Ser capaç d’explicar alguna cosa fil per randa equival a haver-la passat pel propi sedàs. Tenir-la interioritzada. I entendre quelcom és sempre imprescindible en la cursa d’estimar. Fins ara, però, al món rural català no hi han emergit prou veus que l’expliquessin en primera persona i la imatge que se’n té als entorns metropolitans està carregada d’estereotips i, per tant, frega la pàtina de pessebre. Com un quadre pintoresc. És per això que una de les tanques que ha de passar el malanomenat rerepaís és autoestimar-se. autoexplicar-se… I, a partir d’aquí, reivindicar-se com a laboratori des d’on surten projectes d’èxit a l’hora de respondre a amenaces com el canvi climàtic.
Aquesta idea –ara plasmada sobre paper– sorgeix de la novena edició d’Osona Debats, unes jornades que organitza anualment la Fundació Antiga Caixa Manlleu i que van tenir lloc divendres de la setmana passada centrades, enguany, en el món rural. Hi van prendre part una dotzena de ponents repartits en cinc xerrades, analitzant la realitat d’Osona, però també identificant reptes i propostes de futur, ja que entre els objectius de la cita hi ha també orientar polítiques públiques. En resumim a continuació algunes de les conclusions.
Un mapa heterogeni
L’epígraf de món rural abraça avui en dia moltes dimensions més enllà de la pagesia en sentit clàssic. Osona n’és l’exemple: el mosaic agrícola que confereix idiosincràsia a la Plana de Vic es combina amb municipis de milers d’habitants, fàbriques, universitat, espais de recerca, serveis… I entitats i institucions que basculen des de la tradició fins a les danses urbanes o l’anàlisi de dades matemàtiques a partir dels nous ginys digitals. La doctora en Geografia Rosa Cerarols destacava, en aquest sentit, que “el món rural ja no és aquell on la gran majoria de la població es dedica al primer sector”. I coincidia amb Alfred Vernis i Ariadna Tremoleda, de la Càtedra del Món Rural de la UVic-UCC, que cal deixar enrere el binomi rural-urbà i els mantres antagònics que hi van associats: “Evolució versus immobilisme, modernitat versus tradició, indústria versus pagesia, cultura versus folklore, el so de les campanes versus els pixapins”… En el vessant més acadèmic de les jornades, els experts van reivindicar, de fet, que de comarques no metropolitanes en sorgeixen idees útils per al conjunt del país: la posada en circulació d’habitatge donant una nova vida a la rectoria de la Torre d’Oristà, els ramats que netegen boscos i acaben frenant incendis, les empreses d’èxit en economia social i solidària… “És veritat que les àrees rurals tenen comparativament desavantatges per innovar, a causa de circumstàncies com la dispersió o la poca densitat de població, però de, persones innovadores, al món rural n’existeixen. El primer que s’ha de fer és ajudar-les: reconèixer la seva feina i no ofegar-les amb burocràcia. Després, amplificar la repercussió que poden tenir”, apuntaven Vernis i Tremoleda.
Fer-se veure, una assignatura pendent
Des del punt de vista dels ponents de la jornada d’Osona Debats, i entroncant amb el punt anterior, una de les grans assignatures pendents del món rural és explicar-se, fer-se veure. Ho van descriure molt bé Arnau Mundet, Ghislaine Contijoch i Marina Puigcorbé. Tres joves que encarnen noves oportunitats vinculades al sector primari, ja que treballen –respectivament– a Zum (una empresa de comunicació i educació ambiental), les Cabres d’en Peyu i mas El Lladré. El dia a dia d’un no té veure amb el dels altres –el ventall va des d’explicar llegendes sobre Serrallonga fins a cuidar vaques o produir formatge– però sí que tots tenen detectat un interès creixent per descobrir la vida a pagès. Això justifica que a banda de 5cuidar bestiar, hagin obert les seves explotacions a visites, o que Mundet miri de convèncer agricultors i ramaders perquè s’adonin que el que “fan és singular, especial… a ulls de molta gent”.
El repte de la propietat i el xoc entre generacions
En la tercera taula de les jornades, Toni Martorell, director de l’escola de formació agrària Quintanes, ubicada a les Masies de Voltregà, va compartir taula amb Janna Locher, exalumna al capdavant d’una explotació de vaques de carn (raça bruna dels Pirineus) a Sora. La seva conversa va servir per emmarcar alguns dels reptes que entoma el sector, entre els quals l’excessiva paperassa, preus per sota cost i el xoc entre generacions. Locher va relatar, per exemple, que a casa seva eren reticents que es dediqués al bestiar tenint estudis universitaris. És una circumstància que han d’entomar molts dels joves que s’incorporen al sector, igual que la disparitat de criteris amb pares, mares, tiets, avis… que els han precedit i advoquen per saber fers tradicionals. Martorell i Locher van coincidir també en el repte pel que fa a la propietat. I és que la masoveria que ha caracteritzat Catalunya va a la baixa, la qual cosa posa en escac els pagesos que les tenen arrendades, de la mateixa manera que hi ha normes urbanístiques que impedeixen arreglar masies o que fomenten la construcció de polígons, habitatges… en excel·lents terres de cultiu.
Abolir el mirar-se de reüll
Malgrat admetre-ho cou fins i tot al mateix col·lectiu, el sector primari acostuma a pecar d’individualista. Estar sempre contra les cordes ha portat a mirar pel propi negoci i han faltat espais de trobada des d’on decidir conjuntament cap on avançar. En van parlar divendres els pagesos Ramon Molist, Lluís Muntal i Agustí Prat. El darrer també insistia que és vital abraçar les noves tecnologies, amb avenços com seguir a temps real si una vaca menja prou, o quan és el millor moment d’inseminar-la. Es tracta d’una transformació que al seu entendre s’ha de veure amb bons ulls, ja que és imprescindible per continuar sent competitius, però en termes de digitalització els pagesos també demanaven frenar l’escalada de burocràcia. Els acadèmics havien coincidit abans en la idea que ara mateix no hi ha model de país per al sector primari. I què s’hi pot fer? D’una banda, procurar que l’administració la conformin polítics i tècnics que coneguin realment el món rural i, de l’altra, i com a deures des d’aquí, tornar al principi de l’article: treballar l’autoestima del territori des de baix, reivindicant-nos com a actius d’innovació a l’hora d’entomar la crisi econòmica, ecològica i fins i tot d’identitat que sobrevola el país justament sense diferenciar en el binomi rural-urbà.
{{ comment.text }}