La tendresa és fruit de l’expressió més íntima de la nostra llum. La mirada tendra vers un nadó ens alleugereix la malaltia. Acariciar un animal des d’una agosarada cosoneria que ens surt de dins. Una paraula sentida des del cor entendreix tant a qui la diu com a qui la rep. Però abans de cobrir les nostres mancances de tendresa tot cercant-les a fora seria recomanable començar a investigar-les dins nostre. Per exemple, em puc preguntar quin grau de tendresa veig en mi a l’emmirallar-me cada matí. I observar-ne les emocions que se’m generen com a resultat dels meus pensaments que em serviran com a orientació de com estic interiorment.
Si ens sentim apàtics, sols, lletjos i ves a saber quantes coses més, és l’hora de començar a discernir aquesta energia i apropar-nos més a l’amor tendre començant per nosaltres mateixos. Una tendra mirada endins poden ser les paraules belles diàries que formen part de l’entendriment del que ja estem fets i que en ocasions potser hem oblidat.
En una societat tan tecnificada com la nostra sembla que les nostres mans només tinguin utilitat per a les màquines. Donar cabuda a l’expressió de la tendresa mitjançant elles ens pot acostar millor al cor. Parar de tant en tant. Cercar un raconet íntim i permetre que la suau expressió de les mans entre si mateixes ens aporti les sensacions d’amor que hi ha dins nostre, ens ajuda més a estimar. Acaronar-nos i acaronar. Respirar suaument i sentir l’aire i la sensació que ens aporta és un regal de pura tendresa interior.
Recordo un viatge curt a París amb la família. Anàvem carregats i a l’entrar al metro ens vam trobar una velleta d’origen hindú que al veure’ns es va aixecar per donar-nos el seu lloc, malgrat que ella també anava ben carregada. Aquella mirada amb ulls tendres em van arribar fins l’ànima. Quina bondat, Déu meu. Nosaltres no li ho vam permetre, era més que evident. Però la lliçó d’humilitat ens va colpir molt. Les llàgrimes em rodolaven sense voler. Quina dona tan sàvia. Quant havia d’aprendre jo d’aquella lliçó. De fet, tots érem còmplices d’aquell bell aprenentatge.
A vegades em pregunto si la tendresa hauria de ser una assignatura pràctica a les escoles i a les empreses. Entenent-la com el que és, pura bellesa interior de cadascú. La noblesa del ser interior que s’expressa mitjançant una mirada, un silenci, una paraula, un gest… Creant potser una forma de ser, preventiva als malestars d’aquesta societat que ho té tot.
Finalment, us convido a observar amb ulls tendres com de bonic i màgic és tot el que ens acompanya tant a dins com a fora. La vida és plena de bellesa i de tendresa. Els diferents trets de cada ètnia del món, la múltiple diversitat d’animals o d’espècies vegetals, o bé l’acoloriment i les formes dels minerals, l’alba i l’ocàs, el dia i la nit, els diferents cicles de la lluna, la brillantor i l’enigma dels estels i dels planetes… Cada cosa que veiem conté en si mateixa l’expressió de l’amor més pur. Una estrella que tot ho conté. Encara que a vegades ens costi veure-la o percebre-la, si confiem la hi sabrem trobar. Ja que només hem de recordar que tot en la vida acaba essent un reflex de nosaltres mateixos.
Dolces i tendres vivències a tothom.
{{ comment.text }}