Trobar un desfibril·lador en un espai públic era excepcional quinze anys enrere. Avui, en canvi, formen part del paisatge urbà de molts municipis. Si un es para a pensar en el seu, és fàcil que de seguida n’hi vinguin al cap, tot i que de tan acostumats a veure’ls –i gens a fer-los servir– també pot ser que se n’escapin.
A les nostres comarques, i deixant a part els d’àmbit sanitari, la Generalitat té registrats 428 desfibril·ladors: 343 a Osona, 68 al Ripollès i 17 al Lluçanès. Vic (99) encapçala el rànquing, seguit per entre els 20 i 30 de Torelló, Gurb i Manlleu.
Els llocs on és més habitual trobar-ne són pavellons i equipaments esportius, escoles, instituts, façanes d’ajuntaments i espais que, com una sala polivalent, concentren grans volums de persones. També a molts pobles porten un DEA al cotxe les policies locals o els vigilants i guardes municipals, ja que d’aquesta manera l’aparell va sobre rodes i pot arribar ràpid a tot arreu. L’objectiu sempre és actuar durant els primers minuts d’una aturada cardíaca i poder salvar la vida de qui l’estigui patint encara que no hagin arribat professionals experts.
Què fem si es desploma una persona a davant nostre?
Explicació i fotos a càrrec del tècnic del SEM Lars Serra
🧍1. Primer contactetocar per obrir/tancar
Comprovem que el lloc és segur (no passen cotxes, no cauen trastos, no hi ha risc de relliscar…), per no posar-nos nosaltres en perill i augmentar la magnitud de la incidència. Ens acostem a la persona i mirem d’estimular-la parlant-li i sacsejant-la suaument per les espatlles.
Està conscient
Li fem preguntes senzilles: «Què ha passat?», «S’ha marejat?», «Com es troba ara?». Que reaccioni no vol dir que el problema no sigui greu, però com a mínim ens indica que tenim temps. S’ha d’estar al cas de qualsevol signe d’alarma i trasllada-ho als serveis d’emergència quan arribin.
Està inconscient → truquem al 112
Mirem de ser clars amb el missatge: com està la persona, on i l’edat aproximada. Fixem-nos en la respiració, amb la maniobra front-mentó de fer-li bascular el cap cap enrere. Ho avaluem amb la vista, l’oïda i el tacte: mirem si el pit es mou, escoltem si respira i intentem notar l’alè a la nostra galta.
💨2. Respira → posició lateral de seguretattocar per obrir/tancar
La posem en posició lateral de seguretat, per evitar que s’ennuegui si vomita o que la llengua tapi la glotis. La vigilem contínuament fins que arribi l’ajuda. Si deixa de respirar amb normalitat, passem al protocol d’aturada cardíaca.
❤️3. No respira: compressions i DEAtocar per obrir/tancar
2Compressions toràciques i aconseguim un DEA
Si hi ha més d’una persona, que una altra vagi a buscar un DEA. Mentrestant, despullem el tòrax i fem compressions al centre del pit. S’ha d’entrellaçar els dits de la mà i enfonsar el tòrax entre cinc i sis centímetres, a un ritme d’entre 100 i 120 compressions per minut (al ritme de la Macarena). L’objectiu és obrar com a ‘bomba externa’ i que circuli la sang.
3Utilitzem el DEA
3.1 L’encenem i seguim les instruccions de veu.
3.2 Col·loquem els pegats al pit, un a sota la clavícula dreta i l’altre a sota l’aixella esquerre.
3.3 Cal que la gent s’aparti: el DEA analitza el ritme cardíac i si se la toca l’anàlisi es pot veure afectada. Amb els semiautomàtics, s’ha de prémer un botó quan ho indica l’aparell; amb els automàtics, la descàrrega s’administra sola.
3.4 Realitzem 30 compressions toràciques per cada dues ventilacions boca a boca.
3.5 Al cap de dos minuts, el DEA torna a fer l’anàlisi. Si el cor continua parat, es repeteixen els dos passos anteriors (rellevant-se amb una altra persona, ja que la maniobra cansa molt).
