La primera expedició catalana a l’Everest es retroba a Moià

Va ser la tardor de l’any 1982 i el lema, “Catalunya al sostre del món”. No existien ni internet, ni els telèfons mòbils ni TV3. L’Estat espanyol encara no formava part de la Unió Europea i era el primer mandat dels ajuntaments democràtics recuperats. Potser se’n diria una estructura d’estat, d’aquella expedició, en registre actual. En el món del muntanyisme, alguns integrants de l’aventura llavors ja eren llegendes. L’Everest 82 els va marcar tant que, passats més de 40 anys, es retroben encara periòdicament. Estan tots vius, i EL 9 NOU els acompanya un dia de desembre que visiten les Coves del Toll i dinen plegats a la Torre de Casanova de Moià. Escoltem i compartim les seves converses, i hi parlem sorpresos d’estar amb persones de 90, 80 i 70 anys que en alguns casos continuen anant a la muntanya i escalant. L’any 1979, Jaume Altadill i Lluís Belvis –aleshores encara no vinculat al Moianès– van estar tres mesos a l’Himàlaia, de setembre a novembre, fent la volta a l’Annapurna i a l’Everest. Van adonar-se de la demanda que hi hauria per anar al Nepal, un territori mític i poc explorat. Van fundar una empresa de trekking, que encara existeix, i que ha organitzat més de 80 viatges al Nepal. Belvis precisa que “com que vam fer moltes gestions administratives, vaig pensar a demanar el permís per ascendir a l’Everest, amb la idea que els catalans poguéssim intentar-ho. En aquell moment se’n concedien molt pocs. El coll sud era la via tradicional, com ara. Però l’aresta oest de l’Everest només l’havia pujat una vegada una expedició iugoslava. Aconseguir fer l’Everest per aquesta aresta seria posar l’alpinisme català a escala internacional”. Permís obtingut, van oferir-lo al Centre Excursionista de Catalunya, l’entitat més degana de Catalunya, però també creien que la primera expedició no podia ser el projecte d’un club, sinó que calia muntar una selecció catalana. A més a més de la qualitat, els escaladors havien de ser representatius del territori i incrementar així la identificació de la societat catalana amb la gesta. Finalment es va formar un equip on a banda d’alpinistes de Barcelona n’hi havia de procedències tan diverses com Corbera d’Ebre, Igualada, Manresa, Olot, Sant Sadurní d’Anoia o Terrassa. Belvis, amb 29 anys, va ser el cap de l’expedició i Josep Manuel Anglada, de 49, el director tècnic. Dels 15 milions de pessetes pressupostats inicialment, l’expedició en va costar 30. Van comptar amb el suport de Banca Catalana, l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya. El president Jordi Pujol els va rebre i els va fer entrega pública de la senyera. Era una expedició pesada, amb tones de material. Per traslladar-lo al camp base, van haver de llogar 250 iacs (una mena de bous), aplegats de moltes valls. Havien previst que l’expedició es podia arribar a allargar fins a tres mesos, com efectivament va passar. Les parelles dels alpinistes, presents també a la trobada d’aquest desembre a Moià, van anar fins al camp base aprofitant les vacances. La decisió de tornar La història i el desenllaç de l’expedició són coneguts. Havien escollit una ruta molt tècnica, qualificada encara avui d’excepcional. A 8.500 metres, amb unes condicions meteorològiques extremes, el xerpa Nima Dorje, de 21 anys, va estimbar-se i van decidir que el més important era poder tornar. Si haguessin fet cim, explica Xavier Pérez Gil, que era en aquella cota, “tenia clar que hauríem baixat per la collada sud. Era l’única possibilitat de tornar vius tenint en compte el vent i el fred extrems”. El germà petit de Nima es va casar amb la vídua i, passat un temps de l’impacte, també es va fer xerpa. Belvis recorda que anys després els va demanar fotografies de Nima per portar-les a les ascensions. Alguns dels expedicionaris, asseguts aquest desembre a l’esplanada de les Coves del Toll, no ho recordaven o no ho sabien. Dos dels alpinistes durant l'ascensió de l'any 1982 / Cedida Manel Mateu, el metge de l’expedició, havia anat a congressos internacionals de medicina de muntanya i havia contactat amb metges estrangers per valorar què dur a la farmaciola i com actuar davant d’un edema cerebral o pulmonar, força possibles a aquella alçada. “Vam fer un estudi a doble cec amb preparat homeopàtic de coca de muntanya (una planta), que és la que es fa servir als Andes, i vam controlar entre un grup placebo i altres amb el preparat com funcionava per a l’adaptació al mal de muntanya. L’experiment va donar positiu, que ja se sabia, però fins llavors mai no s’havia portat a terme un treball de camp amb expedicionaris. Estem tots vius”, celebra Mateu. La majoria van continuar, de fet, amb expedicions a l’Himàlaia malgrat l’elevat risc d’accidents. Francesc Sàbat considera impactant que hagin sobreviscut tan bé. Ell era enginyer electrònic i prèviament a l’Everest havia estat, amb la seva parella, gairebé una dècada al refugi d’Amitges. Recorda accidents de muntanya, de quan el material tècnic i les previsions meteorològiques no tenien res a veure amb les actuals i qualsevol canvi de temps podia provocar víctimes per hipotèrmia als Encantats o agulles del Pirineu. L'interlocutor entre el Nepal i l'Estat espanyol Connectant de nou amb la trobada d’aquest desembre, visionem la pel•lícula Everest 82, dirigida per Jordi Pons. Lluís Belvis i Carme Picanyol, de Moià, han tornat dotzenes de vegades a l’itinerari. Molts pobles del camí d’aproximació han canviat ben poc. Amb les vistes del camp base, Belvis recorda que “aquella temporada vam ser quatre expedicions. Ara en serien 40. S’ha multiplicat per 10”. Com a cònsol, ell ha estat durant dècades l’únic interlocutor entre el Nepal i l’Estat espanyol. Ha gestionat moltes adopcions, la nacionalització de nepalesos a Espanya (n’hi ha gairebé uns 20.000), accidents... Catalunya continua essent la porta d’entrada a l’Estat, i és que fins al 2017 no es va obrir ambaixada a Madrid. Belvis assegura que en tots aquests anys ha realitzat més de 120 viatges al Nepal. Des de la Torre de Casanova s’albira una gran posta de sol, que significa que el retrobament a Moià toca a la fi. És ben palesa la vitalitat i la salut d’unes persones que han dedicat bona part de la seva vida a l’alta muntanya, en situacions arriscades –quina confiança més intensa es pot establir, quan la vida depèn del company de corda–. Senzills, aliens a la societat de consum. Han passat més de 40 anys de l’Everest i continuen actius; la majoria, amb les parelles de llavors. Són llegendes de l’alpinisme. Es fa estrany, per a qui ha pogut compartir aquest dia amb ells, que personalitats com Anglada o Pons, amb el seu nom inscrit a les vies més difícils de moltes parets del Pirineu, el Pedraforca o Montserrat, no hagin rebut encara el reconeixement més elevat del govern de la Generalitat.

