Fa molts anys que va haver d’interioritzar que la seva manera de relacionar-se amb el seu entorn seria, bàsicament, a través del tacte. Per això, quan amb 50 anys va decidir obrir un compte a Instagram va tenir clar el nom: @lamontsetoca. I el missatge de presentació: “Us convido a veure el món amb els meus ulls, que són les meves mans”.
Per a la tonenca Montse Pena, invident, fer-se instagramera ha estat una manera més de socialitzar, de comunicar-se amb els demés, però també de mostrar les limitacions amb què es continuen trobant moltes persones cegues.
Montse Pena va néixer a Olost el 1971. Quan tenia 4 o 5 anys va contreure una meningitis, una malaltia infecciosa de caràcter greu i potencialment mortal, sobretot en aquells anys. De fet, ella va estar a punt de morir.
Quan ja portava dos mesos en coma, a l’Hospital de Sant Joan de Déu li van salvar la vida gràcies a una intervenció pionera. No van poder evitar, però, que li quedessin seqüeles irreversibles: la ceguesa, la paràlisi de la banda esquerra del cos i un grau de discapacitat intel·lectual.
Fins als 18 anys va completar la seva formació en una escola especial per a persones cegues de Barcelona; amb la majoria d’edat la van acollir a Sant Tomàs, avui com a usuària del Centre Ocupacional de Calldetenes.
Ara fa quatre anys, coincidint amb el seu 50è aniversari, va expressar un desig al seu entorn: “Vull ser influencer”. Dues bones amigues, Assumpta Blancafort i Dolors Parés, de Bufallums de Tona, li van suggerir que ho provés a Instagram.
L’abril de 2021 s’estrenava en aquesta xarxa, en complicitat amb la seva germana gran, la fotògrafa Dolors Pena, convertida en la seva particular community manager. És ella qui li fa les fotos, les penja i la manté al dia de totes les interaccions.
“Quin pilot!”, exclama cada cop que la Dolors li detalla likes i comentaris. Avui té més de 300 seguidors, la majoria molt fidels. I és el que buscava. “Només volia que la gent sabés què faig, que s’ho miressin i m’ho comentessin”, apunta la Montse amb la seva habitual bonhomia.
Amb tot, a través de la seva quotidianitat –ja sigui viatjant, passejant pel mercat o anant a la piscina, activitats que sempre ha de fer acompanyada i sovint amb cadira de rodes– es posa en evidència que “el món no està adaptat per a les persones cegues”, reflexiona la seva germana. La seva manca de visió és total, però té la sort de conservar algunes de les imatges que li van quedar gravades de petita.
“Em puc imaginar com és el mar, el cel, un arbre…”, expressa. Entén, però, que per a molta gent sigui difícil imaginar què representa viure a les fosques. “Proveu-ho. Fiqueu-vos una bena als ulls i aneu caminant; veureu com n’és de complicat”, somriu.
Entre les seves aficions, la Montse és una àvida lectora en braille i també li agrada escriure, amb un sistema de pauta i punxó, “tot i que ja em costa més”. També en això, és clar, les seves mans han esdevingut els seus ulls.