⚡Algú convulsionatocar per obrir/tancar
1
Deixem fer la convulsió, no subjectem la persona, però procurem un entorn net i on no es pugui fer mal. És probable que els espasmes s’allarguin diversos minuts i, en aquest temps, que la persona tregui escuma o perdi el control dels esfínters. No se li ha d’intentar obrir la boca.
2
Si tot seguit respira però està inconscient, la posem en posició lateral de seguretat.
3
Si no respira, anem al pas 2 de dalt (compressions toràciques i aconseguir un DEA).
🫁I davant d’un ennuegament?tocar per obrir/tancar
Pot tossir i respirar
Probablement és una obstrucció lleu. Animem-la a tossir amb força. No li donem cops a l’esquena mentre estigui tossint, només la inclinem endavant. No li posem els dits a la boca per intentar treure el que ha provocat l’ennuegament.
No pot tossir ni respirar
1 Inclinem la persona cap endavant.
2 Clavem fins a cinc cops ferms entre les escàpules amb el taló del palmell de la mà.
3 Si no funciona, ens col·loquem darrere de la persona. Fem fins a cinc compressions abdominals amb l’artell del dit gran endins i amunt.
4 Alternem cinc cops a l’esquena i cinc compressions abdominals fins que expulsi l’objecte.
5 Si la persona deixa de respirar, anem al pas 2 de sobre (DEA i compressions).
📞 El 112, sempre còmode i en mans lliures
Davant d’un episodi greu, truquem al 112 i posem el mòbil en mans lliures. El missatge ha de ser clar: què ha passat, com es troba la persona, si està conscient i, si és possible, quina edat. L’operador indicarà com procedir pas a pas.
👥 Normalment no estem sols
Mentre una persona s’apropa a l’afectat i comprova què li passa, una altra pot trucar al 112 i seguir les indicacions professionals.
🩸 Em passa a mi: em tallo
1 Cobrim la ferida i fem pressió directa per aturar el sagnat.
2 Mantenim la pressió contínua, sense aixecar la gasa; si cal, en posem una altra al damunt.
3 Si el sagnat no s’atura, truquem al 112.
Què fem si es desploma una persona a davant nostre?
Explicació i fotos a càrrec del tècnic del SEM Lars Serra
🧍1. Primer contactetocar per obrir/tancar
Comprovem que el lloc és segur (no passen cotxes, no cauen trastos, no hi ha risc de relliscar…), per no posar-nos nosaltres en perill i augmentar la magnitud de la incidència. Ens acostem a la persona i mirem d’estimular-la parlant-li i sacsejant-la suaument per les espatlles.
Està conscient
Li fem preguntes senzilles: «Què ha passat?», «S’ha marejat?», «Com es troba ara?». Que reaccioni no vol dir que el problema no sigui greu, però com a mínim ens indica que tenim temps. S’ha d’estar al cas de qualsevol signe d’alarma i trasllada-ho als serveis d’emergència quan arribin.
Està inconscient → truquem al 112
Mirem de ser clars amb el missatge: com està la persona, on i l’edat aproximada. Fixem-nos en la respiració, amb la maniobra front-mentó de fer-li bascular el cap cap enrere. Ho avaluem amb la vista, l’oïda i el tacte: mirem si el pit es mou, escoltem si respira i intentem notar l’alè a la nostra galta.
💨2. Respira → posició lateral de seguretattocar per obrir/tancar
La posem en posició lateral de seguretat, per evitar que s’ennuegui si vomita o que la llengua tapi la glotis. La vigilem contínuament fins que arribi l’ajuda. Si deixa de respirar amb normalitat, passem al protocol d’aturada cardíaca.
❤️3. No respira: compressions i DEAtocar per obrir/tancar
2Compressions toràciques i aconseguim un DEA
Si hi ha més d’una persona, que una altra vagi a buscar un DEA. Mentrestant, despullem el tòrax i fem compressions al centre del pit. S’ha d’entrellaçar els dits de la mà i enfonsar el tòrax entre cinc i sis centímetres, a un ritme d’entre 100 i 120 compressions per minut (al ritme de la Macarena). L’objectiu és obrar com a ‘bomba externa’ i que circuli la sang.