La primera expedició catalana a l’Everest es retroba a Moià

Faran bancs d’un dels Tres Roures de Collsuspina que va caure amb la llevantada

“Estem perdent el respecte per la natura i per nosaltres mateixos”

Retrat de la pagesia catalana a través de la història d’una família d’Oló

“Si penses que et faran un monument a la plaça per haver estat 20 anys alcalde, vas ben errat”

LA PREGUNTA

Creu que l’absentisme és un dels principals problemes del mercat laboral?

Atropellament mortal a la plaça Divina Pastora de Vic

Doble accident de camions a la C-17 i la C-25 a Gurb

El proper dissabte tanca el Mercadona de Torelló

Una parella de Tona queda atrapada a Tailàndia després que la connexió via Qatar es cancel·lés pel conflicte al Golf

Bolca un remolc carregat amb quatre vaques a la C-17

Demanen més de trenta anys de presó per a cadascun dels acusats de l'atac a la comissaria de Vic

Condemnen a tres anys i vuit mesos de presó el conductor que va causar la mort d’una jove de la Guixa

Es fa passar per un treballador del banc i roba 25.000 euros a dues persones grans de Barcelona

Detenen un conductor begut després de fugir d'un control pel Carnaval de Taradell

Detenen dos treballadors de la Vall de Núria pel robatori de la caixa forta