“L’adolescent d’avui continua sent un personatge més o menys perplex, que necessita aclarir-se”

Poques persones en aquest país poden parlar amb tanta autoritat sobre l’adolescència com Jaume Funes (Cornellà de Llobregat, 1947). L’estudia i la coneix des de fa cinc dècades, durant les quals ha publicat llibres de referència i ha fet recerca i docència universitària. Però també, sobretot, ha parlat amb els adolescents. Avui ens preocupen la seva addició als mòbils, la hipersexualització o les drogues, i Funes demana que no ens alarmem. Fa pocs dies va parlar-ne en una conferència al Col·legi Sant Miquel dels Sants de Vic. Vostè té una llarga trajectòria estudiant, sobretot, l’adolescència. Prou llarga per discernir si les preocupacions que tenim ara sobre l’adolescència són més justificades o són l’actualització de les mateixes de sempre?Jo no deixo de ser un adolescent de 78 anys. Suposadament, a anys 70 era un expert en bandes de carrer. I ara, suposadament, he de ser un expert en pantalles. En aquestes quatre o cinc dècades, sempre hi ha hagut un problema fonamental, que és la qüestió de la mirada. Què mirem els adults i què veiem els adults. En aquesta societat nostra que canvia més acceleradament que la capacitat humana d’adaptar-nos, els adolescents s’acaben sumant ràpidament a qualsevol canvi, a qualsevol invent. I els adults entrem en pànic: “Quin problema, i ara què fem?” Quan comencen les xarxes socials, ja abans del Facebook, els adolescents descobreixen que allò és un territori on no hi entren els adults, i se’l fan seu. Els adults veiem que estan en un territori que desconeixem, entrem allà i ells n’acaben fugint per anar-se’n a un altre, una altra xarxa. I així successivament. Això ha passat: de Facebook a Instagram, d’aquí a BeReal o TikTok...I seguirà. Perquè la nostra entrada no és mai per intentar entendre com són persones en aquest món, què hi fan i què hi viuen. És per dir, per exemple, que ara no llegeixen... Home! Llegir a la pantalla també és llegir, en tot cas el que haurem de discutir és si la comprensió lectora és la mateixa. O lamentem que allà estan sempre connectats... o abans estaven aïllats. Quan els preguntes què han guanyat amb això la resposta del 80% és que se senten més connectats, descobreixen amics, se senten millor. Ens fixem en el 20% que té problemes i dificultats, que se sent exclosa. Sempre és igual: els adults, en lloc de tenir la curiositat de saber com es fan persones en aquest món canviant i com els ajudem a ser persones, posem un problema al davant: l’addicció, l’aïllament, el trastorn mental, l’exclusió... en lloc de mirar adolescències òbviament complexes i canviants. Que ho són sempre, les adolescències... no?Si. Però sembla mentida que això els passi a pares o mares d’avui que han tingut adolescència. No són com els seus precedents, que no en van tenir. L’adolescència era la primera setmana de feina escombrant el taller. I haurien dit: “Adolescència? Durícies a les mans, tenia jo a la seva edat!” Però els pares d’ara sí que ho han viscut, han tingut cinc o sis primaveres de la seva vida dedicades a ser adolescents. I en lloc de pensar que, malauradament, els seus fills acabaran essent com ells (perquè a vegades són massa iguals als pares) estan sempre avançant un problema en lloc de pensar com poden ajudar que no es construeixi aquest problema. Però ara hi ha la tecnologia. Admetrà que aquesta si que és una diferència, i important!Òbviament, és més complex. Les variables que avui incideixen en la vida humana en l’actualitat són immenses comparades amb les que hi influïen fa tres dècades. Però no deixa de ser algú a la recerca de què dimonis hi fa en el món, què és com a persona, què vol fer amb la seva vida... això no ha canviat. L’adolescent continua sent un personatge més o menys perplex, que intenta aclarir-se. En el debat mòbil sí o mòbil no als centres educatius, ens hi perdem. O potser no l’enfoquem correctament?És que és més fàcil discutir si prohibim o no prohibim el mòbil. És inútil, a més, perquè també està prohibit l’alcohol i beuen abans d’hora... En tot cas, la nostra pregunta és com l’ajudo a relacionar-se amb l’alcohol. Amb el mòbil, en el cas de l’escola, s’hi barregen problemes de disciplina, de com gestionar els conflictes. I s’obliden que si una institució té cent normes, també té cent ocasions de conflicte. Discutim-ho, en tot cas, perquè els adolescents també estan perduts i necessiten discutir. Després hi ha un problema de didàctica. I en aquest moment, la millor de les didàctiques sempre és en el territori digital, no en el paper o la pissarra. I una tercera: com s’ajuda a mantenir el que és més important, que són les ganes de saber? De tutorials sobre derivades, en matemàtiques, en trobaran de molt millors a Youtube que el millor dels professors. Per més bo que sigui, un professor pots seduir el seu alumnat sobre si val la pena o no estudiar la llei de la gravetat o el teorema de Pitàgores sense connectar-los amb les seves vides. Necessitem connectar l’adolescent que hauria de tenir ganes de saber amb el lloc on és aquest saber i com es dedueix. I el que és més important: la majoria de la informació que ara circula és falsa, per tant hem d’entrar a discutir què hi ha darrere de la informació. Han d’aprendre a pensar críticament. En canvi, continuem examinant sobre les respostes, quan hauríem d’examinar sobre les preguntes. Ja veu que tot això és un univers que no es deixa reduir a un debat sobre mòbils sí o mòbils no. L’escola no té dret a disposar d’un temps que estigui fora de la connexió permanent a les pantalles, més assossegat?L’escola és un territori on està bé poder viure unes estones analògicament, amb serenor. On l’alumnat pugui viure unes vides que habitualment no viuen, ni en el món presencial. Per això és bo que hi hagi espais de relació fora de la voràgine. Però no podem contraposar els dos mons, a vegades ens tornem hippies una altra vegada. Hem de fer descobrir a l’adolescent que val la pena viure en contextos i moments diferents. L’exemple més clar: quan se’n van de colònies, bé que accepten amb tranquil·litat no tenir mòbil. I descobrir que no passa res... però ha d’haver-hi una o dues condicions. Per començar, la de pactar la llista de Spotify amb el professor o el monitor, perquè això d’estar desconnectats de la música no ho porten bé. El que no pot ser, en resum, és que l’escola es quedi en el territori d’allò analògic i avorrit, i la resta de la vida en el territori digital i entretingut. El docent, el professor, no es pot sentir agredit si se li dona el missatge que, quan l’alumne està més pendent de la pantalla que de la seva classe, és que no ho està fent prou bé?El professorat de Secundària viu moltes contradiccions. La primera de les quals és que no tenen clar què s’espera d’ells. La societat adulta continua demanant control i bones notes. Vol que el seu fill meravellós no es contamini amb un que no vol estudiar. Aquest món torna boig al professorat, que demana: “Què espereu de mi?”