Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

“Som una generació que hem tardat temps a tenir una feina estable”

TALENT CONVIDAT (7) Entrevista a Ferran Soldevila, de Vinyoles, doctor en Immunologia

Ferran Soldevila (Vinyoles, 1984) és doctor en Immunologia. Aquest estiu farà cinc anys que viu a San Diego, Califòrnia, treballant en un dels centres de recerca més punters del món. Abans va passar també per Austràlia i Anglaterra. El seu perfil és el setè que donen a conèixer EL 9 NOU i Osona.com en el marc del programa Talent Convidat, una iniciativa de Creacció per reconnectar amb Osona professionals que han marxat a l’estranger.

Va estudiar Biotecnologia a la Universitat Autònoma de Barcelona quan aquesta carrera encara era relativament poc coneguda. D’on li va venir l’interès?

Sempre m’havien agradat els animals i les ciències naturals, de petit anava a buscar granotes als estanys. Enric Roca, el professor de Biologia que vaig tenir a Batxillerat al Sant Miquel de Vic, em va fer apassionar encara més. Quan va arribar el moment de triar, m’agradava la biologia de bota, però també la de bata. Em vaig decantar per biotecnologia per aquesta part de laboratori.

Vostè és nascut el 1984, forma part de la generació millennial. Va acabar els estudis coincidint amb la crisi econòmica del 2008. Com recorda aquell moment?

És segurament el que m’ha portat on soc ara. Vaig acabar la carrera i, com molta gent de la meva generació, les opcions eren bastant limitades. O et dedicaves directament a l’acadèmia, ampliant estudis amb màsters i tesis doctorals, o a alguna feina comercial, però per això s’ha de ser d’una pasta especial i a mi mai m’ha agradat. Vaig començar a treballar de coses no relacionades amb la biotecnologia. La intenció era viatjar, veure què hi havia al món i, després, tornar. Descarregant camions a Victransa i munyint vaques a Can Barrina de Santa Cecília de Voltregà vaig fer diners per anar-me’n a Austràlia.

La seva primera experiència en un laboratori d’immunologia…

Sí, vaig trobar molt bona gent i em van donar feina per tres mesos. Al final havia arribat al mateix lloc que altres companys en acabar la carrera, però amb un camí diferent. Som una generació que hem tardat temps a aconseguir una feina estable i un sou que ens permeti viure més o menys còmodament.

Quan va tornar d’Austràlia, va fer un màster a la Universitat de Barcelona i el projecte final, en VIH a l’Hospital Clínic.

M’oferien quedar-me per la tesi doctoral, però amb finançament només per sis mesos. Això és el que m’he trobat durant bona part de la meva carrera. Vaig decidir anar-me’n al Centre de Recerca en Sanitat Animal, on hi ha Quim Segalés [investigador vigatà], i estudiar la grip porcina. Tot i que entremig vaig provar altres coses, finalment a través del CReSA va sorgir la possibilitat d’anar-me’n a Anglaterra.

El problema d’aquí era la poca estabilitat?

Totalment. Tenies projectes i recursos per dos mesos, ara tres, dos sense cobrar…

A què va dedicar la tesi?

La vaig fer en pesta porcina clàssica, al Royal Veterinary College. L’objectiu era caracteritzar cèl·lules dendrítiques de les amígdales dels porcs. En aquell moment, algunes subpoblacions d’aquestes cèl·lules estaven definides en altres espècies, però no en aquesta, i vaig dedicar molt temps a poder identificar-les i caracteritzar-les. Posteriorment vaig estudiar la interacció que tenen amb els virus, ja que es tracta de les primeres cèl·lules que quan hi ha una agressió es mengen el patogen i mostren a la resta del sistema immunitari que hi ha una invasió.

Com va acabar fent el salt d’Anglaterra a Califòrnia?

Amb la meva parella, que és de Sant Hipòlit, trobàvem a faltar el sol. Necessitàvem treure’ns els núvols de sobre. Ens vam plantejar tornar a Barcelona, però hi havia poques oportunitats i necessitaves connexions. San Diego és un lloc amb gran inversió en biomedicina i, per tant, hi ha molta feina en aquest camp. Ara torno a treballar en salut humana. Mostregem pacients abans, durant i després de ser vacunats o agafar una infecció, per exemple. Quan comparem grups, gent infectada i no infectada, podem detectar signatures específiques, com ara diferents anticossos o diferències en termes d’expressió d’RNA en cèl·lules immunitàries de la sang en general. Ens ho mirem des de dalt de tot i anem baixant fins a identificar el tipus cel·lular d’on venen aquestes diferències. Aquest coneixement ens permet entendre què necessitem per respondre bé a una infecció o una vacuna i què es podria fer per millorar-les.

Treballa sobre alguna patologia en concret?

Estudio la vacuna de la tos ferina, la diftèria i el tètanus. Abans dels anys noranta es vacunava amb una solució que contenia els bacteris i toxines matxucats i inactivats. Això va fer que als Estats Units els casos baixessin pràcticament a zero, però amb l’aparició dels moviments antivacunes es va començar a parlar de nens amb efectes secundaris i es va impulsar una nova vacuna acel·lular, que conté només unes proteïnes determinades de cada bacteri. Al cap del temps els casos han tornat a pujar. Estem buscant quina diferència hi ha entre els vacunats amb la fórmula de cèl·lula sencera i els que no. L’objectiu és entendre què fa que presentin respostes immunitàries diferents i aprofitar tot el que aprenem per tenir-ho en compte en el disseny de futures vacunes.

Quant temps dura una recerca d’aquestes característiques?

