Ramon Pous ha estat el pregoner de les festes de Gràcia de Manlleu d’aquest 2023. Fill de la casa de pagès del Benet, s’ha dedicat tota la vida al sector primari, tant a la granja que ha mantingut de bracet amb el seu pare, actualment només de porcs, com en feines d’assalariat. EL 9 NOU hi conversa amb motiu de les festes i coincidint que l’abril passat va exercir de portaveu dels pagesos de Manlleu en traslladar les seves reivindicacions al ple municipal.
Quan li demanen d’on és, què diu? De Gràcia o de Manlleu?
De Gràcia, soc de Gràcia! Si agaféssim un mapa, el Benet queda a Vilamirosa, però tota la vida m’he sentit del barri. Quan hem d’anar a Manlleu fem la distinció, diem que “baixem a Manlleu”.
Abans devien viure en un mas disseminat. Ara han quedat absorbits per la trama urbana.
Des del Benet fins a Puigventós, la casa de les begudes a la plaça del mercat, no hi havia res. Era totalment una aventura. Ha canviat molt a mesura d’anar edificant.
El va sorprendre que el triessin com a pregoner?
Estic a l’Escola de Gràcia des de fa molts i molts anys, i amb 14 ja col·laborava a les festes. Ara també hi ha els meus fills. La vinculació és indiscutible, però igualment em va sorprendre. I ho vaig viure amb molta il·lusió.
És més difícil escriure un pregó o cuidar-se del bestiar?
[Riu] Diferent! El bestiar el veig cada dia, el tinc per mà. Amb el pregó de seguida vaig pensar que volia repassar els 49 anys d’història de les festes, però sense que fos espès ni monòton.
D’aquí que acabés sortint en vers?
Va anar sorgint després d’haver lligat la primera frase. Ja està bé: a Gràcia som diferents. Que es noti!
Fixem-nos en alguna de les frases: “Un barri mancat de molts recursos”.
Va néixer a causa de l’aiguat del 40. El carrer Humbert, que surt de la plaça cap avall, paral·lel a l’avinguda Diputació, era el de les cases barates. I la situació, a la perifèria de Manlleu, feia més complicat que arribessin recursos. Això li ha conferit un tarannà especial.
En quin sentit?
Res és casualitat. La gent que s’hi va instal·lar ho havia passat malament, s’havia hagut d’espavilar i, cordons, es nota. Tenen empenta.
És un bon lloc per viure?
Gràcia o Manlleu?
Tots dos.
A mi m’agrada no estar al rovell de l’ou. Si no fos de Gràcia, triaria alguna altra zona a les afores de Manlleu, que és veritat que passa un moment complex.
Vostè se’n sent orgullós, de la seva ciutat?
Molt, moltíssim, però al jovent li costa cada cop més.
Per què?
No soc qui per contestar-ho. Amb el creixement i les onades migratòries diria que s’ha perdut una part de l’esperit manlleuenc. Em sap molt greu. Veus que els nois i noies de 20 o 25 anys miren què poden trobar a Folgueroles, Tavèrnoles, l’Esquirol… Hem de buscar-hi solució i que tinguin ganes de quedar-se.
Al pregó també hi va incloure anècdotes. Ens explica la de les vaquilles?
No em feu dir l’any, jo era molt petit, però es va tancar la plaça de Gràcia amb taulons i s’hi van engegar vaquilles perquè la gent corregués. Una es va escapar en direcció al Poquí. Va acabar a la via i el tren la va estampir. Recordo que la van desfer a casa i que l’endemà es va servir com a estofat. Són coses avui en dia impensables, però llavors la gent va estar contentíssima.
I amb una carpa de circ què els va passar?
Ui, això va ser un altre cop que es va tirar endavant una bestiesa enorme: muntar una carpa de les grosses. No hi va haver manera d’entrar a causa d’un aiguat impressionat.
Al pregó també hi va deixar anar alguna reivindicació: “Tenim escola i teatre, fins i tot un mossèn podem allotjar, camp de futbol i aparcabicis i un gran casal per arreglar”.
