L’ordenació administrativa del territori sol estar prou ben compartimentada, tot seguint una jerarquia que va introduint les diverses administracions locals en estructures cada cop més àmplies, com si d’una nina matrioixca es tractés.
A vegades, però, les peces del trencaclosques no encaixen fil per randa, com en el cas de la divisió territorial per províncies, on els límits de les comarques que s’hi inclouen tendeixen a coincidir amb la delimitació provincial, però no sempre. A Osona, és el cas dels municipis de Vidrà, al nord, i de Viladrau i Espinelves, al sud-est, que en lloc d’estar adscrits administrativament a la província de Barcelona, pertanyen a la de Girona.
El vincle gironí dels tres municipis osonencs és present des de la primera meitat del segle XIX, quan es va establir l’actual divisió territorial de tot l’Estat, que data del 1833. La divisió moderna per comarques, que es definiria en un primer model l’any 1936, on també es recuperava el model de vegueries, ja implicava alguns desajustos entre la província barcelonina i les fronteres que havia de tenir Osona.
En el cas d’Espinelves i Viladrau, mantenen aquesta anomalia des d’aleshores. El desajust de Vidrà, en canvi, és bastant més recent, ja que fins l’any 1990 formava part del Ripollès, com Montesquiu, Sant Quirze i Santa Maria de Besora.
Amb el traspàs cap a Osona, si bé aquests tres darrers municipis van quedar ben ordenats en la correlació entre província i comarca, Vidrà va seguir tenint la consideració de municipi de la província gironina –el que de fet havia estat més natural fins aleshores com a municipi del Ripollès.
Amb prefix telefònic barceloní (93) però codi postal gironí, Viladrau, Espinelves i Vidrà recullen a dia d’avui aquesta peculiaritat administrativa a la comarca.
El finançament
Els alcaldes coincideixen a l’hora de valorar que aquesta incongruència territorial en què es troben els suposa un desavantatge econòmic notable respecte als seus veïns de la mateixa comarca pel que fa a les subvencions i aportacions que poden rebre de les diputacions.
“Les diferències les veiem sobretot al gener, quan surten les ajudes de la Diputació de Barcelona, que són més elevades que les de les altres diputacions”, destaca l’alcaldessa de Viladrau, Margarida Feliu. L’alcalde d’Espinelves, Antoni Tanyà, també hi veu una notable diferència: “Quan parlem amb els altres municipis o anem al Consell Comarcal i posem en comú algunes xifres, els imports que veiem en les subvencions suposen una diferència econòmica evident”.
En aquest sentit, l’alcalde de Vidrà, Josep Anglada, critica el que considera una desigualtat flagrant: “A Catalunya som petits, un cop de puny, i malgrat això no som tots iguals, perquè hi ha diferències entre diputacions”. A més, denuncia alguns greuges que té recents a la memòria.
Un és el de la fibra òptica, una instal·lació que està parada i arriba fins a 800 metres del municipi, o el del servei per treure la neu de les carreteres, que quedava tallat al límit de la província barcelonina. “Ara continua així, però com que ens han donat permís, ens traiem nosaltres la neu”, comenta Anglada.
Els alcaldes consideren que la dimensió dels recursos econòmics entre les quatre diputacions està desequilibrada i que Barcelona en té molt més del que li pertocaria. De fet, Feliu, que també és diputada d’ERC al Parlament, creu que “la Generalitat hauria de tenir més finançament per després distribuir-lo a través de les vegueries i les comarques”.
En aquest sentit, Feliu també es mostra rotunda a l’hora de valorar quina seria la millor solució per resoldre aquests desajustos econòmics: “Més que plantejar el canvi d’una diputació a l’altra, soc partidària que les diputacions desapareguin i treballem només al país amb el model territorial propi”.
Els desplaçaments
Pertànyer a una altra província també es pot traduir en una dispersió de les seus d’alguns serveis, amb els corresponents desplaçaments. Per a Espinelves i Viladrau, l’existència de l’Eix Transversal ha reduït de forma significativa els temps de trajecte cap a Santa Coloma de Farners, on han d’anar als jutjats o fer les gestions amb Hisenda.
