Els homes i les dones polítics comuniquen de la mateixa manera?
No. Hi ha algunes diferències, però no vol dir que totes les dones ho facin de la mateixa manera, ni tampoc tots els homes. L’estil comunicatiu de cada líder és diferent i no s’atribueix només al fet de ser home o dona, pot ser també per la tradició política d’on provenen. Per tant, no hi ha un únic factor que influeix en la manera de comunicar.
Quines diferències hi ha?
Tendim a pensar que les dones, sobretot la generació més jove que ha accedit al poder, tenen un estil de comunicació més empàtic o de consens. Pot ser així, però no sabem fins a quin punt s’atribueix només al gènere. Per exemple, les polítiques del passat no tenien aquesta forma de comunicar. Era més masculina, tenint en compte que associem aquests valors a més agressivitat o menys consens. Era com s’entenia la política llavors. Ara, hi ha una tendència més feminista i s’ha donat a conèixer un estil de lideratge diferent. Fins i tot alguns homes volen adoptar aquest estil que no els és propi.
Generalment, quin estil predomina en política?
Veiem molta polarització: posicions molt extremes i enfrontades. Tendeixen més a l’agressivitat i menys a buscar el consens. Normalment, aquestes posicions les han liderat homes. Veiem altres casos de lideratges femenins que intenten trencar amb això, però evidentment és minoritari.
Abans, en política, les dones reproduïen els mateixos rols que els homes?
Abans es creia que n’hi havia prou que una dona ocupés el lloc de l’home perquè hi hagués un canvi. Ara, però, s’està veient que això no és així gràcies al feminisme. És important que les dones puguin ser caps de govern, però si no tenen formes de fer diferents no hi ha un canvi. L’exemple paradigmàtic és Margaret Thatcher. Si es comportava igual que Ronald Reagan, el canvi no era substancial. Ara s’està observant la necessitat d’aquestes altres formes associades a tot allò que es creu femení.
A Thatcher se l’anomenava “la Dama de Ferro”. El tractament de la premsa a les dones polítiques és el mateix que als homes?
Va millorant. Cada vegada és més neutre, però no és igualitari. A més, no només hi fa que siguin polítiques sinó també la seva ideologia. És a dir, un mitjà que es considera contrari a la ideologia de la persona serà de per si més negatiu. Pel fet de ser dona també reben un tractament esbiaixat. Se les considera per coses que van més enllà de la política, com la roba, l’aspecte o la manera de fer. Ho hem vist fa poc amb la primera ministra de Finlàndia o de Nova Zelanda, que són líders joves que arriben al poder i se’ls pregunta sobre la seva vida privada o temes íntims. En aquest sentit, no només se les discrimina per dones, sinó per ser joves.
Jacinda Ardern, la primera ministra de Nova Zelanda, va plegar aquest gener. Hi ha més dones que pleguen que homes? Tenen més barreres?
Hi ha més barreres i menys suport. A totes les dones se’ls exigeix més, no només a les primeres ministres. Per exemple, a les que són mares se’ls exigeix treballar com si no ho fossin, i ser mares com si no treballessin. Són coses incompatibles i impossibles. Una persona no pot fer les coses al 100% tots els dies. En els homes també s’ha donat per fet que havien d’anar a treballar i proveir. Des d’aquesta construcció masculina feta des del patriarcat, també estaria mal vist que pleguessin per cansament. Per tant, el gest de renunciar el solen fer més dones que homes. També perquè les polítiques valoren coses més enllà del poder pel poder, des de la transformació que han pogut fer d’un àmbit o la bona gestió. L’ànsia de poder sol ser una característica d’homes, que posen en valor mantenir-se al càrrec. Evidentment, estic generalitzant i això sempre és perillós.
Tant Ardern com Sanna Marin, primera ministra de Finlàndia, han estat lloades per la gestió de la pandèmia. Com poden ser referents?
Amplifiquen aquest lideratge femení, que és més empàtic i de consens, de buscar el benestar general, de planificació a llarg termini… sense que això impedeixi aplicar mesures dures com van ser les de la covid.
Què han aportat aquestes noves fornades de polítiques?
Que hi ha altres maneres de fer, que es pot gestionar una crisi, com la de la covid, sense una mà de ferro, amb consens i fer-ho bé. Han posat l’exemple que una dona pot liderar el seu partit, poble, país i no s’acaba el món.
Tot i això, hi ha pocs exemples de dones.
Cada vegada n’hi ha més, però amb això no n’hi ha prou. Queda molt camí per fer.
