L’Espai ETC de Vic va acollir aquest divendres l’acte de lliurament dels premis Dones Inspiradores, instituïts pel grup EL 9 NOU i que en aquesta edició, la tercera, van recaure sobre la filòloga Montse Ayats, la periodista presentadora de televisió Bea Duodu i la també periodista i diplomàtica Cristina Gallach, al seu moment membre de l’equip fundador d’EL 9 NOU. Van rebre com a reconeixement una peça única creada per a l’ocasió per la ceramista de Centelles Marta Postico.
Totes tres van ser entrevistades per tres dones de l’actual redacció d’EL 9 NOU i EL 9 TV,: Esther Rovira, Judit Lechón i Txell Vilamala. L’acte el va conduir la també periodista d’EL 9 TV Núra Perera i va incloure l’actuació musical de Mambes. Va comptar amb les intervencions de l’alcalde de Vic, Albert Castells, que va fer la salutació inicial, i de la presidenta de Premsa d0sona SA, Bet Codina, que va tancar la gala.
Montse Ayats: “Hem d’aprendre a desaprendre per avançar”
La primera de les converses de la nit va ser entre Esther Rovira i Montse Ayats, parlant sobre el seu recorregut personal i professional, i sobre el paper de les dones en espais històricament masculinitzats. Ayats és directora d’Eumo Editorial, ha presidit l’Associació d’Editors en Llengua Catalana i la Setmana del Llibre Català, i ha coordinat el Pla Nacional del Llibre i la Lectura, a banda de mantenir una presència activa en entitats socials i haver passat temps enrere per la política municipal, com a regidora de Torelló.
Es va definir com a “tenaç, entusiasta, altruista, geniüda i optimista”, i va destacar que s’havia vist obligada a construir el seu camí en un entorn amb referents masculins. “Quan penso quins referents he tingut, per mi han sigut masculins”, va afirmar, tot citant figures com mossèn Camil Riera, capellà del poble quan era petita i amb qui va aprendre a llegir en català, i l’editor Segimon Serrallonga.
Aquesta manca de models femenins l’havia portat a “desaprendre” molts valors apresos i a reflexionar sobre el seu paper: “Aprendre a desaprendre és un repte, però és el que ens cal per avançar”, va concloure.
La conversa va posar en relleu els obstacles estructurals amb què les dones topen, especialment en espais de decisió. “Les parcel·les de poder han estat ocupades sempre per homes”, va recordar Ayats. “Les dones hem de demostrar set vegades que podem fer alguna cosa, perquè ja hi ha cinc o sis homes que hi tenen accés més directe.” També va denunciar la invisibilització de les escriptores, també per la falta de temps per poder dedicar-se a la producció, ja que tradicionalment han estat sobretot homes els que escrivien o els que decidien què es publicava.
Tot i les dificultats, Ayats va defensar un feminisme inclusiu i col·laboratiu. “La meva manera de fer sempre ha estat buscar homes i dones amb qui em complemento”, va dir, i va defensar que la clau era “escoltar” i “avançar sense por”.
Va celebrar el paper creixent de les dones en la tria de llibres i en la defensa de projectes editorials, tot i que va reconèixer que els llocs de màxima responsabilitat encara eren majoritàriament masculins. En aquest context, va destacar figures com l’editora Ester Pujol, que per a ella ha estat un referent.
En parlar sobre el feminisme actual, va fer notar que “entre la meva mare i jo les coses han canviat moltíssim. No és ideal, però hem avançat.” Va insistir que calia seguir estirant homes i dones cap a una societat més justa basada en la cooperació i la cura. Tanmateix, va alertar d’un possible retrocés: “És preocupant que molts nois joves siguin contraris al feminisme. Quan un tema és cultural, costa molt transformar-lo.”
Com a activista, Montse Ayats s’ha implicat en moviments com la plataforma Perquè no ens fotin el tren, on també hi ha pogut detectar la manca de lideratges femenins. Amb tot, va afirmar: “Si som en aquest món, hem d’intentar aportar-hi alguna cosa.”
Bea Duodu: “L’esperança ha de ser una disciplina”
Amb només 27 anys, Bea Duodu ha trencat diversos sostres de vidre. Periodista especialitzada en temes socials i activista feminista i antiracista, ha esdevingut la primera dona negra a presentar un informatiu a TV3. Nascuda a Ghana i arribada a Vic amb quatre anys, recordava que “fa dues dècades que visc a Catalunya, per tant, és casa meva”, desmuntant l’estigma que vincula la catalanitat amb l’origen o el color de pell. En va parlar en conversa amb Judit Lechón.
Duodu es va descriure amb cinc paraules: “Treballadora, organitzada, alegra, espiritual i valenta”. Valors que l’han acompanyada des de petita, com la nevada que la va rebre a Vic o una etapa escolar al Guillem de Mont-rodon, “la millor escola del món”, que va recordar amb estima.
