El vigatà Marc Costa, que viu a Sant Julià, es va convertir el 2017 en el primer director general dels Agents Rurals. En aquesta entrevista, fa valoració de la campanya d’incendis, la superpoblació de senglars o la massificació del medi natural, amb Sau com a exponent durant els últims dies.
Està fart de sentir la paraula sequera?
T’hi adaptes. És una circumstància dels països mediterranis que ara es combina amb el canvi climàtic i l’anticicló que tenim a sobre. Ens hem de conscienciar que els episodis meteorològics extrems, com les onades de calor o les pluges torrencials, seran cada cop més freqüents.
Va assumir la direcció dels Agents Rurals a mitjan 2017. Diria que viu el pitjor estiu des de llavors?
Quant a condicions, sí. Acumulem anys de secada i molt estrès hídric als boscos. Això, sumat a les onades de calor i les baixes humitats, ha disparat el risc d’incendi. Fins ara, però, les dades també ens diuen que hem viscut estius més complicats. Aquest 2022 portem al voltant de 550 incendis i 6.700 hectàrees cremades. Els últims mesos n’hi ha hagut quatre de forts –els d’Artesa de Segre, Corbera d’Ebre, Castellar i el Pont de Vilomara– però també ha sigut un any de focs desestacionalitzats. Al gener i el febrer en vam registrar molts. Mirant-ho en perspectiva estem per sobre la mitjana, però si fa no fa com el 2021.
Els ha sorprès com han pujat els provocats per llamps?
Les tempestes seques són el tret distintiu d’aquesta campanya. Hem passat d’entre un 10% i un 15% d’incendis per causes naturals a gairebé un de cada tres. És un escenari nou, i que planteja noves dificultats, ja que normalment els llamps cauen en zones de difícil accés i localització.
Tot i això, el 90% continuen sent d’origen humà…
Sí, negligències, accidents, focs intencionats, o senzillament en infraestructures creades per l’home. Per això anem potenciant les campanyes de prevenció i comunicació. La ciutadania està cada cop més conscienciada. Ho demostra el fet que pugen els incendis per causes naturals i baixen els antròpics. Quan avisem d’un cap de setmana de molt risc la gent es posa en guàrdia i vigila.
Però encara fa falta prohibir l’accés a parcs naturals, és a dir que no tothom comparteix el mateix grau de motivació.
Passa el mateix amb tot: els cotxes, les carreteres… En poc temps també han canviat molt els usos del medi natural. Abans al bosc no s’hi anava tant. Ara et trobes cues de gent a Sau o el Pedraforca. Amb la pandèmia hem redescobert el país i el turisme de proximitat i constantment s’han de fer equilibris entre el gaudi i posar fre a la massificació. En aquest context, els Agents Rurals reforcem la nostra presència al territori i mirem que les conductes siguin respectuoses.
L’interès per la natura coincideix amb un moment en què ha caigut en picat l’explotació forestal.
A principis del segle XX, a Catalunya els camps es combinaven amb boscos. Això limitava el recorregut dels incendis. Amb l’abandonament progressiu del sector primari ha anat pujant la superfície forestal del país. Ara representa el 65% de tot Catalunya i un 40% és arbrada, gairebé igual que a Àustria. D’aquests percentatges, tres quartes parts corresponen a propietats privades i, d’aquestes, un 75% són de menys de 25 hectàrees, és a dir que els propietaris difícilment en poden fer gestió forestal. El resultat? Que els boscos estan carregats de combustible.
I l’administració no té més eines per donar un cop de mà a qui es troba amb una finca que el sobrepassa? Ara mateix és més car fer gestió forestal que no fer-ne.
La política forestal és competència del departament d’Acció Climàtica, que em consta que ha implementat i treballa en futures ajudes a través dels fons Next Generation. Estan en contacte amb el Centre de la Propietat Forestal i agrupacions de propietaris, entre els quals l’exalcalde de Vic Josep Maria Vila d’Abadal. La fusta catalana té poca sortida, però això no treu que és indispensable facilitar la gestió forestal al petit propietari.
Abans parlava de la massificació de l’entorn natural. Falta sentit comú quan se surt de ciutat?
Ho veiem molt a l’època de bolets, amb el mantra que “el bosc és de tots”. No. La major part té propietaris privats i quan el trepitgem l’hem de respectar. Això molta gent ho sap i ho compleix, però la que no és la que més es fa veure.
Els Agents Rurals són policies?
Sí. I no ho dic jo, sinó l’Estatut d’Autonomia. Som un cos híbrid, amb un costat de policia administrativa i judicial en matèria de medi ambient que ens permet obrir diligències, fer atestats i denúncies; i un altre de gestió del medi, des del seguiment de la fauna salvatge fins a l’estat del bosc.
Han d’estar preparats per situacions de conflicte. O no?
Efectivament. Una de les raons per les quals es va crear la direcció general va ser el lamentable assassinat de dos agents a Aspa (Segrià) el 2017, quan feien una inspecció de caça. Des de llavors hem treballat en col·laboració amb els Mossos i l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya per adaptar els protocols i incorporar la perspectiva policial a totes les tasques en què actuem com a policia administrativa i judicial.
S’ha de reobrir el debat sobre la conveniència d’anar armats?
No té sentit. No hi ha debat. Els Agents Rurals sempre han anat armats. El 2019 vam aprovar un reglament específic que ho regula. Hi ha actuacions per la gestió del medi que impliquen armes sí o sí, com el control de la població de conill i senglar, i des del crim del 2017 també en portem en actuacions de policia que impliquin risc, sobretot inspeccions cinegètiques o de pesca furtiva.
Osona i el Ripollès són comarques tranquil·les?
A Catalunya no hi ha cap punt de gran conflictivitat. D’aquí potser destacaria el pantà de Sau i la caça furtiva de nit.
