Quan tenia 13 anys, Tetiana Malenka, de Kíiv –capital d’Ucraïna–, va passar el seu primer estiu a la comarca d’Osona, amb una família de Sant Julià de Vilatorta. Una estada que va fer en el marc del projecte que promovia Osona amb els Nens, amb l’objectiu de millorar la salut d’infants ucraïnesos i bielorussos exposats a les radiacions de l’accident nuclear de Txernòbil, i que es va anar repetint fins a crear un vincle amb el municipi i la comarca. “La relació que es va crear amb la família va ser d’aquelles de tota la vida”, destaca Malenka.
Tant va ser així que el primer dia de l’escalada del conflicte bèl·lic a Ucraïna l’any 2022, va rebre una trucada de la seva segona família, com l’anomena Malenka: “Em van dir que sortís del país i que m’esperaven aquí.”
Tot i així, tal com recorda, va quedar-se a casa fins al març, quan va veure que la guerra no s’acabava. “Ens pensàvem que seria una cosa de setmanes i ens vam esperar, però tot va empitjorar”, detalla. Per aquest motiu, juntament amb 13 persones més, entre les quals familiars, van creuar la frontera cap a Eslovàquia on va estar-se dues setmanes fins que va veure que aquell no era el seu lloc. “La relació amb Catalunya i els records d’infantesa que tenia a Osona em van fer tornar amb la meva família cap a Sant Julià”, relata Malenka.
De fet, poder viure al municipi era un pensament que ja li havia passat pel cap un dels estius que l’havia visitat amb Osona amb els Nens. Així, explica que aquesta il·lusió, sumada a la connexió que ja tenia amb la família que l’havia acollit anys enrere, la van ajudar a tirar endavant. “La gent aquí és molt amable i té molta empatia”, assenyala Malenka. A més, assegura que, després de viure quatre anys a Sant Julià, és un poble que continua com en els records de quan era petita. “Quan vaig tornar a entrar a la pastissera Crossandra vaig veure que era la mateixa que havia conegut 20 anys enrere”, relata, tot afegint que “tot plegat és com una gran família”.
Tot i que va arribar a la comarca amb familiars, al cap de mig any ells van decidir tornar a Ucraïna. “Aprendre l’idioma i començar de nou és un esforç que, a partir d’una edat, costa molt”, detalla. En aquest sentit, assenyala que si es pregunta a un ucraïnès que viu aquí si vol tornar o quedar-se, ningú ho pot assegurar al cent per cent: “Ucraïna és casa nostra, però també és veritat que és una guerra que dura des de fa molt de temps i que no sabem quan s’acabarà.”
Així, malgrat haver-se establert aquí, apunta que manté el contacte amb familiars i amics: “Parlem a diari, perquè cada ucraïnès que viu aquí ho fa pensant constantment en Ucraïna.” Per aquest motiu, evidencia que perfils com el seu “tenen dues vides”: “Una de teòricament tranquil·la aquí, però una segona que sempre està patint per la família.”
