El bisbe de Vic, Romà Casanova, va aprofitar el Dia de la Catedral, el passat 16 de setembre, per signar el decret de convocatòria d’un sínode, un procés que s’allargarà tres anys i que culminarà en una gran trobada en què es decidiran les línies de futur del bisbat. Convocar un sínode és una facultat que tenen tots els bisbes, però que a Vic no s’havia utilitzat des de l’any 1945, quan va tenir lloc el darrer.
Romà Casanova es preguntava diumenge, en la seva glossa setmanal al Full Diocesà: “Si aquest no és el moment, quan ho serà?”. Coincidint amb el seu 15è aniversari al capdavant del bisbat, entén que l’Església es troba davant de canvis transcedentals: “La societat cristiana s’està desdibuixant”. I el símptoma no és només la manca de vocacions de capellà, sinó la manca “de fidels”. Davant d’això, cal situar-se de nou, i pensar “què hem de fer per donar a conèixer Jesucrist”. El bisbe Casanova insisteix en el concepte de missió, una postura activa en contra de l’autopreservació, el replegament cap endins. Aplicació al peu de la lletra de l’exhortació Evangeliï Gaudium, del papa Francesc.
El bisbe de Vic defensa el sínode com a eina vàlida. “Des de sempre, ha tingut aquest sentit de caminar junts, i abans era molt més habitual”. Fins i tot li sembla “estrany” que no es convoquin més. A les diòcesis catalanes, no es convoquen concilis. El darrer va ser el del bisbat de Tortosa, l’any 1989, quan n’era bisbe Ricard Maria Carles, i Romà Casanova era tot just un jove capellà que feia de formador al Seminari. Hi va participar, i potser això diu que l’ha influït a “no tenir por” i pensar que era possible convocar-ne un.
Ara comença un procés que pot durar prop de tres anys, primer de preparació. Al llarg d’un any, es començaran a discutir documents als diferents consells diocesans, d’on ha de sortir un material de debat “que es pugui traslladar a les parròquies” i ser sotmès novament a discussió, fase per a la qual es calcula un any i mig més, aproximadament. Al final, tindran lloc les sessions sinodals, i es prendran les decisions. Perquè un sínode no és només un procés congressual: d’aquí n’han de sortir propostes concretes, que siguin convertides en norma al bisbat de Vic. Sobre molts temes, des del què cal demanar per batejar un adult fins a com organitzar les parròquies ara que no hi ha capellans. El sínode crea legislació.
Què és un sínode?
El sínode diocesà és un instrument que s’ha utilitzat sempre a l’Església, “ja en temps del bisbe Oliba”, recorda Casanova. Primer era una tradició des dels inicis de l’Església, però ara mateix està regulat pel dret canònic, on s’estableix qui n’ha de formar part. Els vicaris episcopals, el consell del presbiteri (que assessora el bisbe en temes pastorals) i els canonges de la catedral, obligatòriament. I després, està en el criteri de cada bisbe a qui més s’amplia: una àmplia representació dels capellans de la diòcesi, o també laics, una possibilitat a la qual Romà Casanova no es tanca. “El sínode ha de ser el màxim de representatiu de la diòcesi”,
Els precedents
El diari La Vanguardia informava en la seva edició del 27 d’octubre de 1945 de la celebració, amb Joan Perelló de bisbe, del sínode diocesà, l’últim que s’ha fet a la diòcesi de Vic. L’anterior havia estat el 1752, convocat pel bisbe Bartolomé Sarmentero. La crònica explicava que primer s’havia fet una processó que va sortir del Palau Episcopal amb l’assistència de 120 capellans vestits amb roquet, estola i capa pluvial. Després d’una missa a la catedral, es van fer les deliberacions sinodals a porta tancada i es van llegir els telegrames que, entre altres, va enviar el general Franco “agraint les lleis promulgades a favor de la religió i l’Església”.
