Han hagut de passar més de 20 anys perquè Salvador Simó es veiés amb cor de compartir la seva experiència com a supervivent de suïcidi de la seva primera parella. Director adjunt de la càtedra de Salut Mental de la UVic-UCC, té clar que al voltant d’aquesta mort encara hi ha massa estigma i, justament per això, ha volgut predicar amb l’exemple. Ho fa a través d’un llibre i un documental, Suïcidi: mort, supervivència i vida, on barreja reflexions personals i coneixement professional.
“Som una cultura que nega la mort i el suïcidi i quan negues la mort negues la vida”, afirma. Explica que el suïcidi és “una mort silenciada” i que aquest silenci provoca “una segona mort social”. Remarca que no se’n pot parlar amb sensacionalisme, però sí amb més focus: “És la principal causa de mort no natural per sota dels 35 anys i no hi ha ni una campanya de prevenció”, lamenta.
Simó creu que la salut mental s’ha enfocat malament: “Ens hem equivocat; l’hem orientat al tractament i no a la promoció, que hauria de començar a les escoles”. En aquest sentit, alerta també del perill de la sobreprotecció. “La generació de vidre no neix sola. Les pantalles hi influeixen, però també ens hem equivocat educativament: si els protegim massa, no tenen eines per afrontar el malestar.”
Les dades donades fa poc per la Diputació de Barcelona ho reforcen: una de cada tres noies de 4t d’ESO (32,2%) ha tingut pensaments suïcides, davant del 19,1% dels nois. Un 6,5% d’elles hi pensa sovint (2,9% en nois) i un 2,3% gairebé cada dia (0,9% en nois).
En el llibre i el documental, Simó reflexiona sobre tots aquests aspectes i vol transmetre un missatge d’esperança. “Vaig passar un desert de l’ànima de dos anys, molt dur, però te’n pots sortir.” Comparteix què el va ajudar –escriure, la jardineria– no perquè es copiï, sinó per mostrar que cadascú pot trobar el seu camí. Explica també com el van inspirar les històries viscudes com a cooperant a Kosovo o Guatemala. “Eren mestres; em van ajudar a relativitzar el patiment i a adonar-me que havia estat un privilegiat.”
També tenia un motiu per resistir: “l’obligació de cuidar el meu pare amb Alzheimer i estar amb la meva mare”. Admet que, al principi, “sembla que la vida s’esfondri”, però assegura que la vida torna amb força. De fet, destaca com a punts d’inflexió la mort de la seva primera companya i, anys més tard, el naixement del seu fill Pau.
El procés d’escriure el llibre i fer el curtmetratge va arrencar fa cinc anys, en un viatge simbòlic a Tenerife, l’últim lloc on havia estat amb la seva parella i els seus pares. “L’escriptura sempre ha estat important per a mi i vaig escriure des del primer moment, no pensant en un llibre, sinó per expressar-me.” Als carrers de Tenerife va sentir la necessitat de donar forma a aquells quaderns i compartir-los: “Si pot ajudar mínimament algú, a mi em dona sentit.”
El llibre l’ha presentat a un premi d’assaig i confia a publicar-lo aviat. El documental, realitzat per Andrés Roccatagliata i disponible a YouTube, ja s’ha projectat en festivals socials, on ha estat nominat. Combina imatges de Vic i Tenerife amb molta presència del mar, “perquè al principi et sents com en un gran naufragi”.
El Consorci Hospitalari de Vic dona suport als familiars de persones que s’han suïcidat
Cada any a mitjan novembre es commemora el Dia Internacional del Supervivent, el terme que s’utilitza per referir-se als familiars i amics que queden després d’una mort per suïcidi. El Consorci Hospitalari de Vic (CHV) – Fundació Hospital de la Santa Creu de Vic es va sumar l’any passat a la iniciativa amb un acte durant el qual es va plantar un arbre a l’exterior de l’edifici d’Osona Salut Mental, i enguany en la segona edició celebrada dimarts s’hi va col·locar una placa amb un escrit fet per familiars del Grup de Supervivents del CHV, que hi ha en marxa des del 2018.
Una de les impulsores d’aquest grup per acompanyar el dol, la treballadora social del CHV Veva Clos, va destacar que “amb els anys ha crescut molt i tothom qui ho necessiti hi té les portes obertes”. El director de Salut Mental, Juan Carlos Pascual, per la seva banda, va posar en valor la feina d’aquest punt de trobada i va assegurar que “és clau sentir l’escalf i el suport dels companys que han passat per la mateixa situació”.
En nom del grup, María José Nogueira va explicar que “recuperar-se no significa oblidar, sinó viure amb l’absència sense que et destrueixi”. A Catalunya l’any passat es van suïcidar 538 persones, més d’una al dia de mitjana.
