Més de 9.000 teulades i coberts d’Osona, el Ripollès i el Lluçanès encara contenen amiant

Font: Agència de Residus de Catalunya / EL 9 NOU

Sis anys. Són els que queden fins al 2032, quan Catalunya ha d’haver retirat totes les teulades d’uralita. Per fer-ho possible, el Parlament ha aprovat aquest juny una llei que unifica les anteriors i que es pot resumir en tres grans idees: l’administració es compromet a invertir cada any 20 milions d’euros en subvencions que financin la retirada, s’establiran sancions per penalitzar la inacció o infraccions dels propietaris i es crearà una oficina que lideri i coordini totes les polítiques d’erradicació de l’amiant a Catalunya.

La iniciativa, que va prosperar per unanimitat amb només abstencions puntuals de PP i Vox, fa èmfasi en l’impacte de l’amiant sobre les persones. Tant és així que l’Organització Mundial de la Salut li atribueix 100.000 morts anuals arreu del planeta, amb malalties que poden trigar entre 10 i 40 anys a manifestar-se. Oficialment, la instal·lació d’uralita es va prohibir el 2001, però aleshores a Catalunya ja estava molt estesa arran de l’expansió dels 60, 70 i 80 en naus industrials, granges i també elements com dipòsits o canonades. Com ha detallat altres vegades EL 9 NOU, es torna nociva quan es trenca o quan arriba al final de la seva vida útil, que solen ser entre 30 i 50 anys.

Segons el cens de l’Agència de Residus de Catalunya, a Osona hi consten actualment 7.511 cobertes amb amiant (un 6,13% del total de Catalunya); al Ripollès, 636, i al Lluçanès, 871. Aquestes dades són les que es donen per oficials, però no a tot arreu estan prou actualitzades, ja que a Sant Pere l’estadística no reflecteix el fibrociment retirat després de la pedregada del 2024. EL 9 NOU es va fixar també en Pardines: tot i que al registre de la Generalitat només en consta una coberta, els serveis tècnics de l’Ajuntament asseguren que n’hi ha més.

La lectura dels números té la particularitat que en alguns municipis van molt lligats a fàbriques i polígons industrials, mentre que en d’altres, sobretot pobles petits, els metres quadrats corresponen a granges. Posant en relació habitants i quantitat de quilos destaquen, de fet, Sora, Sant Martí d’Albars i Santa Cecília de Voltregà.

Des d’aquest últim municipi, l’alcalde, Joan Senmartí (Junts), reconeix els passos de l’administració, però considera que les subvencions queden coixes per al perfil de pagesos amb explotacions petites i mitjanes. Una primera mancança és que, després d’avançar els diners, els propietaris triguen molt a recuperar-los; i, una altra, que “es pensa en la retirada, però no que després s’ha de fer la teulada nova”. Posa d’exemple un pressupost que xifrava en 17.000 euros treure 500 metres d’uralita i en 35.000 –el doble– refer posteriorment la coberta. “No és només la retirada, sinó que el lloc s’ha de tornar a cobrir”, rebla l’alcalde.

Malgrat que per un motiu diferent, Roda és un altre poble on aquest procediment s’ha convertit en una pedra a la sabata. La propietat fragmentada i els entrebancs jurídics fan que no arrenquin la retirada d’amiant i l’enderroc de les antigues naus de Puigneró, unes obres que es calcula que valdran vuit milions d’euros. “Ens sentim una mica David contra Goliat”, explica l’alcalde, Toni Mas (ERC), “des de l’Ajuntament tenim activada la via coercitiva i de salut pública, però la Generalitat també hauria d’assumir un paper proactiu i emprendre alguna acció”.

A escala catalana hi ha comptabilitzades unes 122.000 teulades d’uralita. El cens serveix de guia per tenir-les identificades i anar-ne erradicant. Una retirada que duen a terme empreses com l’osonenca Gilteulades. “Trigarem anys, però les polítiques estan ben encarades i anem per bon camí”, celebra la gerent. Ara mateix, la companyia té obres en curs a Rubí, Gandesa, l’Empordà… La dada varia en funció de la meteorologia, però Judit Sanz calcula que mensualment en retiren entre 5.000 i 10.000 metres quadrats. Dins d’aquest ventall hi ha obres més ràpides (quan el destí de l’edifici és l’enderroc) i d’altres que exigeixen temps i molta planificació: “La gran dificultat de la nostra feina és que, a part de complir totes les mesures de seguretat, les empreses no poden tancar. Hem de combinar les obres amb sectoritzar i que mantinguin l’activitat tant quan retirem la teulada com quan construïm la nova.”

Per Sanz, no hi ha dubte, però, que aquest és el camí. Primer pels efectes sobre la salut, però també perquè “la uralita no està preparada per al canvi climàtic”. Posa d’exemple les pedregades del 2024 a Sant Pere i del 2022 a la Bisbal d’Empordà, quan les teulades van quedar literalment convertides en coladors: “I això vol dir no només perdre la coberta, sinó cotxes, màquines, producte acabat, exposició… Tot el que hi hagi a sota.” El seu és un sector també afectat per l’intrusisme laboral: insisteix a contractar només empreses acreditades, ja que l’amiant l’han de retirar professionals degudament protegits i seguint protocols estrictes.