Que les màquines expenedores de tabac hagin anat desapareixent dels bars té la seva explicació: sobretot la llei del 2010 –que va desterrar l’hàbit de fumar de dins d’espais públics tancats–, i la dada objectiva que els últims 30 anys ha baixat el consum de cigarrets arreu de Catalunya. D’un 31% de la població que constava com a fumadora el 1994, en concret, a l’actual 22%.
Aquest percentatge és exactament el mateix que el del Ripollès, mentre que segons les últimes dades del Departament de Salut, a Osona i el Lluçanès fumen només un 12,4% dels homes i un 8,8% de les dones.
L’interès per dir adeu a un hàbit provadament perjudicial per a la salut també es nota en el nombre de persones que demanen ajuda. I en la porta que acostumen a trucar, que és la dels centres d’atenció primària.
Sigui per empenta pròpia o seguint consell sanitari, a partir d’aquí el sistema pot activar dues grans branques. Una és l’acompanyament farmacològic –la Seguretat Social cobreix actualment tres tractaments diferents– i l’altra, les intervencions de caire més social i comunitari: seguiments personalitzats, sessions en grup, difusió d’estratègies per superar pics d’ansietat… Segons el perfil i característiques del pacient es despleguen totes dues opcions o només una.
Pel que fa a la segona, l’Equip d’Atenció Primària de Santa Eugènia de Berga organitza des del 2011 tallers per deixar de fumar que proposen, en la tercera sessió, escriure una carta acomiadant-se del tabac.
“Són textos que evoquen ben bé el que podria ser el trencament d’una relació de parella. Hi ha amor, plaer, odi, ràbia… La gent es despulla i realment t’adones de com de forts són els sentiments que genera una addicció”, explica la infermera Magda Tarrés.
D’entre el 2011 i el 2022, ella i altres companyes i residents –totes infermeres– han analitzat un centenar de cartes, la base a partir de la qual detallen en un estudi recentment premiat les fases psicològiques que implica deixar de fumar.
Un procés de dol possible de descriure mitjançant teories com la roda de les emocions de Robert Plutchik (1980). “Veiem com la submissió, la dependència o la culpabilitat es transformen en fàstic i ràbia i, en fases successives, en esperança i alliberament”, diu Tarrés, “al principi tothom s’estranya d’escriure una carta. Sembla folklòric, però serveix per evidenciar la intimitat de la relació. Molts textos comencen amb ‘estimat, tabac”.
Frases d’algunes de les cartes de comiat
“Sé que serà difícil, sé que ho passaré malament. No et negaré que tinc por, por d’enyorar-te massa i de no saber què fer en determinats moments sense tu al meu costat”
“25 anys i 10 mesos… Joder, sembla una condemna”
“Una cosa que t’has d’amagar no pot ser bona”
“Soc jo el que et fallaré, tot i que encara estic enamorat de tu com si fos el primer dia”
“Deuen pensar: com es pot ser tan curt? Si no beu lleixiu ni es dona cops amb les parets, per què fuma?”
“Farem una cosa… Tu em deixes marxar i jo prometo recordar-te sempre”
L’anàlisi de les cartes per dotar d’evidència científica l’acomiadar-se de les cigarretes és el tret diferencial d’un procés més ampli en el cas dels pacients, un total de cinc sessions.
A la primera se’ls explica què diu la llei antitabac i els efectes perjudicials d’aquest hàbit tant en un mateix com en les persones de l’entorn. A la segona s’hi aborda el dia D –el de dir prou– i el torrent que es pot desencadenar a partir d’aleshores d’irritabilitat, falta de concentració, augment de pes… En la tercera sessió arriba el moment de la carta: pensar-la, escriure-la i llegir-la a davant dels altres companys de taller, la qual cosa equival a comprometre’s verbalment. En les darreres fases del procés també s’explica riscos i com prevenir-los.
“L’època amb més perill de recaure són els dos o tres mesos després d’haver-ho deixat, i moments que es tinguessin molt associats al tabac, com el fet de beure alcohol i abaixar la guàrdia o la pausa d’esmorzar a mig matí amb altres companys fumadors”.
Per Tarrés, en tot el camí hi ha tres grans consignes que no es poden perdre de vista. La primera, que recaure no equival a fracassar: “Forma part del procés”. A això hi va lligat que una persona pot estar decidida a deixar de fumar, però que aquell no sigui el seu moment. La tercera és que mai s’ha de culpabilitzar ningú: “El tabac és una addicció, i la dependència psicològica dura tota la vida”.
Més homes o més dones? I de quina edat?
De les cigarretes, el que genera l’addicció és la nicotina, mentre que els quitrans poden comportar càncers. A Catalunya se’n detecten més de 4.000 de pulmó cada any, a banda que aquest és el tumor més letal entre els homes. El monòxid de carboni (el fum) propicia, per la seva banda, ictus i infarts.
Tarrés explica que actualment hi ha paritat home-dona en el desig de deixar de fumar. Sí que és rellevant que la mitjana d’edat de qui demana ajuda supera els 50 anys: “Els joves no tenen sensació de risc i costa molt més que vegin la necessitat”.
Premi a l’estudi de les cartes de comiat
L’estudi liderat per Tarrés, i també possible gràcies a altres infermeres i residents d’atenció primària, va rebre al febrer un premi de la Societat Catalana d’Atenció i Tractament al Consum de Tabac. Se’n va destacar que millora la comprensió d’una dependència socialment molt acceptada i tan perjudicial per a les persones fumadores com el seu entorn.
{{ comment.text }}