Es van conèixer a Tortosa fent el MIR i l’amor i la feina van fer que des del Maresme i Tarragona s’acabessin traslladant a Osona. Des de llavors, Jordi Espinàs i Rosa Maria Salla han estat els metges de família de Viladrau i Espinelves, ell, durant 34 anys; i ella, de Santa Eugènia de Berga al llarg de tres dècades. Ara es jubilen.
La parella es va instal·lar a Taradell als anys 90. Principalment perquè “mai m’hauria agradat viure en una ciutat”, explica Espinàs.
A partir d’aleshores han viscut sempre a la comarca, compaginant la vida personal amb la passió que els desperten la medicina, la sanitat i, sobretot, el desig de servir la població.
Amb la seva experiència, Espinàs destaca que les relacions entre pacients i metges de família es forgen amb els anys, perquè es basen en la confiança i el repte de “trobar l’equilibri entre les exploracions complementàries i les que no calen”. Espinàs apunta, en aquest sentit, que qui acudeix a la consulta a vegades té visions diferents: “Pot llegir diferent la teva bona voluntat, però, sigui com sigui, un metge de família sempre va amb la bona voluntat per davant”.
Rosa Maria Salla va exercir inicialment a Taradell. Al cap de tres anys passava a Santa Eugènia: “Hi vaig arribar en substitució d’un metge molt ben valorat al poble. Tenia el llistó molt alt. Per sort, ell va fer una carta presentant-me i la gent no va tardar a agafar-me confiança”.
Des de llavors, “sempre m’ha emocionat que una persona de 80 anys confiés en mi i em preguntés tot allò referent a salut i no salut quan jo en tenia 30”.
“Cada vegada tinc menys pacients i més amics”, hi afegeix. Després de 31 anys a Santa Eugènia, no s’ha cansat de la professió, al contrari, “he tingut la millor feina del món, i si tornés a néixer la repetiria”.
Les més de tres dècades de trajectòria els han regalat moments de tot: bons i dolents, “com a totes les feines”, diu Espinàs, però sempre han conservat la voluntat de servei. Durant la pandèmia, per exemple, els consultoris tenien l’ordre de tancar, “però a Espinelves i a Viladrau no ho vam fer ni un sol dia. Deixàvem la porta entreoberta perquè no es veiés descaradament, però érem allà”.
De la vida laboral se n’emporta que “la majoria de persones han entès la voluntat de fer servei”, i per tant “la resposta que n’obtens és l’amistat”. Salla ho veu semblant: “El millor és el contacte amb la gent, i amb els companys. Són persones generoses que lluiten pels pacients i el que són les nostres raons de ser, ajudar i aconseguir la salut”.
A l’altre plat de la balança, tots dos coincideixen a ressaltar en negatiu “la situació del nostre hospital de referència”. Segons Espinàs, “els metges de família resolem el 90% de les consultes, però en un 10% necessitem l’ajuda d’algú amb més coneixements i recursos, i ens trobem llistes d’espera de fins a sis mesos per a operacions recurrents”.
El resultat és que “a mesura que es va degradant la sanitat pública s’incrementa la privada. I això interessa, perquè vivim en una societat capitalista”.
Passant revista a l’àlbum de records, també destaquen l’evolució des dels torns de les guàrdies fins a la tecnologia i els recursos que han facilitat la informatització de les consultes. “Hem vist passar la prehistòria”, diu Salla, “abans anàvem amb històries de paper, escrivint amb fitxetes.
Ara tenim un ordinador i historials informatitzats”. Això ha permès guanyar temps perquè els metges de família “puguem fer petites cirurgies, treure pigues, ecografies…”. Tot i això, estan preocupats, ja que costa trobar nous professionals i relleu. Ho atribueixen a un canvi de prioritats de la gent jove: “No tenen gaire interès a anar a pobles. Les zones rurals queden desprotegides”, a banda que les urgències o altres especialitats tiben més que l’atenció primària.
“Falten metges amb vocació de família que vulguin veure de tot”, apunta Salla. “La nostra feina és de servei, no per guanyar diners ni per fer-se ric, sinó treballar pels pacients. No sé si tothom que surt de la facultat té aquesta idea.”
La parella encara ara una nova etapa. Ell, molt aficionat a la lectura i a la música; i ella, al cinema, enceten un nou capítol de la vida que hauria de ser de més tranquil·litat. Se l’han guanyat i està clar que la tenen merescuda.