. I què n’esperem?En el professorat, com en la societat, hi ha gent a qui li costa moltíssim adaptar-se a un món canviant. I continua volent explicar l’oració subjuntiva de relatiu, agradi o no agradi. I per altra banda, la societat li reclamarà que els joves sàpiguen allò que els servirà per aprovar l’accés a la Universitat. Que haurà tornat boig a un de cada tres d’aquests joves, que acaba prenent Diazepan per la pressió que té... però és el que demanem! I per altra banda, hi ha una part de professorat que fa un esforç enorme per canviar el seu paper, fer de seductors de l’aprenentatge i atreure aquest xaval que està per altres històries. Això és molt feixuc, perquè ni els pares ni l’entorn (ni el Departament d’Educació) estan en aquesta línia, sinó que li demanen currículum. La visió crítica és necessària més que mai, quan els joves tenen a la seva butxaca un mòbil que és molt més potent que l’ordinador de l’escola?No perdem el temps discutint si són addictes a les pantalles sinó ensenyant a mirar què hi ha darrere de les pantalles. Jo els dic: “No et refiïs de res que et digui ningú.” I no és molt relativista, això?No. Educo perquè aquest jove es pregunti quina moto li estan venent. Ara veiem com la Unió Europea està intentant collar les grans tecnològiques perquè no ens puguin fer publicitat personalitzada. I estan rebotats perquè la normativa europea no permet fer això amb menors de 18 anys. Volen construir consumidors abans d’aquesta edat: consumidors de productes, d’imatges, d’idees... Com podem deixar l’educació en mans del mercat? El mercat no tindrà mai voluntat d’humanitzar, per molt que ho diguin. En canvi, nosaltres sí que hem de tenir la voluntat d’educar-los perquè aprenguin a ser persones, a conviure amb els altres, a ser raonablement felices. Que ja és difícil. L’adolescència va lligada a un punt d’infelicitat, no?Aquest és un dels problemes construïts. Ara estem obsessionats amb la salut mental dels adolescents. I ells a vegades n’estan fins al capdamunt. Com quan m’han demanat, en algun cas, de fer tallers d’educació emocional, i et diuen que del que volen parlar és “de nosaltres”. Volen, simplement, sentir-se escoltats! I nosaltres els col·loquem etiquetes diagnòstiques: trastorn límit de la personalitat, principi de depressió... No fa gaire, li demano a un noi que patia una situació mental difícil què era per a ell ser feliç. I contesta: “Estar bé amb mi mateix.” Dediquem temps a l’educació afectiva, ajudem-los a pensar! “Estic ratllat.” Doncs bé, quantes ratlles? “Estic agobiat.” Què vol dir, estar agobiat? Després fem plans preventius... que no serveixen per a res! El que cal és prestar atenció a com van vivint aquesta olla a pressió de sentiments, de vivències... Ells no ho identifiquen amb trastorns sinó amb malestar vital. Al fet de saber que no poden controlar les seves vides, que se’ls escapa. Hi ha addiccions que en general fan més por que la de les pantalles, com les de les drogues. Recentment hem tingut dades del consum de cànnabis, dels efectes que pot produir. Com s’ha d’abordar aquesta qüestió?Hi he dedicat molts anys de la meva vida, i en els més durs de l’heroïna. Per tant, no dic que no hi hagi destruccions derivades de l’ús problemàtic de drogues. Però primer, acceptem que vivim en una societat de drogues. Els adolescents actuals han vist des de petits que qualsevol dolor tenia una aspirina, per dir-ho d’alguna manera. Són generacions que han viscut com els estats emocionals es gestionaven químicament. Aclarim també que a la nostra societat hi ha drogues legals com l’alcohol, i hem de veure com els eduquem perquè aprenguin a relacionar-se amb aquesta droga dura, que altera el cervell però que forma part de la felicitat de la nostra societat. Després tenim les drogues il·legals, que van canviant, però que en aquest moment acaben centrant-se moltes vegades en el cànnabis. Com els ajudes a descobrir, però, que això és una droga, i que la tesi de fons és que com menys et relacionis amb drogues, millor? I que no té sentit anar a l’Institut a classe empanat? Però després tenim les drogues de farmàcia. Quines serien aquestes?Doncs les que més creixen. Tranquil·litzants i companyia, que pren la societat adulta i que han traspassat als adolescents. Una part significativa d’aquests, sobretot noies, pren benzodiazepines per superar l’estrès. El mateix metge de família, que no té temps ni de parlar, li acabarà receptant una pastilla perquè es tranquil·litzi. Anem passant d’un lloc a l’altre: la farmàcia inventa constantment malalties per gestionar medicaments, les drogues il·legals canvien, i per a les legals, es trauran de la màniga un nou cubata... Aleshores, com ajudes un adolescent en la construcció de la seva felicitat, la gestió del fet d’estar sol o en companyia o saber divertir-se amb l’aprenentatge sobre aquestes drogues. D’algunes els hauràs de dir que millor que ni les toquis, i d’altres hauràs d’entendre que potser t’ajuda a estar bé amb el xicot que tens però si per estar-hi bé has de beure alcohol potser hauràs d’anar per un altre camí. En l’adolescència, com en tantes altres coses de la vida, oblidem-nos de les solucions simples per a problemes complexos.Què més voldríem! Si moltes vegades no sabem ni com estan, i ens costa de descobrir per què canvien d’avui per demà. Si sabem que tot dependrà de les persones amb qui està o amb qui va. Si sabem que tot dependrà que trobi un professor enrotllat o una tutora extraordinària, si tot depèn també de com els seus adults visquin de separats o junts, d’estressats o explotats... si depèn de tantes coses, des del punt de vista educatiu buscar una simplificació i una causa per posar un remei és força estúpid des del punt de vista educatiu. Se sentiran incompresos, i nosaltres no resoldrem res.

