Nou setmanes després que el govern espanyol decretés l’estat d’alarma i el confinament de la població, Osona, el Ripollès i el Moianès van assolir aquest dilluns la fase 1 de la desescalada, que permet la reobertura generalitzada del comerç, atendre clients a les terrasses de bars i restaurants i trobades de fins a 10 persones. Aquest últim era un avanç molt esperat per famílies i grups d’amics, però n’hi ha que continuen separats en diferents regions sanitàries.
—
No ho recordarà quan sigui gran, però durant aquestes setmanes de confinament en Bru ha començat a posar-se dret i balbucejar sons que d’aquí a uns mesos esdevindran les seves primeres paraules. Nascut el juliol de l’any passat, és el fill petit dels músics Gemma Humet i Jordi Ginesta, i es dona la circumstància que actualment el poden portar a tallar els cabells, però no a visitar uns avis fins ara molt presents en el seu dia a dia i el d’en Jan, que té 3 anys.
Amb el pas d’Osona a la fase 1 de desconfinament, a partir d’aquest dilluns tots dos poden recuperar el contacte físic amb una part de la família, però tot i això Humet és filla de Terrassa i té els pares en una altra regió sanitària, de manera que ara per ara hauran de mantenir les videoconferències a l’hora de dinar. Una estona de cel en què la distància s’escurça virtualment gràcies a les noves tecnologies. “D’una manera o altra ens continuem veient, això és una sort, però amb els nens dos mesos són molt temps d’evolució, sobretot en el cas del petit, i em fa ràbia que se’ls hagin perdut. A més a més et sents a prop de mentida, perquè no et pots tocar ni fer una abraçada”, apunta Humet.
Ella mateixa només ha trencat el confinament dues vegades: per anar a cantar al programa Preguntes freqüents (TV3), dissabte de la setmana passada, i amb motiu d’un acte de suport al personal d’infermeria de la Mútua de la Terrassa. Té clar que la prioritat és la salut, però a mesura que es relaxa el confinament i augmenta la mobilitat per qüestions d’oci lamenta no poder anar a veure la família: “Entenc que gestionar una pandèmia com aquesta ha de ser molt complicat, i evidentment no volem posar-nos malalts ni que ho estiguin els altres, però i la salut mental? Jo, com a filla, també necessito els meus pares”.
Abans de l’arribada del coronavirus es veien com a mínim dos cops cada setmana, però des de mitjans de març la maleta que Humet feia servir per anar amunt i avall ha quedat aparcada al pis de Centelles. En Jan “em diu que s’ha de moure, que són massa dies sense anar a Terrassa”. Després de nou setmanes de confinament, les parets comencen a pesar. “Has de crear-te una nova normalitat. La meva parella treballa al matí i jo, a la tarda, així un dels dos sempre està pels nens. Normalment a la nit ens hi tornem a posar”, explica Humet, “el que més em desespera ara mateix és no saber quan podrem sortir de la nostra regió sanitària”.
