A Osona, anualment moren una mitjana de cinc nadons en els moments propers al part i s’interrompen una dotzena d’embarassos per causes diverses. El dol que provoquen aquestes pèrdues, que fins fa poc es vivien en silenci, cada cop està més reconegut. Aquest 15 d’octubre era el dia mundial del dol perinatal.
Estimar de manera incondicional una filla i haver-li de dir adeu abans de néixer és un cop dur, dels que poden deixar empremta. Aquest mal per la pèrdua d’un fill durant l’embaràs es coneix com a dol gestacional i la centellenca Cristina Naranjo ha après a conviure-hi: l’any 2011 es va haver d’acomiadar de la Carla, la seva primera filla, quan tot just estava al sisè mes de l’embaràs. No la va arribar a veure, però això no li impedeix recordar-la.
La Carla és molt present en els pensaments de Naranjo, com també ho és, en la seva memòria, el moment en què li van donar la notícia. Després d’una caiguda fortuïta, i per confirmar que no hi hagués hagut cap afectació en el fetus, es va dirigir a l’Hospital de Vic. “Primer em van fer una ecografia i no em deien res, van buscar una altra màquina per si la primera no funcionava, van cridar un altre doctor i tot era ben estrany fins que em van dir que no hi havia batec, que ja feia un mes que no n’hi havia, i allò em va destrossar”, recorda Naranjo.
En aquell moment es va bloquejar, va entrar en xoc i es va deixar guiar per un procediment que se li va fer molt dolorós emocionalment: “Em van induir el part, tot va ser poc humanitzat i en l’ingrés a planta tenien previst que anés al costat d’una dona que acabava de tenir un nadó. Amb la meva parella no ens ho crèiem, però per sort una metgessa que m’estava portant per mútua ho va veure i ens van canviar a una altra unitat”.
La tornada a casa, després de rebre l’alta, però sense la seva filla als braços, va ser complicada. A la intensitat del dol s’hi va sumar la por d’haver d’explicar la pèrdua cada cop que es creués amb algú pel carrer i al risc que li demanessin si la Carla ja havia nascut. “Vaig trigar un parell de mesos a sortir i quan ho vaig fer la meva mare ja havia parlat amb gent per informar-los de la situació i que tot fos més còmode”, confessa Naranjo, qui també creu que la societat no està preparada per gestionar moments així i a vegades les mostres de condol són poc adients:
“Hi ha gent que amb bona fe t’intenta animar dient que la natura és sàvia o que ja tindràs un altre fill i no és així, perquè no vull substituir-la, és la meva filla i jo ja m’havia imaginat una vida amb ella. Entens la bona intenció i la valores, però són comentaris que no t’ajuden com sí ho farien una abraçada o un silenci”.
A la llarga, però, el dol es transforma i la necessitat de compartir el que li va passar la va ajudar a refer-se d’un cop tan fort i li va permetre deixar enrere tant el sentiment de culpa com la recerca continuada de respostes. Va ser així com va conèixer altres casos de famílies que havien patit situacions similars o associacions de suport com Petits amb llum, que casualment té a la seva junta una altra centellenca, Raquel Franquesa, com a secretària.
“Quan et passa a tu, et preguntes com és possible que t’hagi passat, però després veus que no estàs sola i que és més freqüent del que et penses”, exposa Naranjo, qui també posa en valor el dol viscut per la seva parella perquè “tothom es fixa en la mare, però el pare també ho passa malament i pateix en silenci mentre et fa costat”.
Haver passat per la pèrdua d’una filla durant la gestació va fer que el segon embaràs el visqués, tot just uns mesos després, amb moltes inseguretats. Recorda que “va ser terrible en l’aspecte emocional perquè en el primer embaràs, quan superes la barrera dels tres mesos, ja t’imagines que tot anirà endavant, però aquesta vegada patia per tenir-la dins”.
Tot va anar bé i un any després de l’adeu de la Carla va arribar la Nara, una nena “arc de Sant Martí”, com es coneixen els fills nascuts després d’un cas de mort perinatal.
El record de la Carla segueix ben viu, encara que Naranjo no disposi de cap fotografia seva. Aquell fatídic 21 d’abril de 2011, el ginecòleg que la va atendre li va dir que era millor que no la veiés i tant ell com la seva parella van confiar-hi: “Sempre m’he penedit de no haver tingut el valor de dir que sí, perquè passar el dol d’una persona que no has pogut veure però que has estimat incondicionalment és molt difícil per una mare, pel pare i pels familiars”.
De la Carla només té una carpeta amb els informes i les primeres ecografies, així com el tatuatge que es va fer al braç esquerre, on una C i una estrella plena de colors acompanyen el nom de la Nara. Per homenatjar-la i tenir-la present, té una espelma a casa. “Quan la Nara era molt petita, em portava pedres per regalar-me-les i les deixava precisament al platet on hi havia l’espelma”.
Ara, cada 21 d’abril, la Cristina encén l’espelma i la flama de la Carla, acompanyada per un bon grapat de pedres de la seva germana, escalfa el cor dels qui, sense haver-la conegut, mai deixaran d’estimar-la.
Més sensibilitat en l’atenció sanitària
Rebre una assistència hospitalària respectuosa i plena de cura és primordial en pèrdues gestacionals, a causa del fort impacte emocional que genera. Per aquesta raó, els centres hospitalaris disposen de protocols amb el procediment a seguir en cada cas.
Al Consorci Hospitalari de Vic, quan una dona ingressa i es confirma la mort fetal se la ubica a una sala de parts senyalitzada amb una papallona blava perquè els professionals que l’atenguin coneguin la situació. Abans d’iniciar el part sense vida, es consulta a la família les seves preferències (si el voldran veure, vestir-lo, fer-li una fotografia, incinerar-lo…).
Des del centre també es lliura una capsa especial per guardar-hi records. Durant l’ingrés, que es procura fer en plantes sense nadons mi embarassades, i després de l’alta, s’ofereix suport psicològic.
Una cinquantena de persones pel dol perinatal a Centelles, que tindrà un lloc al cementiri
Una cinquantena de persones es van aplegar aquest diumenge al vespre davant l’ajuntament de Centelles per commemorar el dol perinatal i reivindicar la seva conscienciació. Les encarregades de llegir el manifest van ser les centellenques Cristina Naranjo i Raquel Franquesa, entrevistades per EL 9 NOU a la peça superior.
Amb aquest acte volien “reconèixer els fills que van marxar massa d’hora” o “integrar aquest dol invisible a la societat”. “La societat els ha de tenir més presents perquè un de cada quatre embarassos no acaba com voldríem”, alertaven.
Naranjo i Franquesa també van agrair la iniciativa de l’Ajuntament –era la primera vegada que es feia– i van remarcar la importància del suport sanitari i de grup per les persones que ho viuen.
L’alcalde, Josep Paré, i la regidora d’Igualtat, Aina Galceran, van aprofitar per anunciar que amb l’ampliació del cementiri hi haurà un lloc per al dol gestacional. A més d’il·luminar-se la façana de l’ajuntament, Laura Cruells va entonar una adaptació de la cançó Siempre me quedará, de Bebe.
