La fesomia de Sant Julià de Vilatorta no s’entén sense les torres i els xalets modernistes que han estat i encara són lloc d’estiueig per a moltes famílies de Barcelona. N’hi ha que hi porten generacions i que cada estiu tornen al poble. És el cas dels Mencos Bresca. “Veníem quan començava la sega del blat, a mitjans de juny”, recorda Manuel Mencos Pascual, que des de sempre hi ha estiuejat. “No he nascut aquí, però quasi”, remarca. Ell va néixer un mes de setembre del 1950 a Barcelona, però podia haver-ho fet perfectament a Santa Margarida, on generacions i generacions de la seva família passaven els estius.
Precisament, tant ell com la seva dona, Maria Eugenia Bresca Cendoya, tenen germans que van néixer a Sant Julià. Bresca, per la seva banda, va començar a passar-hi els estius pels seus avis materns, en un habitatge del centre del poble. Anys després, el seu pare va comprar-hi una casa, on a dia d’avui continuen estiuejant. “Tots dos llocs em porten molts bons records”, explica.
Així, doncs, la parella ha seguit la tradició dels seus avantpassats i s’hi desplacen quan comença a fer bo. Tal com destaca Bresca, “hem vingut sempre i ens segueix agradant molt”. A Sant Julià, on hi troben tranquil·litat, s’hi acostumen a instal·lar els caps de setmana d’estiu, més dies durant les vacances i fins allargar a la tardor, quan comencen a trobar algun bolet. Tampoc volen ni poden quedar-s’hi tot l’any: “És una casa d’estiueig i no està condicionada per passar-hi un hivern”, detallen.
Els estius de joventut, les temporades eren molt més llargues i s’hi estaven mesos i mesos. Recorden anar “amb bicicleta amunt i avall”, les excursions amb la colla, les melonades al castell… “Teníem una colla fantàstica”, recorda ella. De fet, amb aquell grup, format per una quinzena de joves –també estiuejants– se segueixen trobant almenys un cop l’any.
Aleshores el seu punt de reunió era el Bar Núria. A l’altra banda de la carretera que travessa el poble hi havia el Bar Joan, on es reunien els residents de tot l’any. La via, doncs, traçava una barrera entre els de tota la vida i els estiuejants. “No m’he sentit mai foraster, però sí que anys enrere havia tingut la sensació que la gent del poble ens hi veia”, reconeix Mencos. I en algunes ocasions fins i tot també havien percebut cert rebuig. Ara, però, tots dos coincideixen que les coses han canviat i les generacions que els han agafat relleu socialitzen molt més amb els del poble.
Una mostra d’això és el seu fill Carlos, qui també va de tant en tant a Sant Julià, sobretot a l’estiu. Més enllà de “continuar amb la colla” dels seus pares, considera que “les coses han canviat i hi ha més relació amb la gent del poble”. Recorda que quan eren més petits algun partit de futbol havia acabat amb baralla o també persecucions amb bicicleta. Més enllà d’això, ara “pots venir sol i estar al bar amb qualsevol persona de la colla d’aquí”. Les taules i cadires continuen a la mateixa ubicació, però, ara, aquella barrera s’ha diluït i pots trobar-te estiuejants i residents de tot l’any a banda i banda de la carretera.