Si bé Vic està més a prop, a una vintena de quilòmetres dels dos municipis respecte als trenta que els separen amb la capital de la Selva, les diferències de temps són poques i s’esdevenen en viatges molt esporàdics. “L’afectació per haver de fer les gestions a un lloc o un altre és mínima en línies generals”, afirma Tanyà.
On ho tenen més complicat és a Vidrà, on la dispersió de serveis és més notòria: més enllà dels que poden trobar a Vic (l’atenció hospitalària, per exemple), el partit judicial assignat al municipi és el de Ripoll, mentre que si han de fer alguna gestió presencial a Hisenda, s’han de desplaçar fins a Olot, a una hora de camí, ja que a Ripoll no hi ha administració de l’Agència Tributària. “És una situació que no té gaire sentit, però a la qual al final ens hi hem acostumat”.
Serveis bàsics com els de Salut o Educació, en el marc de la Catalunya Central, o els de recollida de residus, a càrrec del Consell Comarcal d’Osona o la Mancomunitat La Plana, sí que els tenen compartits amb la resta de municipis osonencs.
El consol
Sota el paraigua de la Diputació de Girona, els tres municipis osonencs tenen la sensació de rebre un finançament reduït, si bé des del sud-est de la comarca perceben alguns punts forts en la institució provincial gironina, com la proximitat.
“La Diputació de Girona, pel fet de ser més petita, ens sembla que hi pots tenir un contacte més proper i resoldre algunes gestions de forma més ràpida”, comenta l’alcaldessa viladrauenca, si bé hi veu algun desavantatge quan algunes línies d’actuació no casen amb les de Barcelona “i els altres municipis de la comarca tenen uns ajuts que tu no tens, com ens va passar en el seu moment a l’hora de voler impulsar un arxiu municipal”.
Des d’Espinelves, Tanyà reconeix la bona relació i predisposició de l’ens territorial i el suport i seguiment que reben. Feliu també destaca el model gironí, que, segons l’alcaldessa, “ajuda més els consells comarcals en lloc d’anar directament als ajuntaments, com es fa especialment des de Barcelona”.
Qui ho ha de decidir
Malgrat els desavantatges, cap dels tres municipis té sobre la taula plantejar un canvi de diputació a dia d’avui i no sembla ser una de les prioritats a tenir en compte a curt o mitjà termini. A Vidrà, Anglada recorda que “quan Jordi Verdaguer era alcalde, va intentar tirar endavant el canvi de província i des de Madrid li van contestar que això no havia passat mai, o sigui que li van deixar clar que no podria fer-ho”. De fet, és un procediment que es pot fer llarg i que requereix l’aprovació de l’Estat com a responsable de la divisió provincial.
Als alcaldes de Viladrau i Espinelves no els consta que s’hagi fet al seu municipi cap gestió en el passat per sol·licitar el canvi de província i tampoc és un tema excessivament present en les converses dels seus carrers i places. En tot cas, i com també defensa l’alcalde vidranès, la decisió ha de recaure en la gent del poble: “Si mai es decidís posar el tema sobre la taula, caldria una consulta als veïns”, diu Tanyà.
Quins resultats sortirien a la consulta? Des dels diversos consistoris tenen dubtes sobre si els motius econòmics superarien la força d’un sentiment gironí molt arrelat i paral·lel al de la pertinença comarcal. “Nosaltres som d’Osona i això no ho volem canviar, però aquí molta gent també se sent gironina”, reconeix Feliu, qui també destaca que “quan els cotxes portaven el codi provincial a les matrícules, la gent volia el de Girona”.
La sensació és semblant a Espinelves, des d’on Tanyà creu que “aquest sentiment gironí és especialment fort entre els veïns més grans”. Pel que fa a Vidrà, el seu alcalde es decanta per pensar que, en cas de votació popular, “hi guanyaria l’opció de quedar-se com ara”, malgrat el preu que pot suposar per al finançament del municipi.
Si es decidís tirar endavant, el camí seria llarg i feixuc, però menys tortuós si es fa en equip, com defensa Anglada: “Si volem canviar una cosa així, el que hauríem de fer és ajuntar-nos tots els municipis que ens trobem en aquesta situació i fer front comú, perquè anant sols és molt difícil”. De moment, Gósol, al Berguedà, va per lliure. El temps dirà si altres municipis pugen al carro amb la intenció de posar rumb a una altra província.