A Gràcia sempre reivindiquem. El casal pertany al Bisbat i sempre s’hi han fet coses: trobades de jovent, dels jubilats, l’utilitza l’escola… En una part hi havia l’antiga biblioteca mossèn Blancafort, el cine… Però hi caldria una inversió important per posar-lo al dia. Com dic, és propietat del Bisbat, no depèn ni dels veïns ni de l’Ajuntament.
Manlleu és una ciutat industrial, però els pagesos també hi han sigut sempre. Els dol que no es tingui més present?
Passa el mateix a tot el país. I nosaltres hauríem de fer autocrítica, perquè penso que en tenim part de la culpa. Ha arribat un punt que l’agricultura i la ramaderia estan malvistes per tot. I això que fem les coses millor que mai. La traçabilitat queda mil·limètricament controlada des del moment que neix una bèstia o se sembra una llavor. Quan surt un camió de purí d’una granja, per exemple, va amb GPS: se’n coneix el destí, els litres i fins i tot els quilos de nitrogen. Des del meu punt de vista, el gran problema de pagès és que avui en dia la gent no s’hi guanya la vida: se’ns valora tan poc que és impossible que les hores surtin a compte.
Quin escenari de futur s’imagina?
Les explotacions familiars tradicionals, les petites, aniran desapareixent. És una molt mala notícia, perquè al final són les que gestionen el territori, els marges, les vores dels camps… Però ho tenen impossible per competir amb les grans. La comarca d’Osona quedarà a mans d’unes quantes indústries que controlaran tot el procés: produir, transformar i vendre. De pagès típic no en sobreviurà cap, i ho pagarem molt car. Com garantirem l’alimentació de quilòmetre zero si només a Manlleu de les 25 granges de vaques de llet de fa 20 anys en queden 3? Ens omplim la boca de sostenibilitat i proximitat, però llavors comprem les avellanes a Turquia, les taronges al Marroc… Tot això s’ha de traslladar, amb el cost de la petja de carboni, i no sabem amb quins fitosanitaris s’ha tractat.
Des que van plantar-se al ple de Manlleu, han tingut la sensació que se’ls escolta?
Va ser un primer contacte, previ a les eleccions. Ens hem emplaçat a principis de setembre. Percebo bona predisposició i ganes d’escoltar.
Quines de les seves reivindicacions depenen de l’Ajuntament?
Una gestió de les deixalles més ben feta, que quan portem plàstics voluminosos a la deixalleria, per exemple, no tinguem la sensació de fer nosa amb el tractor. També recuperar el policia que es dedicava a voltar les cases de pagès i, en impostos, bonificacions si apostem per les plaques fotovoltaiques o retirem l’amiant de les teulades. Ens trobem que la pagesia contribueix al medi ambient i s’ha d’autogarantir molts serveis, però llavors paguem igual que per una casa al mig del poble o una nau industrial. En camins, potser no cal asfaltar-los tots, però els podem tenir arreglats.
Abans parlava d’autocrítica. Han d’anar molt mal dades perquè els pagesos facin força plegats?
L’espècie humana és egoista per sistema, però a Catalunya el pagès ha mirat molt per ell. Espavilar-se i, si jo vaig bé, ja n’hi ha prou. A França hi ha més cohesió de sector. Ara a Manlleu també anem a l’una.
És veritat aquella frase que diu que sempre es queixen?
Per sistema! Potser temps enrere ens faltava raó, però ara ens sobra fonament. Els costos de producció (menjar, la llum, l’aigua…) s’han disparat d’una manera bàrbara. Hi ha gent que ha hagut de sacrificar bestiar, sobretot vaca de llet i pastura, perquè no podia alimentar-lo. Això és molt trist. Un cop vas enrere estàs mort: difícilment tornaràs a posar-ne.
La pluja sí que la deuen celebrar.
El que ha caigut és or. Ara convé que continuï, que la terra l’absorbeixi i posem allò que en diem una saó fonda.
Visca les festes de Gràcia?
Sempre! L’any que ve arribarem als 50 anys. Encara queda, però ja convido tothom a participar-hi.
