Coincidint amb la gala de l’Osonenc de l’Any que s’ha fet aquest divendres a Montesquiu, el periodista de Perafita Ranon Besa, cap d’Esports del diari El País a Barcelona i un dels fundadors d’EL 9 NOU l’any 1978, ha recollit de Premsa d’Osona el premi a la trajectòria amb un discurs que ha transcendit l’agraïment personal per convertir-se en una reflexió sobre l’estat del periodisme, en què ha acabat llançant un missatge inequívoc: sense corresponsalies, el periodisme perd el contacte amb la realitat.
Besa ha recordat amb afecte els anys de corresponsal del Mundo Diario, d’Europa Press i del propi EL 9 NOU, quan cobrar 25 pessetes per notícia era la norma.
“Aquell esperit aventurer, aquell esperit que no sabies on et portaria la vida”, ha evocat. I ho ha fet des de la consciència de qui sap que ha tingut, com ha dit, una sort especial: “He viscut l’època més bona del periodisme. Una època que segurament ja no tornarà a passar, o que s’haurà de reinventar amb les noves generacions.”
Besa ha reflexionat, també, sobre què significa ser periodista, una pregunta que, ha diy, cadascú s’hauria de fer i respondre. “Jo volia ser periodista per conèixer gent i conèixer món. Res més.”
Una premissa senzilla que, al seu parer, continua tenint tota la vigència. El futbol, i en particular el Barça, li va obrir les portes del món sense que hagués de renunciar a allò que l’havia fet periodista des del principi: explicar el que passava al voltant seu, amb la mateixa curiositat amb què, de petit, trucava als diaris per explicar els actes la Festa Major.
Ha reivindicat també el valor formatiu de les redaccions locals, per damunt de la universitat. “Aprenies l’ofici a les pistes d’hoquei, amb el Vic, amb en Lluís de Planell, amb en Jordi Pey [companys d’aquella època]”, ha recordat.
La facultat hi era, i servia per donar categoria a la professió.”D’allà em va quedar la definició que ser periodista és “apropar-se als fets sense formar-ne part,cosa que en el món de la comunicacó local és més difícil”.
Però era als pobles on es forjava el periodista de debò. Una combinació, ha dit, que ara s’ha trencat perquè ha desaparegut el tercer element: les corresponsalies.
I ha estat precisament aquella figura, la del corresponsal, el centre de la seva reivindicació. “Les corresponsalies han desaparegut. Ara la gent de les capitals només va als pobles quan hi ha un fet extraordinari: la rifa, un assassinat, una bestiesa. No hi van amb el dia a dia.”
S’han perdut, ha lamentat, “les veus del campanar”, aquelles que permetien explicar l’esforç d’un municipi com Montesquiu per tenir un teatre, o la lluita d’un alcalde per recuperar una pista esportiva. “Coses que eren el dia a dia i que ara no interessen a ningú fora del territori”.
Les conseqüències d’aquesta pèrdua es noten quan arriba la crisi. Ha posat com a exemple la dana de València: “El periodista que va descobrir el que havia passat era un corresponsal. Per què? Perquè sabia on era el Ventorro, coneixia el cambrer, coneixia les coses que hi passaven.” Sense aquest coneixement acumulat, és impossible entendre els fenòmens quan esclaten.
Besa ha estat especialment crític amb la deriva egocèntrica que ha pres la professió. “Els periodistes ens apropem als fets i l’únic que hi ha és una competició d’egos. A veure qui escriu la millor crònica. No el que ha passat.”
És una tendència que, ha advertit, “està destruint tot el que ha estat sempre el teixit associatiu defensat per una publicació com EL 9 NOU”. En un context de sobreinformació i de desconfiança creixent cap als mitjans, ha apuntat, “el periodisme local és l’única garantia que queda de credibilitat i de coneixement real del territori”.
Per tancar la intervenció, Besa ha citat a una imatge del veterà periodista Iñaki Gabilondo, fa uns dies a Barcelona. “Quan hi ha una inundació, el que escasseja és l’aigua potable. Ara estem amb uns grans aiguats d’informació, però l’aigua potable és molt difícil de trobar.”
Besa ha acabat la intervenció amb una crida explícita a donar suport a la premsa de proximitat. “Comprar EL 9 NOU és una manera de combatre tot el que els diaris d’informació general deixen de banda”, ha dit. I ha desitjat llarga vida a la publicació que, de ben jove, li havia pagat les primeres 25 pessetes per notícia.
El premi, per cert, era un petit mòdul de fusta reproduint amb volum el número 9 de la primera capçalera del diari i la manxeta on apareixien tots els noms d’aquella primera redacció de 1978. Amb els seus corresponsals,
