En context de sequera, quan l’aigua no cau del cel, es dispara l’interès per treure’n d’on sigui. També de sota terra. D’això en poden donar fe Lluís Sarsanedas i Enric Colom, saurins, persones capaces de detectar corrents al subsol i, a partir d’aquí, marcar punts on obrir pous. En van aprendre al seu dia del mestre Pere Espígol, de la Cellera de Ter, i amb anys d’exercici han treballat per a particulars, empreses i ajuntaments.
Entre els últims, el de Sant Feliu de Pallerols, a la Garrotxa, on les 27 cases de pagès del veïnat de Sant Iscle de Colltort s’abastaven abans d’aigua de la pluja i amb cisternes. De retruc de la sequera, però, o perillava el subministrament o s’encaria molt, de manera que el consistori es va posar en contacte amb els saurins. El resultat, favorable. I a la pràctica, que els masos han passat a tibar d’un pou que baixa fins a 255 metres.
Sarsanedas i Colom, que és de Pruit, van detectar la veta que l’alimenta després de seguir un procés meticulós que comencen treballant sobre paper, interpretant plànols. Una primera aproximació en què acostumen a coincidir i que els porta després al lloc, on operen amb les dues eines bàsiques dels saurins: unes varetes i un pèndol. Tant en un cas com en l’altre, aquests instruments capten els camps magnètics que emet el torrent de minerals transportats per l’aigua. “Entrem a la parcel·la estenent la mà esquerra, que ens fa d’antena”, explica Colom, “a la dreta hi portem el pèndol i anem girant el cos molt lentament”.
Que tot plegat vagi fil per randa i clavin el curs de l’aigua depèn de múltiples factors, fins i tot personals o el temps. I ells mateixos admeten que “pot ser ràpid o que hi haguem de tornar l’endemà, al cap d’una setmana...”. L’objectiu és sempre el mateix: arribar convençuts al dictamen sobre on perforar. Una proesa que guanya magnitud en escoltar com equiparen el subsol a les venes del cos. Hi ha corrents primaris, secundaris, terciaris… “Vetes que no són igual d’amples ni centrades, de la mateixa manera que no estan a la mateixa profunditat ni porten el mateix cabal”.
En el cas de les varetes, els indica que van bé que es tanquin entre elles; pel que fa al pèndol, que giri igual que les agulles del rellotge: “Si és al revés, en negatiu, el que estem detectant és dolent”.
El capítol que s’obre després de marcar una fita l’entenen com “un compromís molt gran”. “Sempre hi ha certa intranquil·litat”, però “fins ara ens n’hem sortit molt bé”. I cada vegada meravellar-se amb la màgia del planeta: “Els perforadors van acompanyats de geòlegs, que fan l’analítica de l’aigua. És una preciositat la quantitat de minerals que tenim a sota terra, a partir de sis o vuit metres, i com generalment els ignorem”.
{{ comment.text }}