Té 101 anys i ha superat la Covid-19. Conxita Castell, nascuda al Baell, a Campelles, i resident a Ribes de Freser, va rebre l’alta aquest dimarts després de 22 dies ingressada a l’Hospital de Campdevànol. “Jo m’he trobat sempre molt bé”, assegurava Castell, que en els primers dies de contagi no s’acabava de creure que pogués tenir el coronavirus. “Segur que he passat la Covid jo?”, encara demanava aquest dimarts al personal sanitari hores abans de deixar l’hospital.
Tot i insistir en el fet que ella no ha experimentat els símptomes de la malaltia, no és aliena a les conseqüències de la crisi sanitària. “Tot això és una porqueria, ens està fent anar malament a tots i ens està privant de moltes coses. Al jovent li està traient els millors anys de les seves vides”, deia. La manca de llibertat dels que podrien gaudir-la si no fos per la crisi sanitària és un dels terribles efectes de la pandèmia que en destacava Castell. Serà perquè recorda amb nostàlgia les mil i una aventures que va viure de jove, amb un esperit viatger que compartia amb dues amigues més. “Abans de casar-me em vaig dedicar a viatjar i veure món”, explicava Castell, que recordava els viatges que van fer a països com Holanda o Suïssa i les seves visites a ciutats com Milà, Niça, Montecarlo o Mallorca. Castell és vídua i no es va casar fins als 40 anys. “Era una bellíssima persona i soci del Barça”, en destacava del seu marit, Joan Teixidó. Tant era l’enamorament que també es va fer ferma seguidora del club blaugrana malgrat no haver-li agradat mai el futbol. “Fins i tot vam anar a Basilea a veure la final d’un campionat contra uns alemanys”, subratllava Castell manifestant el que va arribar a fer per amor. Es referia a la final de Recopa de la temporada 1978-79, quan el Barça va guanyar el Fortuna Düsseldorf per 4 a 3 en una final disputada a la ciutat del nord-oest de Suïssa. “I vam tornar amb la copa, eh!”, afegia Castell amb un somriure que se li intuïa per sota de la mascareta. I és que aquestes aventures que li fan treure un somriure són les que a la Conxita li fa llàstima que en un futur no puguin recordar els que ara es veuen privats de moments feliços per una pandèmia que sacseja el món sencer.
“Jo vaig viure una guerra i no recordo passar-ho tan malament ni veure’m tan privada de felicitat”, apuntava amb cert aire de resignació i impotència. “La guerra és dura, però, personalment, no ho vaig passar tan malament. He crescut a pagès i això ha fet que mai faltessin patates a taula”. A Castell no se li acaben les aventures i les anècdotes. Explicava que durant la guerra va ajudar a fer les cures als ferits de l’edifici del casino de Ripoll i s’encarregava de donar-los els medicaments.
Aquesta ajuda que ella va oferir fa més de 80 anys és la que durant aquests 22 dies ha estat rebent a l’hospital, on assegurava que s’hi ha trobat tan bé que no en marxaria. “Aquest hospital ja és com casa meva. Aquí m’han fet sentir que m’estimaven i m’han cuidat molt. Trobaré a faltar a tothom”, s’acomiadava la Conxita dirigint la mirada a Núria Gomis, adjunt de la direcció d’infermeria, i reprimint-se les ganes de fer-li una abraçada. “Si pogués me’ls enduria amb mi”, deia referint-se als sanitaris i sanitàries que l’han atès durant gairebé un mes.
Després de més de tres setmanes, Castell tenia ganes de retrobar-se amb els seus nebots, en Sergi i la Núria, amb qui ha viscut els últims sis anys. Ja amb l’alta, la Conxita posa rumb a la residència de Ribes de Freser, on podrà tornar a fer els “puzles de bèsties” que tant l’entretenen.
