La vida de la sevenca Ariadna Roca va canviar de cop i per sempre més el 9 de febrer de 2020. Estava embarassada de cinc mesos i aquell dia la seva parella, Noe Fernández, va morir de forma sobtada als 36 anys mentre dormia.
L’autòpsia va determinar que la causa de la mort havia estat una hipertròfia concèntrica del cor, una malaltia genètica que desconeixien que patia el jove i que va resultar fatal. Al dol per la seva pèrdua, Roca hi va sumar a partir del naixement del seu fill, el 2 de juny d’aquell any, un calvari, que encara avui dura, per inscriure el nen amb el cognom del pare i també poder cobrar una pensió d’orfandat.
“No estàvem casats, ni érem parella de fet. Només estàvem empadronats a la mateixa casa i al cap de dos dies havíem d’anar a signar una hipoteca d’una casa a Muntanyola, però ja no vam tenir temps”, lamenta. Roca se sent decebuda i abandonada pel sistema.
“Quan el nen no tenia ni un any ens van fer anar als jutjats de Vic per treure ADN amb una mostra de saliva i també els hi van fer a la meva cunyada i a la meva sogra, que viuen a Galícia. D’acord que llavors hi havia la pandèmia, però han passat quatre anys i estem igual”, comenta.
Més enllà de la incertesa i de les dificultats econòmiques per fer front sola a la maternitat, Roca denuncia manca d’empatia en casos com el seu.
“Era indignant perquè jo anava al psicòleg per intentar estar bé pel nen i em van demanar fins a tres vegades l’exhumació del cadàver. Jo ja no sabia com dir-los que l’havíem incinerat i que no es podia fer però que, a més a més, ja tenien restes seves de l’autòpsia per comparar-les amb les que ens havien pres a nosaltres”, diu.
També es queixa de la “fredor” de tot el procés. “Em van donar els resultats de l’autòpsia provisional en un sobre, sense cap explicació per part d’un especialista, i a dins m’hi vaig trobar fotos. Va ser molt dur i ho vaig haver de veure sola quan estava embarassada de set mesos”, explica.
Ella està convençuda que “algú no devia fer bé la seva feina i es van passant la pilota entre els jutjats de Vic, l’Institut Nacional de Toxicologia i Ciències Forenses i l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses”.
La gota que va fer vessar el vas de la seva paciència va ser quan li van dir que si al final li reconeixien la paternitat i li donaven l’orfandat no seria amb caràcter retroactiu de tot aquest temps sinó que només podria reclamar tres mesos enrere.
“Ja no aguantava més i em vaig presentar amb l’advocat als jutjats, on ens van tractar fatal, sense voler entendre la situació”, afirma.
Això sumat al fet que aquest estiu la jove de Seva va conèixer el cas d’una altra noia a qui li havia passat exactament el mateix però més tard que a ella i ja havia resolt la paternitat del seu fill la van fer decidir a fer pública la seva situació als mitjans de comunicació.
“Ara sembla que amb tot el rebombori s’ha accelerat tot, però hem d’esperar que hi hagi una sentència ferma”, detalla, ja que els van obrir un procediment de filiació.
Roca creu que “quan passen desgràcies així, la víctima no hi hauria ni d’haver de pensar, en tot això, i en canvi ha estat un maldecap constant”. “El que més em rebenta –continua– és que no consti ni al llibre de família. Es va morir i el nen no el va poder conèixer, però és el seu pare. Això és sobretot pel que he lluitat jo”.
La jove, que durant tot aquest periple ha tingut sempre el suport dels pares i de la família política, ha procurat mantenir el seu fill al marge de la problemàtica.
“Ell no s’ha assabentat mai de res. Sempre ha vist a casa les fotos del seu pare i si em fa preguntes li explico el que vol saber adaptat a la seva edat”, detalla. Ella, però, té ganes de continuar mirant endavant i que el nen, que ara consta com a Noe Roca Baulenas, pugui dir-se finalment Noe Fernández Roca.
