Domènec Xicota (Lliçà d’Amunt, 1952) acaba d’agafar el relleu a l’advocat Miquel Torrents com a president de la Fundació Antiga Caixa Manlleu, l’entitat hereva de l’obra social de la desapareguda Caixa Manlleu. Fill d’una família de sis germans, va començar a treballar com a grum a Caixa de Sabadell amb només 14 anys i hi va anar fent carrera fins arribar a director de l’oficina de Vic. El 1989, havent-se tret diversos títols, obria a la comarca d’Osona la seva pròpia assessoria d’empreses, l’actual Signia Consultors.
Quants anys tenia quan el van destinar a Vic?
26. Treballava a l’oficina de Caixa de Sabadell a Sant Fost de Campsentelles, i en el marc de les expansions de les caixes catalanes es va obrir la de Vic. Venia cada dia des de les Franqueses del Vallès, amb el que implicava la carretera de l’època. El primer dia vaig arribar dues hores tard: em va enganxar una nevada de nassos al Congost i vaig haver d’agafar el tren de Centelles a Vic.
Un bon principi.
Quan em van donar les claus, no havia estat mai a Osona. Vaig començar trucant portes dels veïns. En aquell moment no existien mitjans digitals o de màrqueting que permetessin arribar amb un mínim coneixement de l’entorn. Assegut al despatx, no sabia per on començar. Tot i això, a Vic de seguida m’hi vaig trobar bé i al final hi vaig passar set anys. Quan es va obrir l’oficina de Tona i em van dir que en seria el director, no se’m va posar bé. Vaig tenir clar des del mateix moment que els meus objectius eren fora de la caixa. Això va coincidir amb la convocatòria d’unes oposicions per ser auditor de comptes. Estudiava cada dia després de treballar.
I va aprovar l’examen.
Va ser a Madrid, a tot o res. Vaig sortir pensant que havia sigut el pitjor de la meva vida i, acostumat sempre a notes justes, perquè compaginava feina i estudis, em va sorprendre un 9,2. Entre aquest títol, l’experiència al món financer i algun coneixement comptable, em vaig gastar els quatre estalvis a muntar un despatxet de 40 metres quadrats a la plaça de Santa Teresa. El primer ordinador el vam pagar amb un préstec. Van ser uns anys molt intensos, podent dedicar poc temps a la família i a les filles, que eren petites, però de mica en mica es va consolidar l’assessoria.
Del 1989 a ara deu haver acompanyat desenes de negocis. Què s’ha de tenir per fer aquesta feina?
Sobretot sentit comú. Un assessor no deixa de ser com un metge, però d’empresa: ha de saber observar, escoltar i mirar de resoldre el que preocupa al client. És important decidir conjuntament què fer, però també advertir sobre què no. Avui en dia tots són sancions i qui està al capdavant d’una empresa s’exposa a una gran inseguretat jurídica.
Com veu Osona des del punt de vista empresarial?
El 95% de les empreses de l’Estat espanyol són petites o mitjanes. Osona no n’és l’excepció. Aquesta realitat majoritària conviu amb companyies de major dimensió que també han començat des de zero. A diferència d’altres llocs diria que hi ha molta voluntat d’emprendre. Hi ha projectes que es consoliden i d’altres que es queden pel camí, però només aquesta cultura ja és un actiu.
Vostè és una persona que s’ha hagut d’esforçar fort a la vida. No vol dir que aquesta manera de ser es va perdent?
Quan vaig començar de grum a Caixa de Sabadell, anava vestit com podia. Hi va haver un mes que el cap em va dir que em pagaria extra perquè a partir de llavors portés americana i corbata, però no podia ser: els diners que guanyava feien molta falta a casa. Vaig aprofitar una corbata i una americana del meu pare –m’arribava als genolls–, uns pantalons del meu cosí i una camisa blanca que sí que vam comprar per 300 pessetes. De jove era una persona amb molts complexos, però vaig fer la mili a Ceuta i vaig aprendre a no donar-hi tanta importància. La necessitat et porta al que calgui per sobreviure. Llavors ja agafes aquesta dinàmica d’anar fent i una cosa et va portant a l’altra.
