Compactar les jornades laborals per sortir abans de la feina, avançar els àpats o eliminar els programes infantils en horari nocturn. Són tres de les mesures que van acordar la Generalitat i més de cent entitats l’any 2017 amb l’objectiu d’impulsar la reforma horària, acompassar el país al ritme de la major part del continent europeu i promoure temps cívics i humans. La previsió era avançar progressivament fins al 2025, però fora del terreny de les idees en aquests primers quatre anys no s’ha acabat de prémer l’accelerador. Prats de Lluçanès, per exemple, va ser punta de llança amb una prova pilot en comerços i restauració el 2016, però des de l’institut expliquen que la racionalització horària que plantejava la Generalitat al centre ha quedat en no-res. A Vic, negocis com la Xarcuteria Solà –abaixa la persiana a les 7 de la tarda– continuen sent rara avis, més l’excepció que no pas la regla tot i haver obert camí.
El debat ha revifat amb força aquesta setmana, coincidint amb el canvi d’hora d’estiu a hivern, i l’executiu liderat per Pere Aragonès s’ha compromès novament amb l’horitzó del 2025. Segons la consellera d’Igualtat i Feminismes, Tània Verge, no hi ha més opció: la reforma horària s’ha de materialitzar sí o sí perquè el temps deixi de ser “un luxe del qual s’aprofiten només uns quants”. El que cal, però, és passar a l’acció. Substituir verbs com promoure per aplicar. I és que els experts auguren que els avenços seran tan sols pedaços fins que s’abordi la centralitat que té el treball remunerat a les nostres vides i com avançar cap a models que premiïn la productivitat en comptes de la presencialitat. Aquest canvi de paradigma faria efecte dòmino: repartir temps de forma justa entre els ciutadans, més equitat, més salut i més qualitat de vida.
“Som les persones més estressades d’Europa per la dificultat de conciliar vida laboral i vida familiar”, explica Núria Vergés, directora general de Cures, Organització del Temps i Equitat en els Treballs, però “alhora tampoc constem entre les societats més productives. Necessitem alliberar-nos, tenir temps per viure: el que pot revertir positivament a les nostres feines és que hi arribem feliços i havent dormit i desconnectat com toca”.
El fet que Espanya vagi tard respecte a Europa s’ha associat tradicionalment al tarannà mediterrani, però aquesta teoria decau com a mínim en part quan comparem els nostres horaris amb els del Marroc, Turquia, França o Grècia, ja que de mitjana ho fem tot una hora més tard, sobretot a mesura que avança el dia. L’exdiputat de Junts pel Sí Fabian Mohedano, cara visible de la reforma horària a Catalunya, comentava en una entrevista a EL 9 NOU l’any 2018 que els orígens d’aquesta disfunció s’han de buscar en la pluriocupació i les hores extra que es van estendre als anys seixanta: “Treballant a més d’un lloc es van anar modificant progressivament les hores de dinar i sopar, perquè s’arribava més tard a casa. Mentre que als alemanys els deien “tens vuit hores per fer 200 cotxes i si ho fas bé et pagarem millor”, aquí el discurs era “tens vuit hores per fer 200 cotxes. Com que no els faràs bé, però tampoc et pagarem més, faràs quatre hores extra i et maquillarem el sou”.
Vergés: “Som les persones més estressades d’Europa per la dificultat de conciliar vida laboral i vida familiar”
De cara al 2025, l’objectiu és que la realitat del país s’assembli més a l’europea: entre un 40% i un 50% de flexibilitat a la feina, almenys un 30% de teletreball, que se sopi majoritàriament a les 8… Vergés assegura que “no és casualitat” que amb el nou govern de la Generalitat el debat sobre el temps pengi del Departament d’Igualtat i Feminismes: “Hem parlat de la centralitat del treball remunerat, però tampoc podrem reorganitzar els horaris sense tenir en compte les cures”. Les dades demostren que les dones encara assumeixen el doble de tasques que els homes a dins de casa i que han de superar moltes més barreres en un model econòmic que ara per ara continua sense situar la vida al centre. Quan es pensa en elles, a més a més, normalment es reprodueix el patró de dones blanques, joves i amb feines ben remunerades, invisibilitzant les migrades o amb múltiples contractes laborals.
“Hem de repensar les prioritats i les polítiques públiques en general”, assegura Vergés, “és feina de tots i ningú té la vareta màgica, però des de l’administració hi podem contribuir generant les condicions perquè sigui possible alliberar temps”. Un exemple passaria per ampliar la gratuïtat de l’etapa educativa de 0 a 3 anys o continuar pedalant perquè els funcionaris siguin capdavanters en la reforma horària. “A tot Catalunya hi ha 300.000 treballadors públics. L’administració només depèn d’ella mateixa. Si fessin torns més saludables, el canvi seria imparable”, defensava Mohedano el 2018. El teletreball que va irrompre a moltes cases la primavera passada s’hauria d’haver convertit també en una oportunitat per al sector privat, però els experts consideren que a causa de les presses –i la falta de cultura i formació– no se n’està fent bon ús.
Avançar el prime time de les televisions, forçar els comerços a abaixar la persiana més d’hora, moure les activitats extraescolars… són mesures que ja constaven al document que la Generalitat va pactar amb més de cent entitats el 2017, entre les quals sindicats i patronals. Aleshores faltaven vuit anys per al 2025, ara en queden quatre. Que el rellotge ens acompanyi.
