Qualsevol espanyol que vulgui agafar un avió fins a Turquia pot plantar-s’hi en poc més de quatre hores. Paradoxalment, hi ha milers de sirians, afganesos o iraquians que tarden anys a sortir dels seus països i recórrer els mateixos quilòmetres, deixant-s’hi tot el que tenen i a vegades fins i tot la vida. Són els anomenats migrants. I el periple que viuen l’ha retratat en primera persona Marc Sanyé, fotoperiodista de Calldetenes, que ara exposa les imatges a la Universitat de Vic. Un viatge per escenaris que han estat d’actualitat, com les costes gregues de Kos i Lesbos, però que també recorre Belgrad o la localitat italiana de Bardonescha, on molts subsaharians travessen els Alps de nit amb l’objectiu d’arribar a França al preu que sigui.
Les fotos testimonien 15 viatges que Sanyé va començar el setembre de 2015, després de quedar impactat per la mort d’Alan Kurdi. Una imatge que va fer la volta al món: un nen sirià de només 3 anys, amb samarreta vermella i de bocaterrosa damunt la sorra de la platja de Bodrum. “Jo havia estat a Turquia de vacances, com un turista, i vaig decidir que havia de fer alguna cosa per explicar el que passava a les fronteres”, apunta Sanyé.
El seu primer destí va ser l’illa de Kos, on va conèixer un fotògraf rus amb qui va passar gairebé dues setmanes tot i no poder intercanviar ni una sola paraula. Dormien de dia i feien guàrdia de nit, a l’espera d’unes barques que es van fer fonedisses: “Els traficants havien canviat les rutes i durant 12 dies pràcticament no en va arribar cap”. Lesbos, aquella mateixa tardor, va ser una altra història: “Des de les muntanyes que hi ha a sobre les cales vèiem la costa turca i desenes de puntets que s’anaven acostant. Hi havia famílies senceres: nens, gent gran… I la majoria arribaven en molt males condicions”. Sanyé relata com les platges, en comptes de ser marrons, van quedar tenyides del taronja dels salvavides. Després d’hores i hores al mar, “arribaven a terra i el primer que feien era treure’s l’armilla, com si això simbolitzés que estaven salvats”. Dels dies a Lesbos recorda també que un camió va recollir els salvavides amb motiu de la visita d’un mandatari europeu i que en va abocar milers “en un poble perdut”, o que els mateixos migrants punxaven les barques perquè els passadors il·legals no les tornessin a fer servir.
El tancament de la ruta dels Balcans, amb les fronteres de Macedònia barrades, va donar lloc a desenes de camps de refugiats. Sanyé va ser l’any 2016 al d’Idomeni. Explica que “en un poble que no arribava ni a tres cases de cop hi havia 14.000 persones que no tenien res” i a Belgrad (Sèrbia), l’hivern de 2017, va fotografiar naus abandonades al costat de les vies de tren que eren l’escenari de “la mort en vida”, amb “persones convertides en zombis, vagant perdudes sense res a fer ni sense saber quant temps més passarien de la mateixa manera”. Una pilota, allà, ho era tot: “Volia dir jugar, distreure’s”. I el futbol és sinònim de fer amics.
Continuar resseguint les rutes dels migrants va portar Sanyé, ja el desembre de 2017, als Alps, entre Itàlia i França, on hi havia centenars de subsaharians que havien creuat el Mediterrani i tenien com a destí final Alemanya o Gran Bretanya. Travessaven la frontera de nit i podien fer-ho gràcies a l’ajuda dels veïns d’una i altra banda, que els proporcionaven material de neu i, després, un habitatge on quedar-se uns dies per decidir com continuar el camí.
El desallotjament i destrucció dels campaments de l’anomenada Jungla de Calais (França) i tornar a Bòsnia i a Sèrbia, l’estiu de l’any passat, han estat els últims viatges de Sanyé, que en el darrer cas ha retratat com els migrants es mouen de nit, seguint camins rurals, per intentar passar la frontera de Croàcia sense despertar ni les sospites ni la violència de la policia.
A l’hora d’immortalitzar escenes tan dures ho té clar: “Soc conscient que hi vaig a fer una feina, a documentar la realitat per després vendre les imatges a mitjans de comunicació. Quan abaixo la càmera, opto per apartar-me, tot i que abans de disparar sempre m’acosto i parlo amb ells”. El més xocant és que, un cop passats quinze dies, només agafant un avió i volant poques hores “torno a ser a casa, a la vida del dia a dia”. I mentrestant sent conscient que ells encara poden tardar anys a completar el camí.
{{ comment.text }}