En la seva lliçó de jubilació va dir que amb 28 anys ja feia classes als que llavors eren Estudis Universitaris de Vic. És tota una vida dedicada a la universitat.
Havia fet classes al col·legi de Nostra Senyora del Carme de Ripoll, on vaig entrar per fer una substitució. M’hi vaig estar cinc anys i, a més, havia estat a l’antiga Escola Tècnico-Professional del Ripollès. També feia traduccions tècniques, en aquell moment en què naixia la informàtica domèstica. Però es limitaven a un període de temps concret, de l’agost al gener, i vaig venir a Eumo Editorial, on estaven publicant la col·lecció Narratives, per fer traduccions literàries. Vaig traduir Intercanvis de David Lodge, per exemple. Miquel Tuneu em va ensenyar moltíssim de literatura sense adonar-se’n, que és la millor docència possible. Jo potser era una mica pragmàtic, i vaig aprendre secrets del llenguatge, de com s’adapta i s’emmotlla. Va ser per ell que vaig saber que els Estudis Universitaris buscaven professors d’anglès, però no va ser fins al cap d’uns mesos, quan ho vaig veure en un anunci a EL 9 NOU, que vaig decidir presentar currículum per provar-ho. A partir d’aquí les coses es van succeir molt ràpid, i el setembre següent ja estava fent classes.
Als estudiants d’Informàtica, en aquell moment?
A l’antiga Politècnica. Feia classes d’anglès a Empresarials i a Informàtica, que llavors estava començant. A les reunions érem set o vuit professors. Després ja vaig passar a la Facultat d’Empresa i Comunicació.
Eren els Estudis Universitaris de Vic, encara. Com va viure el moment en què es van convertir en universitat, des de la perspectiva de professor?
Amb la perspectiva del temps ho valores més, i veus la transcendència d’aquell moment. És un dels records bonics que tinc. Com a director de l’Escola d’Idiomes en aquell moment anava als consells de direcció i vaig ser al Parlament el dia que es va aprovar la creació de la universitat. Soc en aquella fotografia a l’escala.
Potser no s’imaginava que acabaria fent tantes coses a la universitat, en aquest difícil equilibri entre docència, recerca i gestió.
És complicat. No soc una persona de planificar-me la vida… tot el que faig professionalment és sobre projectes, però a títol personal no em plantejo què faré demà o què voldria ser. Per això aquí va tenir-hi un pes molt important Assumpta Fargas, quan va ser rectora i em va demanar per entrar al seu equip, cosa que per mi era impensable.
Li va encarregar dues àrees que havien de créixer: la formació contínua i la comunitat universitària.
Dos projectes que ja funcionaven però que s’havien d’ordenar. L’atenció als estudiants ja existia –serveis d’esports, de cultura o d’altres– però eren tots independents i amb una sola persona a cada lloc. Els vam convertir en un sol servei, el que és ara l’UHub, i els vam coordinar. I de formació contínua ja se’n feia, però la vam adaptar al Pla Bolonya i ho vam preparar perquè pogués créixer. Tot això com a adjunt, perquè encara no era doctor, vaig fer el doctorat més endavant… a costa de la família, que durant tres anys gairebé no em van veure el pèl.
Li van encarregar les relacions internacionals. Què necessitava la UVic en aquell moment per fer un salt en aquest àmbit?
Des de l’inici, amb el rector Ricard Torrents, hi havia àrees com la Facultat d’Empresa i Comunicació que ja tenien contactes i intercanvis d’estudiants. Però la internacionalització d’una universitat va més enllà del fet que es moguin. Has d’adaptar les estructures: quan els estudiants venen aquí necessiten pisos, serveis… estàvem preparats per rebre’ls? Vam fer formació sobre comunicació intercultural i idiomes, vam implantar assignatures en anglès amb professors que per fer això sabien que tindrien més feina… Va ser un primer pla d’acció per englobar en la internacionalització tota la universitat: docència, recerca i serveis.
De Vic al món!
