Nascut als anys 80 com a centre d’esplai per a infants i joves, el Casal Claret de Vic ha fet en els últims anys un procés de revisió profunda per enfortir-se i garantir el seu futur. Amb un equip tècnic millor dimensionat s’organitza al voltant de dos grans projectes, l’Escola de la Pau de dones i la d’infants, adolescents i joves, on participen persones en situació d’exclusió social, a qui es capacita perquè es puguin arrelar al territori.
Un gran gruix d’usuaris són dones en situació administrativa irregular, amb dificultats per accedir a un habitatge, sense feina ni ingressos i víctimes de violència de gènere. Cada any n’atenen una vuitantena i en queden en llista d’espera.
“Són dones d’entre 24 i 50 anys i aquest curs en tenim de 13 procedències diferents, com el Marroc, Ghana, Nigèria, Algèria, Cuba, la Xina o l’Índia”, detalla la tècnica d’acció i transformació social de l’entitat Sanae Tisghiti.
Al Casal Claret els ofereixen diferents espais de relació i aprenentatge i les acompanyen tant a nivell individual com grupal. Aquest curs, per exemple, tenen en marxa set tallers –d’àmbits com la costura, la neteja o la cuina– i les dones també poden participar en activitats comunitàries, com les assemblees, on comparteixen les seves inquietuds, o sortides de lleure.
“La majoria porten més de tres anys amb padró i encara es troben en situació irregular perquè hi ha moltes barreres que no ajuden, com la llengua, que els és difícil aprendre, o haver de tenir un contracte”, apunta Tisghiti.
Des de l’associació remarquen que són dones que acostumen a tenir només educació primària i cap formació professional ni experiència laboral prèvia “i per això necessiten un acompanyament per trobar una feina”.
L’Escola de la Pau de dones va iniciar-se el 2008 i els tècnics expliquen que en aquest temps el perfil d’usuàries ha canviat. “Jo ja vaig fer de voluntària els primers anys i llavors les que venien eren dones que tenien papers però els costava trobar feina o aprendre la llengua. Ara, en canvi, estan en situació d’irregularitat i tenen molts altres problemes”, assegura Tisghiti.
Algunes d’aquestes dones també porten els seus fills a l’Escola de la Pau d’infants, adolescents i joves, on fomenten la seva autonomia i desenvolupament personal i, per tant, el suport arriba a tota la família.
UNA SEGONA CASA I UNA FAMÍLIA
Aquest és el cas de Latifa Ramli i els seus fills de 14 i 16 anys, que van marxar de Nador, al Marroc, ara fa dos anys i tres mesos. “Vaig emigrar per millorar la meva vida i la de la meva família i quan vaig arribar vaig trobar-me moltes dificultats per aconseguir un habitatge, trobar una feina i regularitzar la meva situació”, confessa aquesta dona de 44 anys.
Ella va conèixer el Casal Claret per una amiga que li va recomanar el primer mes de ser aquí i des de llavors ha participat als tallers de costura, ganxet i cuina catalana, dins el projecte prelaboral de l’entitat.
“Estic molt contenta de formar-ne part perquè he rebut suport individual i econòmic, per fer la neteja de l’entitat, i he pogut crear xarxa i fer amistats. M’ha ajudat molt a mi i als meus fills, que ara fan 3r d’ESO i 1r de Batxillerat”, afirma sense poder evitar emocionar-se.
Al seu costat, Sanae Tisghiti li dona la mà i recalca que “no és gens fàcil migrar” i que “hi ha molta gent que queda penjada i necessita un suport per saber quins passos cal fer quan arriba”.
Uns anys abans que Ramli, també va trobar al Casal Claret l’ajuda que necessitava en un moment complicat Yamna Cherif. Aquesta algeriana de 53 anys va deixar la seva ciutat natal, Oran, a tocar de la frontera amb el Marroc, l’any 2019 i porta sis anys intentant regularitzar la seva situació.
Va venir amb el seu marit i els seus cinc fills, la major part dels quals ja treballa perquè van fer un procés d’arrelament de formació. Ella acumula certificats de cuidadora de gent gran, de neteja, costura i català i ara està fent una formació d’atenció de sala al Dinem Plegades, l’espai gastronòmic de l’entitat a la rambla Hospital, on cada dia ofereixen un menú intercultural.
“Estic molt contenta de treballar al restaurant, però també tinc ganes de poder-ho fer ja a fora”, diu Cherif, que a diferència d’altres companyes de l’entitat sí que havia tingut una feina prèviament al seu país d’origen, justament a la restauració com a ajudant de cuina i en una botiga de plantes.
Tant Latifa Ramli com Yamna Cherif coincideixen a afirmar que per a elles el Casal Claret és “una segona casa” i celebren que hagi estat –i encara sigui– una xarxa que no les ha deixat caure en cap moment des que van arribar.
Per això, i com prèviament van fer altres dones amb elles, al llarg d’aquest temps hi han adreçat també conegudes que han passat a formar part “de la família” de l’entitat.
