Agnès Casamajó
Eva Florido Vila és mestra a l’escola Pompeu Fabra de Manlleu i és diabètica. Ha après a mesurar el sucre en sang, calcular dosis d’insulina i reaccionar davant d’una hipoglucèmia. “No ho he fet per vocació mèdica, sinó per necessitat.” Al centre hi ha quatre infants amb diabetis i cap professional sanitari.
El passat 7 de novembre, Florido va publicar a EL 9 NOU el text “Ensucrats i amargats”, on exposava la situació de moltes escoles públiques: mestres que han d’administrar insulina, controlar sensors o atendre infants sense formació específica i sense cobertura legal. “El Departament d’Educació n’és plenament conscient”, denuncia, “ens fan omplir plans amb famílies i CAP, però després no ens donen suport pràctic ni normatiu”. Si passa res, diu, la responsabilitat recau en la tutora i la direcció.
Amb més de 400 alumnes i una ràtio alta, les emergències sanitàries es multipliquen. Pot coincidir que en una mateixa hora hi hagi un nen que s’ha de punxar, un altre amb asma o epilèpsia i un altre amb TEA, tot això sense personal mèdic i amb una sola mestra per aula. “És com fer malabars”, resumeix Florido, recordant que per molta atenció que donis és impossible controlar-ho tot.
La reivindicació no és nova. Famílies i sindicats reclamen infermeres escolars des dels anys 2000, i el 2014 es va presentar una queixa al Síndic de Greuges, que el 2019 va instar la Generalitat a incorporar personal sanitari als centres. “Han passat sis anys i encara estem igual”, lamenta. Algunes famílies han aconseguit una vetlladora sanitària, una persona amb 20 hores de formació que atén el nen quatre hores setmanals, “però això no és cap solució, és menys d’una hora al dia”.
La manca de cobertura legal crea un buit perillós: si un docent actua malament, pot ser responsable. “No tenim assegurança ni cobertura sanitària”, alerta. Florido defensa que la presència d’una infermera beneficiaria tota la comunitat educativa: podria atendre emergències, revisar vacunes, coordinar-se amb el CAP i formar el professorat. Seria una figura que garantiria una educació realment inclusiva.
A l’aula, el dia a dia és un equilibri constant entre ensenyar i vetllar per la salut. “Miro el nen i penso que potser és una baixada de sucre, però tinc 20 alumnes més reclamant atenció”, explica. Aquesta tensió es trasllada també a les sortides i colònies: “Les mestres portem a sobre tota la responsabilitat, trucant de matinada a les famílies perquè el sensor falla o el nen té una hipoglucèmia. Cap docent hauria de viure això.”
Les recomanacions internacionals estableixen una infermera escolar per cada 500 alumnes. L’escola Pompeu Fabra en té 420, i cap. “Només demanem una figura sanitària per centre, no una infermera a cada aula. Que hi sigui també per al nen que es mareja, el que cau al pati o el que té una al·lèrgia”, reivindica Florido.
Per ara, la seva carta ha servit per reobrir el debat. Diverses famílies i centres de la comarca li han fet arribar missatges de suport, però Florido és conscient que el canvi serà lent, “si arriba”.