Érem una universitat local, municipalista, i volíem fer un salt al món, efectivament. Vam contactar amb un consultor dels Països Baixos, Fons Trompenaars, i li vam demanar que estudiés la UVic per veure quina era la cultura que teníem com a universitat, a tots els nivells. Es va entrevistar amb molta gent, i va fer una fotografia nostra, per veure on teníem dificultats per internacionalitzar-nos. Ja no anàvem a cegues. Però no es va acabar, de fet el procés d’internacionalització no s’acaba mai. Més endavant, quan estàvem preparats, vam poder entrar en la captació d’alumnes internacionals de pagament.
Study Abroad, un programa que encara existeix.
Teníem diferents àrees per obrir: Europa, Sud-amèrica, la Xina… i les agències que treballen amb estudiants nord-americans, que són una bona part dels de Study Abroad. Aquí sabíem que no es podia fallar: quan acaben, els alumnes et puntuen, i també les universitats d’on venen. Nosaltres no ens podíem permetre baixar del 9, les coses s’havien de fer no bé, sinó molt bé. Va sortir com havíem planificat, i la gent que ha vingut ho ha fet créixer. Només ens faltava tot un grau en anglès, i ara ja el tenim: el de Global Studies.
El moment més complicat de la seva vida acadèmica va ser quan, de cop i volta, es va trobar que havia d’assumir el rectorat? És l’any 2018 i Oriol Amat, el candidat que havia estat escollit pel Patronat de la FUB, es va fer enrere de cop i volta.
Estava fent una estada de recerca a la Universitat d’Amsterdam. Joan Turró, director general de la FUB, em va trucar allà, i em va dir que em trucaria l’alcaldessa Anna Erra. Vaig tenir poques hores per decidir-me, i vaig dir que sí. Era vicerector i si ets vice és també per si passen coses com aquesta.
En aquell moment, vaig sentir força gent de la casa que hauria volgut que no fos provisional, que s’hagués quedat com a rector.
Hi ha coses que són plantejables i altres no. Jo no era catedràtic, que és un requisit per ser rector. Va haver-hi persones que em van dir que es podia fer una excepció, però tal com jo ho entenc no hi ha excepcions possibles. Quan tens un càrrec tan important has de ser el mirall, i com podries demanar a algú que complís una normativa si tu mateix ja no les complissis?
Com es va plantejar aquell període, que no sabia quant duraria?
Veia que això podia fer trontollar l’estabilitat i la credibilitat de la institució. I vaig pensar que no havia de ser un interí. Fos el temps que fos, era rector. No volia fer la sensació que era interí tot i sabent que ho era perquè creia que no feia bé a la universitat. Soc el rector, doncs faré de rector. I en el moment que se n’escollís un de nou, apartar-me i tornar a la meva feina. En aquell temps havíem de prendre decisions i ho vam fer. Ho vaig viure també com una victòria de la comunitat universitària, que va demostrar una gran maduresa.
I des de la seva experiència, com veu el moment actual de la UVic-UCC? Al cap de més de deu anys de la federació amb Manresa, la primera de totes, està institucionalment forta?
En molts aspectes, està molt més forta. Crec que el principal repte que té ara –el rectorat actual i el que vindrà ara– és l’encaix de totes les federacions. És molt comprensible perquè cada una té una identitat forta, individual, i després hi ha la identitat corporativa conjunta de la UVic-UCC. Crec que és molt necessari que, conservant la identitat de cadascú, tothom entengui que estem en un projecte comú. Si fem més forta la UVic-UCC també farem més fortes les fundacions. No va al revés. La manera com això es faci marcarà el futur de la institució.
Encara amb un altre repte sempre pendent, el del reconeixement dins del sistema universitari del país, que ja reclamava com a rector.
És clar, perquè aquí parles d’universitats públiques, i què més públic que una universitat nascuda d’iniciativa municipalista. Per tant, és pública. El que passa és que no encaixa amb el model públic de les altres universitats. Però el govern ha de tenir en compte que en aquesta part de Catalunya no hi ha la possibilitat de triar entre privada o pública, només n’hi ha una. Per tant, els estudiants d’aquest territori han de tenir les mateixes oportunitats que els d’un altre. No es tracta de donar un ajut, sinó de competir amb les mateixes condicions. És municipalista? Sí. És pública? Sí. És el que defensava en aquell moment i el que continuo pensant.
