El taradellenc Eloi Creus té distròfia muscular, una malaltia neuromuscular progressiva, que entre d’altres fa que vagi perdent la força, que hagi d’anar amb cadira de rodes i menjar amb una sonda. Des de fa uns anys és membre del fòrum Vida Independent i Divertat, un col·lectiu de persones amb diversitat funcional que no té en compte les malalties i reivindiquen la plena inclusió en la societat: “Se’ns tracta com a discapacitats.”
Creus posa sobre la taula diversos conceptes: “Et veuen com un problema i no encaixes a la societat, però nosaltres no som el problema sinó que és la societat que està organitzada d’una manera en la qual tu no encaixes. Tu pots triar on poses el problema.” En el cas del taradellenc, que té 32 anys, “he pogut anar fent gràcies a la família, però no és la realitat habitual. Moltes vegades quedes apartat, perquè no t’accepten com ets”. El contrari de tot això, tal com defensa ell, seria “no és que tu no puguis, sinó que està fet d’una manera que tu no pots fer-ho”.
En el cas de Creus, que és enginyer tècnic informàtic, s’ha anat trobant amb impediments al llarg dels anys: “No hem evolucionat gaire”, assenyala, i afegeix que “l’escola no és inclusiva, tot i que cada vegada ho és més i s’han fet algunes coses, però encara hi ha molta feina a fer per adaptar-se a la realitat”.
En l’àmbit de l’educació, Creus destaca que “amb aquest model el que es fa és separar la població segons les seves capacitats. Totes les escoles haurien d’apostar per la inclusió, d’aquesta manera tothom es podria relacionar amb tothom”. I en aquest sentit, entra en joc la desconeixença: “Si separes una part de la gent i fas com si no existissin, també és difícil de conèixer-les.
I això també a fora, si no poden sortir al carrer o estan tancades en residències, tampoc poden relacionar-se.” Aquest és un dels casos habituals: les entitats i institucions socials, amb la complicitat dels governs, continuen apostant per les residències, hospitals de pal·liatius, centres de dia, centres especials de treball o centres d’educació especial que “ens impedeixen relacionar-nos com a iguals amb el nostre entorn i amb les persones del nostre voltant”. D’altra banda, i com en el cas de Creus, “es continua carregant tot el pes a les famílies de les nostres cures i de responsabilitzar-se de nosaltres”.
“La societat està organitzada d’una manera en la qual tu no encaixes”
Creus comenta que el que demanen és “la plena inclusió de les persones amb diversitat funcional dins de les seves comunitats en tots els àmbits: educatiu, social, laboral… I és que, per exemple, en el meu cas, si fan pisos amb escales, ja no hi puc anar a viure perquè no puc caminar; o si en els carrers no hi ha rampes, ja no hi puc passar, i això amb tot”, i afegeix que “l’entorn està creat per a unes capacitats molt concretes”. Creus es pregunta que si ha pogut estudiar per què no pot tenir una vida independent? Tenir una casa, una vida en parella, el que socialment està estipulat. “Això es talla si tens una diversitat funcional. A l’època d’escola tot va bé, cada vegada més bé, a la universitat ja és més difícil, al final hi ha voluntaris que t’ajuden però a partir d’aquí et topes amb un sostre. Fins aquí, i ara què?” És en aquest sentit que des del fòrum Vida Independent i Divertat defensen l’assistència personal autogestionada per la mateixa persona: “Volem i podem decidir sobre les nostres vides perquè som capaços de poder estructurar el model i el projecte de vida que volem. Podem aportar coses, fins i tot prendre iniciatives i ser útils.” Creus comenta que “hem de disposar dels suports humans i tecnològics que ens resulten necessaris per poder exercir la nostra ciutadania en igualtat de condicions, i aportar a la nostra societat el mateix que pot aportar una altra persona, encara que sigui d’una manera diferent”. El taradellenc afegeix que “ens sentim tractats com un objecte i no ho som. Des de fora es decideix sobre la nostra vida i demanem que se’ns tracti igual que una altra persona”.
Una manera de veure la vida i els sentiments que l’acompanyen que plasma sobre el paper. I és que el hobby i la passió de Creus, que per culpa d’un pinçament passa la majoria d’hores al llit, és escriure poesia. El 2020 va publicar Tiempos de llama en hielo, però té molta altra obra escrita.