És una cosa molt relativa. Pel públic en general, el resultat seria una vacuna millor, però en ciència acostumen a ser preguntes noves i alguna petita troballa. Jo fa pràcticament quatre anys que hi treballo. Som al principi de tot, identificant les cèl·lules importants. Algú altre haurà de mirar després com generar una vacuna que en comptes d’estimular el sistema immunitari d’una manera ho faci d’una altra.

També té en marxa una investigació sobre la composició de les cèl·lules immunitàries de la mucosa nasal. Això vol dir estudiar la primera barrera per evitar que entrin patògens al nostre cos, oi?

Hi ha una cosa que gràcies al coronavirus s’ha normalitzat molt, els hisops nasals. Abans els pacients deien que no, era com molt violent, però ara és normal que tothom es faci testos. Ho hem d’aprofitar. Uns quants companys i jo vam començar a furgar-nos el nas cada dia per mirar quines cèl·lules hi ha i què en podem fer. L’objectiu és comparar què passa abans i després d’una infecció i veure si hi ha vacunes que estimulin la immunitat en mucoses.

Ara que la covid torna a tensionar el sistema sanitari, hi ha qui posa en dubte l’efectivitat de la vacuna. Què els diria?

És un tema complicat. Per tallar la transmissió, caldria vacunar tothom. Com que de moment no s’ha arribat arreu del món, això vol dir noves mutacions i més virus amb capacitat d’esquivar les defenses generades per la vacuna. El que segur que recomano és vacunar-se. Molta gent pateix pels efectes secundaris, però no són pitjors els de la infecció? Avui en dia qui té tos ferina? Qui es mor de diftèria? No passa, oi? És gràcies a les vacunes.

Per què hi ha gent que es reinfecta malgrat haver passat la covid?

Segurament perquè la soca és prou diferent per esquivar les defenses generades. També hem de tenir en compte que tots els ratolins són iguals. Si agafes mostres de 200 persones, en canvi, t’adones que hi ha una gran variabilitat en les respostes immunitàries. Això també pot explicar que hi hagi gent que generi una resposta més efectiva que d’altra.

En el cas del coronavirus, després de la tercera vacuna ens en farà falta una quarta? I una cinquena?

No tinc una bola de vidre, però el coronavirus té la característica de saltar a molts animals, això vol dir reservoris on passar un temps i mutar. Crec que cada any hi haurà una soca predominant, però també una vacuna per combatre-la, com passa amb la grip. Entre això i les infeccions naturals la gent tindrà certes defenses contra el virus, però costarà d’acabar.

La immunologia és també el futur per al tractament del càncer?

Com a immunòleg, diria que aprofitar les teves defenses contra agressions és el més important, però també penso que no totes les solucions poden ser al mateix lloc. Continuarem combinant diverses possibilitats. La immunologia n’ofereix moltes, però són tractaments pràcticament personalitzats i, per tant, cars.

A vostè ens l’hem d’imaginar entre provetes o més aviat a l’ordinador?

El cap del meu laboratori és físic, molt matemàtic, i té la visió de mirar les coses primer des de dalt, des del sistema, i llavors acotar on poden ser les importants. Un dels motius pels quals vaig venir és aprendre això, que requereix moltes dades i molts resultats de tècniques diferents. He passat de moltes proves de mans al laboratori, de mirar cèl·lules a través del microscopi, a aprendre a programar, analitzar dades… Ara dissenyo els protocols i poso a punt les tècniques perquè altres companys les executin. Posteriorment analitzo els resultats, en trec conclusions i plantejo els següents passos.

Als Estats Units, i a l’estranger en general, s’ha sentit més valorat que a casa?

Aquesta és una de les coses que m’espanta del dia que torni a Catalunya. Després d’acabar la carrera, com que hi havia poques oportunitats laborals, semblava que el treballador havia d’estar agraït a qui el contractava. A Anglaterra va ser el primer lloc que em van donar les gràcies per acceptar una feina. Hi ha una altra cultura del treball, igual que als Estats Units i Austràlia. Les empreses saben que rebràs altres ofertes i pots marxar. Això fa que et cuidin.

Ara mateix podria desenvolupar la mateixa feina a Catalunya que als Estats Units?

En biomedicina Barcelona és un lloc potent, però crec que també molt competitiu. Hi ha poquíssimes places per a la quantitat de gent que hem marxat a fora i hem publicat, treballat en bons laboratoris… El que em fa por de tornar és això, haver de sentir una altra vegada que dono les gràcies per treballar.

És una opció que es planteja, però?

Totalment. Soc d’un poble petit, em sento a casa on tinc la família i els amics. A San Diego, les oportunitats són infinites per a algú amb la meva formació. A Catalunya ho tindria molt més difícil, segurament no podria igualar les condicions. Ara bé, la meva parella és professora i vol tornar. M’ha seguit durant vuit anys i crec que seria injust no considerar la seva opinió, en cert sentit l’hi dec. Tant de bo ho fem quan es donin les condicions idònies perquè el canvi sigui positiu.

Com és el seu dia a dia a Califòrnia?

Tinc dos fills, una nena de 4 anys i un nen de tres mesos. Normalment treballo de 9 del matí a 5 de la tarda. És un horari molt habitual. Justament gràcies a aquesta cultura de valorar el treballador, al meu laboratori no interessa crear un ambient exigent en el sentit d’haver de passar moltes hores a la feina i, de fet, no es veu com una cosa positiva. Això em dona temps per a la família i puc fer surf pràcticament cada dia. La platja t’espera, i a més a més gairebé sempre amb bon temps.

ALTRES ENTREVISTES DEL PROGRAMA TALENT CONVIDAT

COMENTARIS

LA PREGUNTA

Està d’acord que a França no deixin jugar Djokovic a Roland Garros si no està vacunat?

En aquesta enquesta han votat 521 persones.
 

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.