En la lliçó de jubilació, va parlar dels territoris de frontera com a espai on es trobava a gust. Encara que la universitat es vagi especialitzant, és el lloc on s’ha de treballar en aquests àmbits?
Tot té una raó. De petit, anava de vacances i ja sentia gent que parlava en unes llengües que jo no entenia. M’al·lucinava, i vaig decidir de ben jovenet que volia aprendre idiomes. Per saber què hi havia més enllà de la frontera. No hi veia un límit, sinó un lloc d’obertura: arribar-hi em permetia poder parlar amb gent de molts llocs, convertir-me en una mena d’explorador de noves maneres de ser. Però quan ets a la frontera també sents un arrelament més gran en el teu país. D’una banda, allò que és conegut de l’altra, el que és incert però t’atrau. Aquesta doble mirada m’ha acompanyat sempre.
Li ha interessat la ciència, per exemple.
Hi havia altres coses que em cridaven l’atenció, altres interessos. Amb les traduccions sobre ciència, vaig descobrir tot un món. Mirava quins termes hi encaixaven, i des de llavors soc lector també de ciència. Ara estic llegint un assaig divulgatiu sobre física quàntica. Tot el que estigui més enllà de les fronteres que em marquen límits, m’interessa. Travessar els propis límits intel·lectuals i emocionals.
Detecta aquesta curiositat entre les noves generacions?
El més fàcil seria dir que no tant com abans, però penso que és un tema molt personal, n’hi ha de tots. A les classes els poso sempre la imatge que vaig utilitzar en la meva lliçó de jubilació, la de Janus, el déu romà que tenia les dues cares. Serveix per explicar que han de tenir una mirada empàtica cap a diferents costats, que no poden tenir una mirada única. Una mirada turística, per dir-ho així, cap al món. Hi ha estudiants que ho entenen, els agrada la imatge i ho posen en pràctica.
La universitat ha d’ensenyar aquesta manera d’estar en el món, no?
A l’assignatura d’Estudis Interculturals els proposo que per al treball final estudiïn sobre un tema, el que sigui, i vegin com es tracta des de diferents llocs. En un exemple molt pràctic, han de pensar que una campanya de màrqueting no els serveix igual aquí que en un altre lloc del món. O han de saber que la idea de la salut, o de la mort, és diferent segons on vagis del món. Per a la universitat reconec que és una dificultat, moure’s en llocs de frontera. Jo, per exemple, no encaixo ben bé en cap grup de recerca tot i que n’hi ha un, el Glosa, que amablement m’accepta. Ells treballen la geografia literària en català, però faig d’anglès: què ens ajunta a tots? L’estudi teòric de l’espai físic, el punt de connexió.
Tots els papers de l’auca en 37 anys
Joan Masnou i Suriñach, de Sant Quirze de Besora, ha fet tots els papers de l’auca en els seus més de 37 anys de vinculació al projecte universitari de Vic. Ara fa just 30 anys era un jove professor, llicenciat en Filologia Anglesa, que va ser nomenat director de l’Escola d’Idiomes, càrrec que deixava després per posar-se al capdavant del Departament de Llengües Estrangeres de la Facultat d’Empresa i Comunicació. L’any 2006, la rectora Assumpta Fargas el fa el seu adjunt en Formació Contínua i Comunitat Universitària, i després, amb el rector Jordi Montaña, continua com a adjunt per a la Formació Contínua i la Internacionalització. L’any 2013 és nomenat vicerector de Relacions Internacionals, el mateix any que es va doctorat a la mateixa universitat amb la tesi “Cartografies literàries de la Costa Brava en la narrativa anglosaxona”. El juny de 2018 va assumir les funcions de rector de la UVic-UCC fins al gener de 2019. Els darrers anys, està satisfet d’haver tancat la vida acadèmica a les aules –com la de la fotografia– dedicant-se a la seva passió principal, que és la docència.
