Tot i que empíricament no deu haver-hi manera d’explicar-ho, Mireia Garriga va saber que a la seva parella li havia passat alguna cosa fins i tot abans que li comuniquessin oficialment.
Era l’11 d’agost de l’any 2023, se n’havia anat a la piscina amb els seus dos fills i connexió, intuïció… Ho va sentir. Que en Jordi hagués sortit a pedalar no era extraordinari, però sí que passés hores sense dir res ni enviar fotos. La trucada dels Mossos d’Esquadra no li va venir de nou. De camí cap a casa, de fet, ja va dir als seus fills que en Jordi era mort i que caldria fer pinya per tirar endavant.
L’infart fulminant que els va canviar la vida va ser com una fuetada. Inesperat i havent d’entomar, d’un matí al vespre del mateix dia, “un daltabaix molt gran per a les tres persones que ens vam quedar aquí”.
Llavors va començar un període de dol en majúscules, i el que no s’esperava Garriga és que un moment tan cru acabés sepultat de paperassa: “És en l’últim que penses, però l’entorn, per sort, sí que estava a l’aguait. Malgrat sentir-me molt sola, em vaig trobar acompanyada”.
Als tràmits habituals per la mort de qualsevol persona, ella hi va sumar els necessaris per cobrar la pensió de viudetat i la pensió d’orfandat dels seus dos fills, en Blai i la Gina, que ara tenen 12 i 8 anys.
Batallant han aconseguit la segona, però no la de viudetat.
El motiu és que ella i en Jordi no havien formalitzat la relació ni casant-se ni registrant-se com a parella de fet: “És un tema que havíem parlat poc. Portàvem 18 anys junts, teníem el llibre de família i no vèiem la necessitat de demostrar la nostra parella amb un altre paper”.
Fins al 2014, de fet, amb el llibre de família o acreditant dos anys de convivència n’hauria tingut prou. El problema és que fruit de canvis normatius ara ja no. “Hem retrocedit en drets socials. L’article 39 de la Constitució estableix clarament que les institucions públiques tenen l’obligació de protegir totes les formes de família, però l’article 221 de la Llei de Seguretat Social va en contra d’aquesta premissa”, lamenta Garriga.
Això implica que, a més a més de conviure amb la sotragada emocional per la mort d’en Jordi, a casa han d’estar molt al cas dels diners.
Ella té tres feines: treballa en una herboristeria, fa classes a l’escola d’art i és agent d’una marca de cosmètics. “De viure amb dos sous mitjans hem passat a dependre de mi.” Són moltes hores, esforç, esforç i més esforç, però tot i això “t’adones que no arribes. El dia a dia d’una mare soltera és molt complicat”.
En consonància amb la seva ànima artista i les passions d’en Jordi, que era fotògraf i dissenyador gràfic, Garriga ha anat explicant tot aquest periple a través de les xarxes socials: “La gent em dona les gràcies, però és que per mi és terapèutic”.
També va ser Instagram on va descobrir l’associació Viudedad Igualdad, una seixantena de dones d’arreu de l’Estat espanyol que es troben en la seva mateixa situació i que lluiten perquè se’ls reconegui la parella malgrat no tenir-la formalitzada. Perquè del que es tracta no és de generar l’efecte contrari i que “tothom es casi per por”, sinó que “trobem la manera de tenir garantits els drets sense anar engreixant la burocràcia i sistemes de control de la societat patriarcal”.
Prestar el seu testimoni als mitjans de comunicació, Garriga ho fa amb la idea de denunciar la situació i donar a conèixer l’entitat, però també transmetre esperança. “El de la mort és un tema que amb en Jordi i els nostres fills teníem treballat. A partir del moment que naixem la tenim segura i l’hem d’entendre de manera natural, com quan cau una fulla de l’arbre.”
També vol posar en valor, i agrair, l’empatia de la gent: “Hi ha veïns que m’han donat menjar, roba, diners… Gairebé sense conèixer-nos. Crec més que mai en aquella frase que sols el poble salva el poble”.
