Un viatge que pretenia ser tranquil i cultural es va convertir en “un malson”. La tonenca Maria Dolors Costa, de 61 anys, juntament amb la seva parella, Pere Joan Xifra, biòleg gironí de 63 anys, són dos dels nou turistes catalans –del grup de 18 turistes espanyols i una guia– que es van quedar atrapats durant deu dies a Etiòpia, a la regió d’Amhara, al nord del país, enmig del conflicte armat entre les milícies Fano i el govern etíop.
Es tractava d’un viatge organitzat a través de l’agència de viatges Kananga, amb seu a Barcelona, que va interrompre les pròximes expedicions en esclatar l’enfrontament en una zona on, asseguren, no s’hi esperava el perill. Era el seu quart dia a Etiòpia, d’un viatge previst de 16: una setmana pel nord i una altra pel sud.
En conversa amb EL 9 NOU, Costa assegura que encara està “flotant” després d’uns dies “molt intensos”. Apunta que amb aquest viatge no buscaven aventura, “més aviat al contrari”: “Ens agrada conèixer cultures noves i ningú ens va advertir del perill”. Tot i això, diu que eren conscients que “el nord de la zona, a Tigre, era un punt calent”, però que “en cap moment la ruta havia de passar per allà” i que el conflicte “va baixar de cop”.
“Si ens haguéssim llevat una hora abans, potser haguéssim passat de llarg, perquè fora d’aquesta regió tot estava tranquil”, remarca. Assenyala que havien dubtat entre viatjar a Sud-àfrica o a Etiòpia, i que es van acabar decidint per l’interès turístic de localitats com Gondar, l’antiga capital del país, o Lalibela, la ciutat santa on es troben les esglésies cristianes excavades a la roca, patrimoni de la Unesco.
El seu pla inicial era marxar el dia 28 de juliol, tal com van fer, per tornar el 14 d’agost. El conflicte, però, els va sorprendre el dia 2, quan el bus turístic en què es desplaçaven va ser interceptat per les milícies sortint de la zona de Gondar i de camí a Bahir Dar –capital de la regió–, i els van obligar a aturar-se al poble d’Addis Zemen, a prop del llac Tana.
Costa recorda que abans que esclatés la confrontació els passatgers ja s’ensumaven “alguna cosa estranya”: “Ens anaven parant i anàvem veient militars i gent armada”. No va ser fins que un dels militars va aturar l’autobús i els va fer donar mitja volta que van ser conscients del que estava a punt de passar: “Com en una pel·lícula, el conductor va entrar corrents en una gasolinera, va aturar el bus entre dos camions i es van començar a sentir trets”.
Relata que tothom estava estirat dins l’autocar quan els guerrillers disparaven a l’aire i, preguntada pels pensaments que tenia en un moment com aquell, assegura que sabien que no hi havia res en contra seva, però que temien que “un tret perdut” els ferís. Tot i això, diu, mai van témer per la seva vida. Després d’estar-se una estona “quiets a l’autobús”, van mirar si hi havia algun hostal on protegir-se, i “en fila índia” van sortir del vehicle i van caminar deu minuts en silenci fins a l’allotjament on s’estarien, sense ser-ne conscients, nou dies més.
Costa descriu l’escena que van veure a la carretera en aquell moment: “Nois joves amb bastons, altres militars armats amb metralladores i kalàixnikovs i carreteres tallades d’allà dintre”. Els dies previs no havien tingut internet ni cobertura, i es comunicaven amb familiars i amb l’agència a través d’SMS fins que els van poder facilitar una connexió a la xarxa des de Madrid.
Explica que va ser Miquel Ribas, director d’operacions de l’agència, qui es va posar en contacte amb el mànager d’un terratinent etíop, amic de Ribas, que té diversos resorts arreu del país, que al seu torn tenia contactes militars i governamentals i que els va facilitar una estratègia i una via de sortida.
Finalment, el dissabte, un camió militar els va escortar fins a una base des d’on un helicòpter, també militar, de l’exèrcit etíop, els va portar fins a Bahir Dar, a l’altra banda del llac. Costa descriu que “mai havia vist un desplegament militar igual” i que cap dels integrants del grup “sabia què passava”, per-què “a cada trucada arribava una informació diferent”.
En un primer moment explica que es pensaven que un helicòpter els escortaria des de l’aire mentre es movien per carretera fins a l’aeroport: “Quina va ser la nostra sorpresa quan va baixar el vehicle i ens va carregar a tots”, diu. Un cop arribats a l’aeroport militar de Bahir Dar, de nit, els van dur a un dels resorts del terratinent que quedava a prop d’allà i, al dia següent, ja van poder agafar un vol cap a la capital, Addis Abeba, i des d’allà un altre a Istanbul.
“Encara m’emociono de pen-sar-hi, perquè quan vaig pujar a l’helicòpter vaig pensar: quina sort de tenir tot el que tenim, mentre aquests nens que es desvivien per nosaltres es queden aquí”, relata. El grup català va arribar a Barcelona dilluns.
El Ministeri d’Afers Exteriors ha assegurat al llarg d’aquests dies d’incertesa que des de fa un any recomana que no es viatgi per cap motiu a les regions del nord d’Etiòpia, pels conflictes que hi ha des de l’any 2020. Per altra banda, Costa assenyala que ho van consultar abans del viatge i que “el canvi de recomanacions el van fer el mateix dia 2 d’agost”. L’agència ho corrobora i el director, Jonás Baños, declarava aquesta setmana a l’ACN que tampoc en tenien constància.
Tot i aquesta experiència, Costa agraeix la feina de Kananga i defensa que “són ells qui han tret les castanyes del foc”. De fet, assegura que si torna a viatjar ho farà amb ells, perquè l’agència “no tenia cap necessitat d’enviar un grup de persones i posar-nos en perill conscientment”. Això sí, a la pregunta de si creu que tornarà a viatjar a l’Àfrica, respon: “Crec que no, ara anirem amb més peus de plom i estarem un temps tranquils.