Però aquest esperit sofert no estaria d’acord que es va perdent?
Les noves generacions parteixen d’una economia familiar amb ingressos i, si no, de la tranquil·litat de saber que hi ha molt suport públic. Han crescut amb suficiència en excés i el món a l’abast de la mà. Quan havia de seleccionar algú per a l’empresa, a vegades li demanava si estava disposat a treballar sense cobrar. La gent quedava a quadros. Era una manera de dir-li que encara que comencés a poc a poc, si ell o ella volia, es faria el camí que desitgés. Molts joves d’avui ja no estan educats per treballar, sinó per guanyar diners, i com més millor: passa per davant l’aspecte monetari que el desenvolupament personal.
Com va viure la desaparició de les antigues caixes catalanes?
Fatal, va ser un gran error. Les caixes feien nosa als bancs perquè darrere d’ells hi ha inversors que viuen del negoci financer i que exigeixen beneficis. Nosaltres ens dedicàvem essencialment a gestionar els estalvis dels impositors, oferir préstecs i hipoteques i captar dipòsits. Més tard, els canvis legals van obrir les portes a instruments de major risc, com ara descompte de lletres o pòlisses de crèdit, i això va comportar incerteses a les quals no estàvem acostumats. Les caixes, que ben administrades eren del tot solvents, van començar a patir per les ambicions de tenir més guanys, i també per les dels polítics que hi havia als consells. La crisi immobiliària i els anys següents van ser l’excusa perfecta perquè els bancs, amb la connivència del governador del Banc d’Espanya, aprofitessin l’avinentesa i s’apropiessin de quasi totes.
Li sap greu perquè hi havia treballat?
No és això. Les caixes eren propietat dels seus impositors. Pensades per donar-los seguretat, finançar les seves necessitats i fer-ho parlant el mateix llenguatge. Mentre que els beneficis dels bancs es dediquen, en bona part, a repartir dividends als accionistes, els de les caixes servien per a una obra social d’immens valor i que repercutia directament al lloc. El BBVA, com a entitat absorbent d’Unnim, va facilitar al seu moment la creació de les fundacions. Ens va traspassar patrimoni i ens segueix donant suport financer.
Abans parlava de polítics i de pes territorial. Com veu Osona?
Amb actius com el Bisbat i la Universitat de Vic, a la comarca hi ha un poder singular que potser els polítics no han sabut jugar prou a l’hora de defensar els nostres interessos per davant de zones més poblades o governs centrals. Per mi, la transició va ser un èxit perquè hi havia moltes ganes de servei públic. La política d’ara s’ha tornat presonera d’interessos, personals i de poders fàctics. L’ambició ens ha pervertit en tots els àmbits de la vida: volem que ens donin, que ens respectin… Però a canvi no estem disposats a col·laborar amb els altres ni fer massa esforç.
Si demanéssim pel carrer quanta gent coneix la Fundació Antiga Caixa Manlleu, poca gent respondria afirmativament. És bo o dolent?
Som una entitat que durant molts anys ha hagut de desplegar una laboriosa feina d’assentar-se i consolidar el patrimoni. La base d’ara és molt bona i, a partir d’aquí, hem de créixer en recursos, perquè seran més projectes socials, culturals… a qui ajudar amb finançament. Hi soc per treballar, el repte m’il·lusiona i junts segur que ens en sortirem.
Què ha de ser la Fundació Antiga Caixa Manlleu?
El que va ser al seu dia la caixa, que era una eina del territori per al territori. Tot el que fem les persones al capdavant és de manera generosa, en benefici d’iniciatives socioculturals, recreatives… de l’entorn. Això no és que sigui bo, sinó que és necessari: cada dia veiem com les necessitats van a l’alça.
Quins objectius es marca?
Treballar en equip, sempre, amb un únic vot en contra no hauria acceptat el càrrec; donar a conèixer què fem i amb quin ànim ho fem; treure rendiment del patrimoni i aconseguir més recursos. Els ingressos del 2025 ja els tenim compromesos per a tot l’any. Si disposem de més, podrem ajudar més.