Duodu va parlar clar del racisme estructural, del feminisme interseccional i del seu paper als mitjans. “Hi vaig arribar en un moment on es començaven a sacsejar els fonaments”, va explicar. “Quan es mouen, hi ha esquerdes per on ens podem colar. L’statu quo no et convida a seure a taula, s’ha de conquerir.”
Els seus referents són Angela Davis i Bell Hooks. D’aquesta última, va reivindicar la definició d’amor com “voler el creixement espiritual d’algú sense esperar res a canvi”. I de Davis, va destacar una frase que ha fet seva: “L’esperança ha de ser una disciplina”, una idea clau per continuar la lluita pels drets de les dones, les persones racialitzades, el col·lectiu LGTBI i les persones migrades. “No ens podem permetre no viure-ho així”, va dir.
Va celebrar avenços en la representació de gènere als mitjans, però va advertir que la diversitat racial encara hi és absent. “Hi ha taules de debat on es cuida la paritat, però no la diversitat racial”, va afirmar.
Duodu va defensar la creació d’espais inclusius, també a través de les xarxes socials, on té alguns milers de seguidors: “Intento comunicar sempre en clau positiva. Hi ha molta duresa en la realitat, així que procuro fer visibles projectes i persones que construeixen”.
Va expressar preocupació per l’auge de l’extrema dreta i els discursos racistes i masclistes: “Aquests discursos no reflecteixen la Catalunya que jo conec ni la que estimo.” També va remarcar la necessitat d’activar els joves: “Hi ha joves fascinants, molt conscients i valents. Però també n’hi ha molts absorbits per la sobreestimulació de les xarxes. Calen més espais d’organització i acció col·lectiva.”
Cristina Gallach: “El feminisme fa millor les lleis, i més justes”
L’última de les converses va ser la de Txell Vilamala amb Crisrina Gallach, que va relatar com va passar de Sant Quirze de Besora als cercles de poder de l’ONU, l’OTAN i la Unió Europea a partir de la primera guspira, que va ser la indicació de la primera professora d’anglès que va tenir al poble, Montserrat Roca, a la seva mare perquè li deixés anar a fer un curs a Londres. “Ella no ho veia gens clar, tot i que no m’ho voia dir”, va recordar. Gallach va reivindicar el periodisme, el feminisme i la diplomàcia com a eines de canvi.
La seva carrera va començar a EL 9 NOU. Tot i haver canviat sovint d’escenari, dues constants l’han acompanyada: la comunicació i l’interès per les relacions internacionals.
Gallach va denunciar l’absència de dones en espais de poder global: “Hem tingut nou secretaris generals a l’ONU. Cap dona. Això ens diu molt.” Per això, impulsa una campanya amb 75 exaltes càrrecs perquè la propera secretària general sigui una dona. “Quan hi ha més dones, hi ha polítiques diferents i resultats diferents.”
Va mostrar preocupació per l’auge del discurs antifeminista entre els joves: “Si això passa és que no ho expliquem bé. Ens falta comunicació i comprensió intergeneracional.” També va remarcar que les desigualtats de gènere es creuaven amb altres formes d’opressió: “La pobresa també té nom de dona.”
Gallach va alertar sobre la regressió global en drets humans i l’espai cada cop més petit per a la diplomàcia: “Si no hi ha espai per a la diplomàcia, acabarem molt malament.” Va citar Sudan, el Congo o Gaza com a exemples de violència extrema contra les dones. Va defensar el paper dels organismes multilaterals, com la Unió Europea, com a garants de la pau.
Un cop fora dels càrrecs institucionals, Cristina Gallach dedica temps a projectes de la societat civil, mentoria de refugiades afganeses i joves professionals. “El diàleg intergeneracional és fonamental. Costa fins i tot aplicar-lo a casa, però és imprescindible”, va dir.
Va ser en el moment dels agraïments que Gallach va reivindicar de manera contundent el feminisme com a eina de transformació per un món més just, com en certa manera també ho és el periodisme en la denúncia de les injustícies i la creació d’estats d’opinió i de consciències crítica davant dels problemes del món i també de l’entorn més immediat.
“El feminisme fa millor les lleis, les fa més justes. El feminisme millora l’economia, i millorant l’economia, el progrés és molt més ampli, molt més igualitari. El feminisme millora la societat, fa que les polítiques socials arribin molt més enllà. Millora l’ensenyament, millora la sanitat, perquè tenim una sanitat més adequada a les persones, als homes i a les dones. I el feminisme millora la representativitat”.
Com a cloenda de l’acte es va presentar un reportatge de tres alumnes de periodisme de la UVic-UCC, Agnès Casamajó, Sira Muntal i Adrià Rodríguez, sobre al Vic Riuprimer femení de futbol.
{{ comment.text }}