Àlbum: Tota la nit, Teràpia de Shock
Lloc: Sala Apolo
Data: 11 de desembre de 2011
‘Tota la nit’, el nou disc de Teràpia de Shock mostra l’evolució d’un grup jove que de mica en mica es va fent gran. Creix la seva música, i ells amb ella. I és que el nou àlbum, en comparació amb l’anterior, ‘Escapa’t amb mi’, és més madur i està format per unes lletres més profundes, totes amb un mateix element en comú: la nit.
Des que escoltes la primera cançó et pots sentir identificat amb les lletres. Podríem dir que són lletres formades a partir d’experiències personals, i això és el que els fa propers.
Tota la nit, és un àlbum de caire més romàntic, i cançó per cançó es pot elaborar una història amorosa, una relació d’estira i arronsa, en la qual el noi és el que idolatra la noia i ella el deixa. Totes les cançons giren dins d’un mateix espai, la nit. I és que la nit és aquell moment literari en què els amants es troben secretament i mostren els seus sentiments per fondre’s en un únic ésser i separar-se en el moment en què apareguin els primers rajos de sol i siguin vistos per tothom. Tot i així, en el disc hi trobem un parell de cançons de caire més reivindicatiu, en comparació amb la resta, que ens recorden a temes del seu primer disc (entre els quals hi destaca ‘Corrupció’). Finalment, l’última cançó, que és la que dóna nom al disc, ‘Tota la nit’, és l’única que no posa un punt i final sinó una coma, ja que quan es faci de dia tot continuarà com quan era de nit.
A nivell musical, Teràpia de Shock no és com altres grups que són musicalment repetitius, que mantenen la mateixa melodia i només en canvien la lletra. Els Teràpia mantenen un mateix estil, que no és monòton, amb diferents melodies i bons canvis en una mateixa cançó. En moments determinats es poden notar influències d’altres bandes, però acaben passant desapercebudes perquè se les fan seves i això es nota quan els veus en directe; quan veus en Gerard López marcant el ritme amb la bateria; a l’Albert Parés fent vibrar les cordes del seu baix més que el públic; a Jaume Sucarrats fent lliscar els seus dits magistralment per les cordes de la seva guitarra elèctrica i a Ferran Massegú, que com a veu principal fusiona veu i guitarra en un únic so que penetra dins dels cors de tots els espectadors.
Tal com diuen els protagonistes en nombroses entrevistes, la seva música ni és rock, ni és pop, ni punk; és Teràpia de Shock.
{{ comment.text }}