“L’adolescent d’avui continua sent un personatge més o menys perplex, que necessita aclarir-se”

‘La vida de una mujer’, de Charline Bourgeois-Tacquet

Tastaolletes

“Tarradellas imaginava una autonomia per a Catalunya, la més important, i una per al País Basc. I prou”

El ‘boom’ de l’entrenament de força: salut o risc?

LA PREGUNTA

El primer ministre francès hauria de dimitir pels disturbis al país?

Manel Esteller: "S'hauria d'estudiar si entre Olot i Vic hi ha una zona blava d'elevada longevitat"

Tenen un accident a la C-17 a Malla, on abandonen el cotxe

Manel Dot: “Els llevants d’abans duraven quinze dies o més; ara duren dos o tres dies”

Ripoll impulsa una campanya per fomentar que els veïns se saludin amb un “bon dia”

“Quan reps un diagnòstic així, et desmunta tot el que tens al cap"

Vint multes en menys de tres hores per distraccions al volant

Girbau compra l'alemanya Fintec, dedicada a fabricar màquines de plegar i classificar roba

Troben mort un boletaire a Sant Joan de les Abadesses

Una fotografia d'Emili Vilamala del pantà de Sau, entre les 30 finalistes d'un concurs internacional

"Em fa plorar pràcticament tot; i m'encanta"