Mireia Caixàs vivia a cinc minuts a peu de la plaça Fra Bernadí de Manlleu. Ara viu a 15 minuts. L’habitatge continua sent el mateix on es va confinar dos mesos a causa de la covid-19 a finals del 2020 i la distància física també és la mateixa. L’increment del temps del trajecte, però, li ha causat l’anomenada covid persistent. “He d’anar parant perquè em canso”, detallava ella mateixa des de la plaça dimecres a la tarda. És un dels símptomes que li dificulten el dia a dia des del primer cop que va passar la malaltia. Però no és l’únic.
Caixàs va agafar covid per primer cop l’octubre de 2020. “Tenia mal de cap, m’ofegava, em cansava, tenia tos i no em passava, de febre, no”, recordava. Va estar gairebé dos mesos aïllada a l’habitació de casa dels seus pares per evitar contagiar-los. Durant aquest període no deixava de donar positiu als testos i no havia creat anticossos, detallava. Abans d’aquell Nadal es va poder desconfinar, però la simptomatologia continuava i s’hi van afegir petites dècimes de febre que des de llavors, i fins ara, té pràcticament cada tarda. Ella, que ara té 24 anys, explicava que el confinament va ser dur i que no entenia com “les meves amigues al cap de 10 dies estaven i a mi no em passava”. El balcó de l’habitació, comentava, era l’únic que li donava, literalment, una alenada d’aire mentre estava tancada sense contacte físic amb ningú, només a través de videotrucades.
El diagnòstic, “per sort”, deia, va ser força ràpid. Es trobava malament, anava al metge a Manlleu i l’enviaven a urgències a l’hospital de Vic. “Totes les proves sortien bé, però els símptomes continuaven i jo em trobava malament”, assegurava. Llavors ho van atribuir a la covid. Caixàs comentava que hi ha moltes persones a qui els passa el mateix i que “els diuen que és ansietat o depressió”. Moltes d’aquestes, segons ella, són persones que van patir la covid-19 en la primera onada “quan no es feien proves” i que no consta que hagin tingut el virus, i que ha conegut a través del Col·lectiu d’Afectats Persistents per la Covid-19 de Catalunya. “Quan et trobes que vas al metge i et diu que no tens res i tu no arribes ni a la cantonada sense cansar-te, emocionalment et toca”, explicava. “Psicològicament m’ha afectat i si tingués ajuda hi aniria encantada”, afegia.
La manlleuenca era molt activa, i “de sobte et queda la vida parada”. Estudia Educació Primària a la UVic i fa menys assignatures, i també va estar sis mesos de baixa a la feina de monitora de menjador però “hi vaig voler anar perquè mentalment ho necessitava” i a la feina “m’han ajudat i ho han entès molt”, ja que és conscient que “no tinc energia, em canso i m’ofego malgrat que intento donar el màxim”. I per això també ha hagut de deixar de jugar a futbol sala, una altra de les seves aficions. “No puc fer tantes activitats al dia”, deia, i si es troba millor i aprofita per fer més coses “l’endemà no m’aguanto”.
“No tinc energia, em canso, m’ofego… no puc fer com abans”
A l’ofec, la tos, la febre de cada tarda, el mal de cap, la pèrdua de memòria i la taquicàrdia, després de contagiar-se de covid per segon cop a finals del 2021 s’hi ha afegit el dolor muscular, que fa que “em fallin les cames”. Ella, comentava, no està vacunada: “Em van recomanar que m’esperés.” Fa alguns tractaments, va al pneumòleg i al cardiòleg i “els primers mesos semblava que funcionava”, però encara hi ha molt per investigar. Per això participa en un estudi de la Fundació Institut Universitari per a la Recerca a l’Atenció Primària de Salut Jordi Gol (IDIAPJGol) i confia que es pugui trobar una solució al més aviat possible.
Mentrestan, Caixàs aprèn a conviure amb els símptomes de la covid com els passa a una de cada 10 persones que s’han contagiat amb el virus i espera, algun dia, “tornar a ser la Mireia d’abans de la covid-19”.
{{ comment.text }}