És el primer Dia de l’Orgull LGTBI, després de la sentència del Tribunal Suprem sobre les banderes no oficials en llocs públics.
Penja al Palau de la Generalitat i a totes les seus institucionals, demanem que ho facin els ajuntaments i institucions i convidem a tots els veïns, siguin del col·lectiu o no, perquè l’orgull LGTBI és un orgull de societat, no només de les persones d’aquest col·lectiu.
Temen, com ha passat amb les estelades, que hi hagi algunes sancions, peticions que es retirin…
Seria molt absurd, el que passa és que a vegades el nivell d’absurditat de l’Estat espanyol arriba molt amunt. Pensem que no, estem parlant d’una bandera que invoca els drets humans, que estan reconeguts a les cartes de drets internacionals, per les Nacions Unides, per la Unió Europea i fins i tot per la Constitució Espanyola i l’Estatut de Catalunya. Segurament hi ha poques coses que puguin despertat tant consens com aquesta. I ens semblaria un alt nivell de ridícul voler perseguir també aquesta llibertat.
“Em semblaria ridícul voler perseguir per penjar la bandera LGTBI”
Se’ls ha dit que el desplegament de la llei LGTBI que es va aprovar el 2014 és lent.
És lent perquè aborda tots els aspectes de la vida d’una persona. Des del naixement i com es va registrar una criatura, la filla d’una parella de lesbianes o homosexuals, fins a temes vinculats amb l’esport, les presons… Més que lent diria que és tan gran que ho anem fent de mica en mica. Amb tot, estem molt contentes perquè pràcticament hem desplegat accions en totes les matèries. Hem fet feina, però en queda molta per fer. No només dins l’administració sinó en el conjunt de la societat.
L’observatori contra l’homofòbia deia que el 2019 havien augmentat un 27% les agressions LGTBIfòbiques.
Cal fer més pedagogia, tot i que vull posar l’accent en una cosa que és molt més preocupant: quan parlem d’agressions LGTBIfòbiques estem parlant d’odi, persones que normalment agredeixen algú del col·lectiu, són els mateixos perfils que veiem que agredeixen persones pobres o d’origen diferent. Són LGTBIfòbiques però també xenòfobes o racistes. Contra l’odi no hi ha tanta pedagogia que valgui i el que cal són mesures contundents. No perdonar les petites puntes que puguin aparèixer d’aquestes accions i demanar que tota la ciutadania, no només les víctimes, ens involucrem a no deixar-ne passar ni una.
A què atribueixen l’augment? Hi ha menys por de denunciar?
L’increment de les denúncies és alhora un èxit i un fracàs. És un èxit perquè cada vegada la gent és més conscient que això és intolerable, i que qualsevol agressió que rebi una persona, o qualsevol persona que n’és testimoni, s’ha de denunciar. És el que va passar quan el 2008 va sortir la llei contra la violència masclista, que de cop van explosionar les denúncies. Alguns ximples deien que havíem fet una llei i incrementava la violència masclista: no, el que passa és que ara les dones sabem que no tenim per què tolerar segons quines coses. I aquí passarà el mateix. La part dolenta és que ara hi ha segons quins tipus d’actituds, racistes, transfòbiques, xenòfobes que potser fa uns anys estaven més controlades i veient aquesta onada que hi ha de feixisme a bona part del món s’estan traient aquesta careta. Si hi sumem partits amb representació parlamentària que no ho estan dient clarament, tenim un còctel molt perillós.
A les formacions d’extrema dreta, que potencien aquest discurs d’odi contra les dones i persones LGTBI, com s’hi pot fer front?
Aquestes forces fan una cosa una mica més intel·ligent, posen en qüestió aquestes lleis que tenim per protegir aquesta diversitat, i quan ho fan inciten persones que potser tenen menys capacitat refractiva, com a braç armat d’aquesta intolerància. Són mostres d’intolerància i de feixisme que hem de denunciar i hem de ser molt contundents.
El col·lectiu LGTBI també pateix discriminacions en l’àmbit laboral. En persones trans un percentatge molt alt està a l’atur. Què s’hi pot fer?
Hi ha un alt nombre de persones trans que en un moment del trànsit o perden la feina o tenen més dificultats i això ens preocupa molt perquè pot abocar aquestes persones a la precarietat. Estem fent una línia de treball d’oferir ocupabilitat i donar possibilitats de formació i sensibilitzem les empreses perquè puguin acompanyar el trànsit d’aquestes persones. Els fem acompanyament perquè vegin que els pot portar un valor afegit, és una persona que té una experiència de lluita, de superació i que a més pot acabar aportant en l’organització de treball. Volem evitar el clixé que si ets trans estaràs a l’atur. En aquest moment hi ha molta gent trans que està entrant a les universitats que mai ningú té per què saber-ho si ells o elles no ho volen dir. El que no volem és posar l’etiqueta de persona trans, persona aturada.
Com ha afectat el confinament al col·lectiu?
Hem atès situacions de persones del col·lectiu que viuen dins de l’armari en el si de la seva família i que han tingut la necessitat de poder buscar xarxes de relació fora d’aquesta família, que no deixava de ser una opressió social, volgudament o involgudament. També alguna de força més trista de persona assetjada per la seva pròpia família i hem hagut de fer alguna intervenció, en cas de persones menors, de poder donar l’opció a ser tutelats per la Generalitat. No ens consten violències, però de la mateixa manera que en la violència masclista, és possible que si n’hi ha hagut algunes facin les denúncies ara. Hem mantingut tota la xarxa de Serveis d’Atenció Integral (SAI), que són 90 a tot el territori, en línia o per telèfon.
