Fa deu anys que l’estelada oneja a la xemeneia del Sucre de Vic. Alguns, doncs, ja l’han integrat com un element més del paisatge urbà. El que segurament no saben és com ha arribat fins allà dalt.
L’artífex de tot plegat és Miquel Saborit, “escalador i patriota”, a iniciativa de l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) i la Unió Excursionista de Vic (UE Vic). Dies abans de la Diada, s’enfila fins a la torre per canviar la bandera. “Ha d’estar nova i ben maca” i també pel que ve després, com el Mercat de Música Viva de Vic, l’U d’Octubre i la Fira de la Muntanya.
La canvia cada any perquè el sol la descoloreix i la fricció del vent la trenca i desgasta. “La mida bona és d’un metre i mig per metre”, apunta Saborit. Ho sap prou bé perquè la primera que es va hissar va acabar enganxant-se a la base i estripant-se. “Només pot tocar el pal”, diu.
La primera vegada s’hi va col·locar amb grua. Llavors, Saborit, que ja ho havia rumiat, va tirar una corda de dalt a baix per l’interior de la xemeneia de cara al proper any. Per arribar al capdamunt de la torre, entra per l’edifici del Sucre i passa per una galeria –a sota el nivell del carrer– que porta fins a la base.
“El meu avi, que havia treballat fent la xemeneia, ja m’havia explicat que hi havia una escala interior”, explica. Per pujar, doncs, primer s’assegura amb la corda, s’enfila per l’escala fins a uns 30 metres i els últims 15 ho fa amb aquesta corda. Tarda uns quinze minuts a pujar. “El que porta més feina és desmuntar l’estelada vella i posar la nova”, detalla.
Quan és a dalt, assegurat amb dues bagues, a més de canviar la bandera també fa de jardiner i escapça, amb les alicates de tallar les brides, les plantes que hi han crescut. “Hi ha tres figueres i un arç”, diu.
Però sobretot gaudeix de l’espectacle de les vistes. “Veus el campanar i la façana de la catedral, els cotxes circulant per la C-17 o la gent passejant com formigues”, diu. De fet, és una de les poques persones que hi ha pujat: “És un privilegi i un honor”.
Els dos últims anys, les estelades han estat signades pels alcaldes de Vic Anna Erra i, ara, Albert Castells. “Com que és el Cavall Bernat de la ciutat, hi ha d’haver alguna cosa de la persona que la representa. Com si Vic hagués pujat a dalt”, explica.
Abans d’enfilar-se, com si fes una ascensió alpina, també confirma que no hi hagi cap temporal, ja que està “al parallamps més alt i més gros de Vic”. Per Saborit, pujar la xemeneia és un entreteniment. Compta amb una llarga experiència com a escalador. Amb 62 anys, escala des dels 14. Espera canviar la bandera molts anys més, però ja s’ha assegurat el relleu. “No hi ha pressa, però s’ha de pensar en el futur. Serà una escaladora que pot pujar sense perill ni por”, diu Saborit.
Pujar a la xemeneia del Sucre per hissar l’estelada ha esdevingut tota una tradició per a ell. Com el mateix costum que segueix amb les banderes que ha anat retirant. Cada any, per Nadal, acaben cremades a la foguera de la plaça Major de Vic. En un context de desmobilització generalitzada, Saborit es mostra ferm: “Hem d’aguantar. És el caliu del foc perquè després revifi”.
