Amb una trajectòria al Consorci Hospitalari de Vic que es remunta al 1991, Jordi Boada, metge anestesiòleg, és dels professionals veterans de la plantilla.
Durant la pandèmia va retornar a l’UCI de la qual temps abans havia estat cap clínic, però amb una situació ben diferent: atendre malalts afectats per un virus que llavors no se sabia com atacar.
“Normalment, quan vas a treballar saps més o menys com anirà el dia”, explica Boada, “en l’esclat de la pandèmia era impossible. Va ser una bogeria”.
El ritme de contagis els va portar a convertir també en UCI la sala de reanimació de quiròfans i una ala de la primera planta de l’hospital: “Hi havia més malalts que lloc, no teníem més opció”.
D’aquests pacients, molts van respondre als tractaments, però Boada reconeix que van ser setmanes de donar “moltes males notícies. Massa”. I des de la fredor d’una trucada telefònica: “Els familiars sabien les nostres veus i nosaltres coneixíem la seva, però no ens havíem vist mai. Parlar d’una persona en estat greu d’aquesta manera és molt impersonal. Va ser dur, i ho vam viure malament”.
A la complexa situació professional s’hi va sumar que els seus pares també van agafar la covid: “Ens van confinar el 14 de març i la meva mare va morir el 4 d’abril a Barcelona. Com tothom, no la vaig poder acompanyar. Només ens van avisar el dia abans per acomiadar-nos”.
La cerimònia va haver d’esperar fins al juliol, la qual cosa “no ens va permetre passar el dol normalment”.
Passats cinc anys, “respondria que aprens a conviure-hi”. I hi ha hagut moments bonics. Dos dels pacients que va atendre l’han buscat: “Han posat cara a aquella veu i ens veiem regularment. Fabulós”.