Des de la direcció general es treballen altres aspectes. Es coneix prou el que hi ha més enllà de la igualtat de gènere o qüestions LGTBI?
Hem d’anar molt més enllà de la igualtat per orientació sexual o expressió de gènere, o la igualtat home dona. Ens agrada molt, i és un tema que vam començar amb la nostra estimada consellera Dolors Bassa, parlar d’igualtat d’oportunitats, perquè no és només igualtat si ets dona o trans, perquè tens un origen, no és el mateix ser una dona trans blanca nascuda a Vic que ser una dona trans morena de pell nascuda a Veneçuela, i no és el mateix haver tingut l’oportunitat d’anar a la universitat o no. Per tant, també parlem de la igualtat en funció de les capacitats o discapacitats i és molt important que quan pensem en serveis públics podem parlar si són accessibles sensorialment, si posem llenguatge de sords, si algú no té el domini de la llengua perquè acaba d’arribar de fora també li hem de garantir la igualtat d’oportunitats.
“El confinament ens ha posat de manifest el dret a la cobertura d’internet”
I de desigualtats, n’apareixen de noves?
El confinament ens han posat de manifest una igualtat d’oportunitats molt evident, que és el dret a la cobertura d’internet. Viure o no viure amb internet al segle XXI marca una diferència abismal. Estem plantejant que el dret al wifi és un dret com tenir dret al llum, aigua corrent o sanejament. La mirada de la igualtat és una mirada molt ampla, que al final depèn molt de cada persona. En terme sociològic es parla molt de la interseccionalitat quan parlem de les dificultats. Ens agrada referir-nos-hi en positiu, com podem ajudar les dones, a més les dones grans, les dones grans que tenen una pensió petita… i si a més tenen algun tipus de dificultat de mobilitat. Al final la situació d’aquesta persones ens ha de marcar quina política pública hem de fer que s’adapti a cada casuística.
En alguna ocasió ha dit que els darrers anys s’ha avançat més en matèria LGTBI que en matèries feministes.
Si fem una comparativa en anys és més que evident. La lluita feminista fa pràcticament més d’un segle que les sufragistes estaven lluitant pel dret a vot a la península i a Catalunya. En canvi en drets LGTBI, de la revolta de Stonewall l’any passat va fer 50 anys. No ho llegeixo com una cosa negativa, sinó en positiu. De fet la lluita LGTBI, i les persones que compartim lluites, beu molt de la lluita feminista. Aniria molt malament si el col·lectiu LGTBI hagués de passar per les mateixes lluites i penes que el camí feminista ja havia obert. També vull pensar que el món és molt més obert i hem tingut capacitat per trencar moltes barreres. També és bo recordar que encara hi ha més de 80 països en què ser lesbiana gai o trans continua sent penat amb presó, càstigs físics o amb pena de mort.
“La lluita LGTBI beu molt de la lluita feminista, que ha obert camí”
Casos que s’han fet mediàtics com el de la Manada han ajudat, dins la gravetat del que suposa, en la lluita, la visibilització…?
Ha servit per posar sobre la taula dues coses molt dramàtiques. Una és que això passa, i que passa perquè hi ha una societat que permet que passi com el que va passar amb la Manada. És una cosa terrible, però no és extraordinària. Que es denunciï, que es posi a portada de tots els diaris i informatius és bo, no només per denunciar aquest cas sinó per tots. A l’Hospital Clínic s’atén com a mínim una violació cada setmana, és una vida destrossada o una dona que sempre més viurà amb por. Parlem de coses molt severes i molt greus. És important que es conegui, que se sàpiga, les dones vivim amb aquesta por a l’agressió sexual i els homes, crec que també la viuen. Quan un pare diu a una filla “quan tornis a casa de marxa que t’acompanyi algú” no pensa si li roben el telèfon o si s’ensopega amb la vorera. Està pensant en si la violen. És una xacra que encara tenim incrustada a la societat.
I en l’àmbit judicial?
També ha posat de manifest una cosa igualment terrible, que a l’Estat espanyol hi ha una part com a mínim de l’estructura judicial extremadament masclista i això s’ha d’eliminar ja. No pot ser que passi, però encara és més intolerable que quan això es jutgi es minimitzi i resulta que si no hi hagués aquella mobilització tan tremenda encara hauria passat barat per persones criminals que abusen d’una criatura en grup.
La igualtat laboral va per bon camí?
La igualtat laboral és la cosa més important per la igualtat. Perquè una dona que no treballa i no es guanya els diners per ella mateixa sempre serà dependent dels pares, dels germans, del marit o de qui sigui i això condiciona la vida i mai seràs lliure. Si els estudis diuen que hi ha un 23,4% en aquest moment de bretxa salarial vol dir que fent la mateixa feina i cobrem menys. Quan parlem d’assetjaments sexuals a la feina vol dir que poden abusar de tu o discriminar-te pel fet de ser dona, vol dir que no estem en igualtat de condicions.
Com es pot resoldre?
Tenim els plans d’igualtat, un conjunt de mesures que serveix perquè les empreses hi entrin a treballar amb les mateixes oportunitats dones que homes. Serveixen perquè les dones no cobrin menys i l’empresa sigui més igualitària, no només pel benestar de treballadors i treballadores, sinó també perquè està demostrat que una empresa que té més igualtat i diversitat d’edats, orígens, cultures de treball… són més productives. Estem treballant en aquests plans i quan realment ho fan veuen que les coses van millorant i això és una bona notícia per a les empreses i per a la societat, perquè les feministes sempre diem que quan avancen les dones, avança tothom.
