El 7 de març de 1994 era un dilluns. Aquell dia va entrar en funcionament a l’Hospital General de Vic (HGV) un nou servei d’assistència extrahospitalària que tenia com a premissa traslladar l’atenció sanitària urgent al punt on s’estava produint la demanda.
Fins aleshores l’esquema havia estat el d’una ambulància –llavors de la Creu Roja– que el més ràpidament possible traslladava el malalt o ferit directament fins a l’hospital. A partir d’aquell moment, un equip mòbil que formaven metge, infermera i tècnic tenien la missió d’atendre i resoldre l’emergència al mateix lloc, o, en tot cas, estabilitzar el pacient per traslladar-lo a l’hospital amb les condicions més semblants possibles a com si ja hi fos.
D’aquest canvi de paradigma, aquest dijous n’ha fet exactament 30 anys. I el que avui és un servei plenament consolidat arreu del país, el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), va tenir el seu embrió i la primera experiència pionera a l’HGV.
N’hi havia hagut un precedent a l’Hospital de Bellvitge, a Barcelona, des d’on “fins i tot es van impartir algunes formacions als professionals de Vic”, explica Montse Puigderrajols, coordinadora de la base d’Osona de Suport Vital Avançat (SVA) del SEM. Però va acabar essent l’impuls des de la direcció del centre el que va donar forma a un model assistencial que va acabar creant xarxa.
La millor prova és el nom. El que avui és el SEM, un sistema d’emergències mèdiques, va començar essent el VAM, un vehicle d’assistència medicalitzada, i que malgrat tot requeria igualment al costat l’ambulància de la Creu Roja per al trasllat del pacient si acabava essent necessari.
I també ha canviat radicalment l’estructura. D’un servei que era extensió de l’àrea d’Urgències de l’hospital en què els i les professionals havien de compatibilitzar les dues tasques, s’ha passat a un equip específic, que en el cas del SVA d’Osona formen 23 persones “amb atenció les 24 hores del dia”.
Hi ha un vehicle per al Suport Vital Avançat, amb seu a l’hospital, i set per al Suport Vital Bàsic (SVB), repartits per la comarca i que són els destinats a atencions lleus, o avançada de les que acabin requerint assistència mèdica. “Formem part de la regió sanitària de la Catalunya Central amb el Bages, el Berguedà i el Solsonès, però també ens podem moure i rebre ajut d’altres SEM del territori”, apunta Puigderrajols.
La gènesi del servei, el 1994, va anar sobretot vinculada a la cobertura d’accidents de trànsit. “Llavors s’estava passant un molt mal moment, a les carreteres”, recorda Loly Ortega, infermera del SEM des de 1995.
De mica en mica, però, es va anar ampliant la casuística a l’atenció domiciliària o a fàbriques, i amb tipologies molt diferents: “Des d’una baixada de sucre fins a una caiguda, un accident laboral o un infart”, explica Meritxell Valero, infermera al SEM des de 1998. “És un servei que vas a fer a cegues, perquè tens un primer diagnòstic que t’arriba per telèfon, a vegades poc concret, i que un cop a lloc has de revalorar”, apunta la metgessa Eva Alda, al servei des de 2007.
“Tota emergència és un temps dependent i, per tant, guanyar-ne tant com sigui possible és vital”, resumeix el cap territorial del SEM a la Catalunya Central, Jordi Calafell. Per ell, “és un honor” que aquest aniversari el pugui viure estant en el càrrec “perquè la del SEM Osona és una història d’èxit, de tres dècades de molt bona feina”.
I destaca sobretot el caràcter pioner de la base osonenca. Un dels reptes de futur per al conjunt del SEM és millorar el transport, que passarà també per “diversificar” la flota de vehicles.
El 30è aniversari del SEM Osona va tenir una primera celebració interna aquest mateix dijous. El proper 24 de maig es farà visible a la plaça Major de Vic, amb una acció “al costat d’altres cossos amb qui treballem, com Bombers, Mossos, Protecció Civil o policies locals”, avança Puigderrajols.Vic
EVA ALDA (metgessa, des de 2007). “Hi coincidim persones que portem molts anys treballant junts. Som un equip molt cohesionat. Moltes vegades amb una mirada ja sabem què ens volem dir. I essent cadascú molt conscient de la seva feina, en determinats moments podem compartir rols.”
LAURA MONTERO (infermera des de la creació del servei el 1994 fins al 2006). “A l’inici havíem de combinar les urgències de l’hospital, que era la nostra àrea, amb les sortides, perquè ho feies seguir tot. Hi vam viure, per bé i per mal, experiències molt intenses.”
MONTSERRAT PUIGDERRAJOLS (infermera, des de 1998). “Costa molt quedar-nos amb el record d’un servei. Són molt anys, i de moltes tipologies. N’hem tingut de molt durs, i també de feliços. El que sí procurem és revisar la feina, comentar-la, autoavaluar-nos i assistir-nos també com a equip.”
QUIM BENAVENTE (tècnic, des de 1994). “La feina ha canviat molt. Quan vaig començar no podies tocar res: només conduir i ajudar a carregar el malalt o ferit. Ara estem formats en emergències sanitàries per ajudar l’equip mèdic en tot el que se’ns demani, i amb uns vehicles molt ben equipats.”
MONTSE CODONY (infermera, 1994-06). “Va ser una gran novetat també per a nosaltres. A l’hospital controlaves la feina, l’entorn, la dinàmica de treball… Sortir amb el cotxe per a una urgència ho canviava tot i, d’entrada, la inexperiència hi afegia els nervis. Però va ser una etapa molt enriquidora.”Vic
