Nostàlgia i enyorança. Aquestes són les paraules que més repeteixen els exveïns dels pisos de Can Garcia quan observen una gran maqueta que reprodueix els dos blocs a l’exposició temporal “Reconstruint els pisos de Can Garcia’’, que ha organitzat el Museu del Ter i que es podrà veure fins al 27 de novembre. En paraules de Pere Casas, tècnic de patrimoni de l’equipament cultural, “es tracta d’un projecte de reivindicació de la memòria popular d’uns blocs que ja no hi són, però que durant gairebé seixanta anys han marcat la fesomia de Manlleu”. L’estiu passat, l’enderroc del segon bloc arribava a la seva fase final, culminant així un llarg procés iniciat quan l’any 2004 l’Ajuntament de Manlleu va accedir al Pla de Barris de la Generalitat amb la intenció d’aterrar els pisos, que presentaven greus dèficits.
En termes urbanístics, el resultat va ser el d’un solar buit al barri de l’Erm, però ple de vivències personals que les parets dels 256 habitatges havien testimoniat un dia. Avui, sota la premissa que la funció d’un museu rau a recordar la història a través de col·leccions formades per objectes amb valor simbòlic, el del Ter ha reunit algunes de les pertinences que els residents es van endur abans del reallotjament i que ara, com a membres de la Comissió de Veïns dels Pisos de Can Garcia, han posat a disposició del centre museístic. Així, cançons, receptes de cuina, documents i tota mena d’objectes que recorden la vida quotidiana dels veïns s’amaguen als 70 calaixos de la maqueta, que és l’element central de l’exposició. D’aquesta manera, la multitud d’elements que el visitant pot descobrir en obrir el calaix intenta, segons Casas, “ser una representació de totes les generacions que van passar pels pisos des que els blocs es van començar a construir l’any 1964’’, quan la població de Manlleu experimentava un important creixement. Dit d’una altra manera, Can Garcia va ser un exemple de diversitat cultural, i és per això que en el rerefons de l’exposició hi ha la voluntat de visibilitzar tant les persones arribades d’Andalusia als anys seixanta que van trobar als pisos un habitatge amb encant com també les famílies procedents de països del nord d’Àfrica que es van instal·lar a Manlleu a partir dels anys noranta. Si bé les persones que es van retrobar dimecres al museu representaven principalment les arrels andaluses de Can Garcia, la majoria coincidia en el fet que “la tònica general era de convivència amb les famílies magrebines’’. En aquest sentit, Cristina Bach, que va néixer l’any 1969 a l’habitació d’un dels pisos, afirma que “sempre es preocupaven per la meva família i jo també per ells’’.
Asseguts a les cadires d’una sala que recrea com era un habitatge estàndard del bloc, els antics veïns mouen el cap d’una banda a l’altra mentre contemplen embadalits el recull de fotografies enganxades a les parets que mostren diferents festes populars que temps enrere celebraven. Després d’un silenci contemplatiu, Bach exclama: “Al barri de l’Erm teníem unes tradicions molt arrelades que ara s’han traslladat a la plaça de Manlleu. Per Sant Joan fèiem fogueres, i els del carrer Garcia Estrada competíem amb els del Mossèn Aulet per veure qui feia el foc més espectacular.” Al cap i a la fi, es tractava d’una rivalitat sana perquè, com verbalitza Joan Navarro amb unes paraules que subscriuen tots els presents a la sala, “érem una gran família. Deixàvem les portes obertes perquè no ens malfiàvem de ningú’’.
“Quan sortíem de l’escola’’, diu María Ángeles Cordero, “ens trobàvem a un solar on hi havia grans pedres i berenàvem plegats’’. De fet, l’esperit de comunió veïnal va ser tan intens que una de les imatges repartides per l’espai expositiu revela la figura de Juana Lara –que va viure als pisos des de l’any 1966 fins al 1988– a la festa d’aniversari del nebot de Navarro. En la mateixa línia, un dels records que es va emportar Julio Cordero després de 21 anys a Can Garcia és “el caliu de la vida social’’, i és que segons Antonio Balmiza, qui va arribar a Manlleu el 1966, “com que no teníem telèfons intel·ligents organitzàvem jocs de carrer que milloraven la comunicació entre nosaltres. Coneixíem tots els racons del barri’’. A més, afegeix que “si la meva infantesa va ser molt divertida, és gràcies a Can Garcia i la seva gent’’. D’aquesta forma, els antics veïns dels pisos es van beneficiar del fet que l’Erm era un dels llocs amb més equipaments de la ciutat, amb un camp de futbol on antigament el club Atlètic Leiva, patrocinat pel propietari del bar Leiva, un dels establiments més mítics del barri, disputava els seus partits cada setmana. Segons Balmiza, “molts jugadors vivien a Can Garcia. Recordo que el dia de partit fèiem una barrera humana al voltant del camp per intimidar l’equip visitant. Era molt emocionant’’. Al seu torn, l’experiència laboral de Miquel Casanovas, que va exercir com a mestre de l’Escola d’Adults del barri, reforça la idea de l’Erm com una zona amb un fort teixit social i cultural: “Un nombre important dels alumnes que tenia als anys vuitanta vivien a Can Garcia.”
Tota bona història té un final, i el de Can Garcia es començava a albirar amb el deteriorament dels pisos a cavall dels segles XX i XXI. En relació amb això, Dolores Balmiza apunta que, “durant la dècada dels setanta, aquests habitatges disposaven de calefacció i ascensor’’, característiques que els donaven un plus de qualitat per l’època. Per contra, Bach expressa que “l’any 1995 viure als pisos ja significava un perill. Estaven en tan mal estat que no sortia al balcó per por que s’ensorrés’’. Ara bé, Isabel Díaz remarca que els pisos on els va reallotjar l’Agència de l’Habitatge de Catalunya “són encara menys adequats que els de Can Garcia, ja que tenen excés d’humitat i les parets estan deteriorades’’.
Malgrat que darrere la porta de cada casa hi ha una història única i personal, els membres de la Comissió de Veïns dels Pisos de Can Garcia comparteixen la mateixa opinió: “En general, hem viscut uns anys molt bons al barri de l’Erm. L’exposició que ha muntat el Museu del Ter és un viatge al passat i també un homenatge als que ja no hi són, però que van posar les primeres pedres per alçar uns blocs que van dominar el panorama urbà de Manlleu durant seixanta anys.
Amb tot, la història dels pisos de Can Garcia és el relat de milers de persones que hi van trobar en algun moment la seva llar. En aquesta línia, Casas assegura que “ara que fa un any de l’enderroc dels dos grans blocs, és una bona ocasió per exercitar la memòria col·lectiva’’ i qui sap si també ho és per acabar amb els prejudicis que la mirada externa sovint hi ha projectat.