3Utilitzem el DEA
3.1 L’encenem i seguim les instruccions de veu.
3.2 Col·loquem els pegats al pit, un a sota la clavícula dreta i l’altre a sota l’aixella esquerre.
3.3 Cal que la gent s’aparti: el DEA analitza el ritme cardíac i si se la toca l’anàlisi es pot veure afectada. Amb els semiautomàtics, s’ha de prémer un botó quan ho indica l’aparell; amb els automàtics, la descàrrega s’administra sola.
3.4 Realitzem 30 compressions toràciques per cada dues ventilacions boca a boca.
3.5 Al cap de dos minuts, el DEA torna a fer l’anàlisi. Si el cor continua parat, es repeteixen els dos passos anteriors (rellevant-se amb una altra persona, ja que la maniobra cansa molt).
⚡Algú convulsionatocar per obrir/tancar
1
Deixem fer la convulsió, no subjectem la persona, però procurem un entorn net i on no es pugui fer mal. És probable que els espasmes s’allarguin diversos minuts i, en aquest temps, que la persona tregui escuma o perdi el control dels esfínters. No se li ha d’intentar obrir la boca.
2
Si tot seguit respira però està inconscient, la posem en posició lateral de seguretat.
3
Si no respira, anem al pas 2 de dalt (compressions toràciques i aconseguir un DEA).
🫁I davant d’un ennuegament?tocar per obrir/tancar
Pot tossir i respirar
Probablement és una obstrucció lleu. Animem-la a tossir amb força. No li donem cops a l’esquena mentre estigui tossint, només la inclinem endavant. No li posem els dits a la boca per intentar treure el que ha provocat l’ennuegament.
No pot tossir ni respirar
1 Inclinem la persona cap endavant.
2 Clavem fins a cinc cops ferms entre les escàpules amb el taló del palmell de la mà.
3 Si no funciona, ens col·loquem darrere de la persona. Fem fins a cinc compressions abdominals amb l’artell del dit gran endins i amunt.
4 Alternem cinc cops a l’esquena i cinc compressions abdominals fins que expulsi l’objecte.
5 Si la persona deixa de respirar, anem al pas 2 de sobre (DEA i compressions).
📞 El 112, sempre còmode i en mans lliures
Davant d’un episodi greu, truquem al 112 i posem el mòbil en mans lliures. El missatge ha de ser clar: què ha passat, com es troba la persona, si està conscient i, si és possible, quina edat. L’operador indicarà com procedir pas a pas.
👥 Normalment no estem sols
Mentre una persona s’apropa a l’afectat i comprova què li passa, una altra pot trucar al 112 i seguir les indicacions professionals.
🩸 Em passa a mi: em tallo
1 Cobrim la ferida i fem pressió directa per aturar el sagnat.
2 Mantenim la pressió contínua, sense aixecar la gasa; si cal, en posem una altra al damunt.
3 Si el sagnat no s’atura, truquem al 112.
🔥 Em passa a mi: em cremo
1 Posem la zona cremada sota aigua corrent fresca, però no gelada, uns 15 minuts.
2 Cobrim la cremada amb una gasa estèril o un drap net, sense prémer.
Fotografies: Sònia Arias
🔥 Em passa a mi: em cremo
1 Posem la zona cremada sota aigua corrent fresca, però no gelada, uns 15 minuts.
2 Cobrim la cremada amb una gasa estèril o un drap net, sense prémer.
Fotografies: Sònia Arias
La demarcació de Girona va ser pionera a apostar pels desfibril·ladors l’any 2009, amb un programa específic que en va estendre des dels municipis més grans fins als més petits. La prova és que al Ripollès tots els pobles estan dotats de com a mínim un. El model es va replicar a posteriori a altres llocs de Catalunya, i a Osona i el Lluçanès també s’hi va fer molta feina el 2017 i el 2018 mitjançant ajuts de la Diputació.