Als embassaments hi munten dispositius, comissen canyes, posen multes per fogueres… Però l’incivisme i el clima d’inseguretat persisteix. No vol dir que fa falta un altre enfocament?
El país és gran i nosaltres freguem els 500 agents. No podem ser a tot arreu. Catalunya també ha canviat demogràficament. Hi ha gent que practica aquí costums d’altres països que la nostra normativa no admet. Més enllà de si la gravetat dels fets implica multa, en totes les actuacions dels Agents Rurals intentem reforçar la pedagogia, explicar el perquè.
El de la fauna cinegètica ja és un problema sense aturador? Amb el senglar s’ha provat tot.
Des del meu punt de vista, ara per ara l’única mesura efectiva és la caça. S’hauria de fer intensiva, però d’aquí a cinc o deu anys esclatarà una realitat en sentit contrari: la falta de caçadors. La caça està molt estigmatitzada a Catalunya. La gent en té una visió pejorativa quan és essencial. Lamentablement la visió metropolitana tendeix a imposar-se al món rural.
Amb això vol dir que en el cas del senglar no hi ha més remei que resignar-se?
A Catalunya en tenim uns 250.000 exemplars. N’hauríem d’extreure 170.000, més de la meitat, per frenar l’expansió, però estem al voltant de 80.000 o 90.000. Es poden aplicar mesures com tancar els camps o seleccionar els cultius en funció de la seva ubicació, però la realitat és que necessitem caçadors. A Lleida tenim el mateix problema amb el conill i aviat vindrà el cabirol i el cérvol, que serà difícil de gestionar per aquesta visió metropolitana.
Què pot fer-hi l’administració?
La Federació Catalana de Caça està intentant engrescar noves generacions, però insisteixo que els usos i la relació amb el medi natural han canviat: el jovent no vol matar animals. La mitjana d’edat dels caçadors voreja els 60 anys. Si hi ha nois i noies és perquè tenen alguna finca o estan molt vinculats a la terra. A Lleida, aquest model de pagès i caçador és el més habitual, mentre que a Girona predominen els cotos i una visió més recreativa. És difícil que el col·lectiu creixi: se sent menyspreat tot i fer una funció social i se li demanen esforços sense cobrar res. Penso que l’actual model cinegètic de Catalunya està esgotat i, de fet, no tenim una llei de caça pròpia, continuem depenent d’una d’espanyola preconstitucional. L’administració haurà de participar de tot això. Com? Potser creant la figura del caçador professional.
A Osona també hi va havent degoteig d’abocaments de purins a rieres. Al darrere hi ha ramaders reincidents?
És una pràctica que ha baixat molt; passa que les conductes negligents es magnifiquen per efecte de les xarxes i la premsa. El sector pagès ha fet un acte de responsabilitat molt gran en gestió de purins i aplicació de productes fitosanitaris. Quan ens reunim amb els sindicats sempre hi ha voluntat de col·laborar. També hem d’entendre els seus neguits. Des d’una visió metropolitana fem polítiques molt restrictives de l’activitat rural.
El govern espanyol acaba d’aprovar un reial decret perquè els escorxadors incorporin càmeres de videovigilància. Convenient?
S’ha de vetllar perquè la gestió del bestiar als escorxadors es faci d’acord amb la normativa. Si això hi ajuda, perfecte, però, si no era així, es podria haver actuat on es detecten males pràctiques i no criminalitzar tot el sector per igual.
Els Agents Rurals també s’ocupen del control d’espècies invasores. Això els obliga a preveure escenaris que fa uns anys eren impensables?
És un dels efectes de la globalització, juntament amb el canvi climàtic. Aquí s’ha de demanar consciència a la ciutadania, ja que quan s’han introduït al país no hi ha marxa enrere. El que fem en col·laboració amb el departament d’Acció Climàtica és intentar frenar l’expansió d’aquestes espècies i el mal que fan a les autòctones. Tenim els exemples de l’eruga del boix, la vespa velutina o, al Lluçanès, el cranc americà a la Riera de Merlès.
El van nomenar per encapçalar una direcció general de nova creació, sense estructura. N’ha desplegat en aquests cinc anys?
Ara començarem. Ha sigut més lent del previst a causa del context polític i la falta de pressupost.
Hi haurà inspectors, sotsinspectors, grups de suport…?
Comptarem amb una estructura tècnica i administrativa, per la part de la direcció general, i una d’operativa. Al setembre començaran el curs a l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya 50 nous agents, hem tret convocatòria de 100 més i després encara en vindrà una d’un altre cententar. Incorporant efectius a les bases podrem nomenar inspectors, sotsinspectors, oficials… El 2024 hauríem d’haver passat de 490 a 800 membres.
Suficients?
Els necessaris per consolidar els Agents Rurals, adaptar protocols a una perspectiva més policial i impulsar grups especials com l’aeri, amb els drons; el marí, el de flora i fauna, muntanya… Més endavant, en tot cas, s’hauria de preparar un altre pla estratègic enfocat a continuar creixent i fer un salt qualitatiu tenint en compte circumstàncies com la massificació de la natura o que les campanyes d’estiu seran cada cop més complicades.
Què ha canviat en l’últim any, des que pengen d’Interior i no d’Acció Climàtica?
Ens hem incorporat plenament al sistema de seguretat pública del país, on ens pertoca com a policia administrativa i judicial en medi ambient. Era una anomalia no compartir departament amb Mossos, Bombers, Protecció Civil… Això també ens permet treballar més coordinats. Aquest estiu ja s’ha notat amb els incendis. Amb la suma dels Agents Rurals, a Interior també s’hi afegeix una visió menys metropolitana, ja que el nostre client és el pagès, el caçador o el propietari forestal.
