Poc s’esperava Gil Vila que l’atracament que va viure el gener del 2023 anés a més i es convertís en un malson. Va ser un diumenge al vespre al pis d’estudiants a Barcelona. “Estava sol i de cop i volta van picar a la porta. Vaig obrir perquè teníem una veïna que sempre ens venia a demanar coses”, relata a EL 9 NOU el jove de 23 anys de Roda de Ter. No era la veïna, sinó un home que el va empentar cap a dins el pis i el va amenaçar amb un ganivet. Si no cridava ni alertava ningú, no li faria mal. “Va estar tota l’estona apuntant-me amb una navalla.” A més de demanar-li un cafè, va regirar totes les habitacions del pis i va anar robant tot allò que trobava, des d’un ordinador fins a un rellotge intel·ligent o joies de les seves companyes. Hi va estar uns 45 minuts. “Vaig quedar una mica en estat de xoc, ben bé no sabia què m’estava passant”, reflexiona.
Un cop va marxar l’atracador, “amb una por horripilant”, Vila va trucar al 112 per explicar-los el que havia viscut. Al cap de pocs minuts li van telefonar els Mossos i li van exposar que com que el lladre ja era fora no podien fer-hi res i li van dir que havia de demanar cita prèvia per anar a posar una denúncia. “En aquell moment hauria agraït ajuda, no va venir ni una ambulància per si havia pres mal ni una patrulla de Mossos a mirar què havia passat. Absolutament ningú em va venir a ajudar”, relata. Qui sí que ho va fer, des de Roda, va ser la seva mare.
Dies després ho va anar a denunciar a una comissaria de Barcelona, i li van explicar que “la història que havia arribat al 112 no era la que constava a la fitxa”, com si fos de “molta menys gravetat”. “Entenc que per això ningú va venir a ajudar-me”, reflexiona. Quinze dies després de la denúncia, la policia científica va anar a agafar empremtes dactilars al pis d’estudiants. “Vam estar quinze dies sense poder tocar l’escena del crim i dinant i sopant a terra perquè no podíem fer servir la taula.”
Al cap d’un temps, el van contactar de la policia per fer un reconeixement fotogràfic i, més endavant, per identificar-lo a través de vídeo. En aquest últim cas, havien arrestat el sospitós, però, tal com marca la llei, no el podien retenir més de 48 hores. D’aquesta manera, quan Vila va anar a comissaria el va haver d’identificar entre diferents sospitosos a través de vídeo. Sigui com sigui, va reconèixer l’atracador, en tots dos casos, i les empremtes coincidien. “Tinc la seva cara molt gravada”, confessa.
Identificat el delinqüent va arrencar el procés judicial. El primer judici es va convocar la tardor d’aquell mateix 2023, però l’atracador no es va presentar. Es va posposar per uns mesos i va tornar a passar el mateix. “Amb tot el que això comportava per mi: tornar-ho a viure i saber que l’hauria de veure cara a cara em feia pànic”, reconeix. A la tercera, el febrer d’enguany, no va anar a la vençuda. El jove, però, aconsellat per la seva psicòloga, va demanar fer-ho en línia. Des del xat em van comunicar que tampoc s’havia presentat i que el jutge emetia l’ordre de crida i cerca.
I el malson no va acabar aquí. A principis de març, agents de la comissaria de Vic van trucar al seu pare informant-lo que buscaven el jove. El progenitor es va pensar que el convocaven a un quart judici i els va demanar si us plau que s’asseguressin que hi hauria el delinqüent i que no tornés a passar com els altres cops. Aquell mateix migdia, Vila es va plantar a la comissaria sense esperar-se el que s’hi trobaria: “Em van dir que tenien l’ordre de detenir-me”. “Supernerviós i pràcticament plorant”, va dir als Mossos que s’ho miressin bé. Així ho van fer i van certificar l’errada. “Em van dir que el jutge que s’encarregava del cas va emetre una ordre de crida i cerca en contra meva en lloc de contra l’atracador”, relata. Es va tractar, doncs, d’un “error garrafal” d’un jutge de Barcelona. Els Mossos es van encarregar de contactar amb el jutjat corresponent, que ho va modificar. “No m’han enviat cap missatge, ni contactat, ni demanat perdó… ningú m’ha dit res.”
A més del doble mal tràngol, primer l’atracament i després la quasi detenció, Vila explica que això li deixa “una taca” al seu historial. “M’han dit que es pot treure i que té una solució, però m’ho he de fer jo. Aquí el sistema tampoc respon”, lamenta. Per tot plegat, ni tan sols es planteja fer un pas més per denunciar l’error judicial: “He denunciat que una persona em va tenir com segrestat 45 minuts i ningú m’ha ajudat. No em val la pena denunciar perquè he vist que el sistema no funciona”. Ho ha explicat als mitjans de comunicació perquè “ningú hagi de passar per això”.
A Vila li va costar recuperar-se de l’ensurt. Tal com explica, “els dies posteriors a l’atracament van ser molt durs. Em va costar un temps poder quedar-me sol a casa i vaig necessitar ajuda psicològica”. Per això, vol tancar aquest procés. Espera, doncs, que algun dia, com més aviat millor, se celebri d’una vegada el judici i així pugui posar punt final aquest cas. On no hi ha hagut un error, sinó múltiples.