Del registre de la Generalitat i les comprovacions que n’ha fet EL 9 NOU, Sant Sadurní d’Osormort és a hores d’ara l’únic municipi de les nostres comarques on no hi ha DEA. Una situació que, a més a més, és probable que es resolgui aviat. “Tenim aprovat el projecte de remodelació de l’edifici de l’ajuntament, via subvenció del PUOSC, i l’adjudicarem properament. És molt possible que llavors n’instal·lem un”, explica l’alcalde, Enric Riera (Junts).
L’expansió dels desfibril·ladors, tot i això, no va només lligada a la voluntat dels ajuntaments. I és que a molts pobles la xifra creix substancialment per efecte d’empreses, com Casa Tarradellas a Gurb, la Fibran a Sant Joan o Bon Preu a Gurb i les Masies de Voltregà. “Per normativa, als nostres establiments no caldria que en poséssim, però tot i així ho hem fet i hi estem compromesos pensant que la cardioprotecció és una responsabilitat envers els nostres treballadors, clients i persones que ens puguin visitar”, expliquen fonts del Grup Bon Preu. Hi afegeixen que les empreses que els proveeixen els DEA i en fan el manteniment són d’Osona i l’Anoia, “apostant també per la proximitat a l’hora de triar els serveis”.
Tal com apunten, els decrets de la Generalitat 151/2012 i 30/2015 no obliguen les empreses a tenir un desfibril·lador, sinó que l’exigència va vinculada a determinats tipus d’activitats i instal·lacions i, en molts casos, al nombre de persones que es concentren sota un mateix sostre. Així, per exemple, n’han de disposar les estacions de transport públic, els aeroports que superen els 5.000 viatgers en hora punta, els grans espais de convencions… A partir d’aquí, i siguin públics o privats, tots els desfibril·ladors han de complir uns mateixos requisits: se n’ha de comunicar la instal·lació a la Generalitat, inscriure’ls al registre, senyalitzar-los, garantir-ne el manteniment i disposar dels mitjans necessaris perquè allà on siguin es pugui contactar amb el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM).
Aquest aspecte, el del manteniment, és el que es pot acabar convertint en una llosa, sobretot pels pobles petits, ja que hi ha elements fungibles que caduquen i que s’han de canviar fins i tot si no s’utilitza els DEA. “Cada desfibril·lador ens representa una despesa d’uns 300 euros anuals”, exemplifica Carles Morera (ERC) des de Muntanyola, “amb subvencions de la Diputació de Barcelona en vam posar tres, però ens trobem que com a màxim en podem mantenir dos”. Un és a la zona esportiva i l’altre, a l’entrada del barri de Fontanelles i Subirana.
La combinació d’iniciatives públiques, decisions privades i normativa ha anat fent que els desfibril·ladors siguin cada vegada més presents arreu del mapa. Però no tenir-ne un a prop no vol dir res: perquè siguin útils cal que algú sàpiga què fer quan es produeix una aturada cardíaca. És per això que les diputacions ofereixen programes formatius. Dels 184 tallers de la de Barcelona l’any 2025, 19 van ser a Osona, amb 224 assistents; i també se’n va fer un al Moianès. “Són sessions que no se centren només a explicar els desfibril·ladors, sinó a com identificar una emergència, activar els serveis i actuar els primers minuts per tal que la resposta sigui el màxim d’efectiva”, explica la tècnica de Salut Pública de la Diputació Georgina Llonch. Hi afegeix que el principal és “perdre la por” i “agafar confiança amb uns aparells que ja estan dissenyats perquè utilitzar-los sigui senzill”. Fonts del Grup Bon Preu apunten en la mateixa direcció: “Tan important és tenir-ne com saber què fer.” Amb els cursets que es porten a terme a la mateixa empresa, l’any 2025 es va formar 165 treballadors de perfils diversos.
Aquest no és un tema menor. Lars Serra, tècnic del SEM i amb qui EL 9 NOU ha pogut elaborar el compendi de recomanacions de la dreta, explica com en alguns països europeus els primers auxilis tenen molt més pes curricular que a Catalunya i l’Estat espanyol. Noruega, per exemple, n’ensenya de manera obligatòria a Primària i Secundària des de l’any 1961.
