Dificultat per relacionar-se amb la gent, alteracions en el llenguatge expressiu i verbal, manca d’interès per compartir espais amb altres persones, baixa tolerància a l’espera, necessitat d’una rutina. Aquestes són algunes de les característiques de les persones que estan diagnosticades amb el trastorn de l’espectre autista (TEA). En general, el trastorn apareix abans dels 3 anys, però aquestes peculiaritats perduren al llarg de la vida. A Osona, l’Associació TEA-Asperger, amb seu a Vic i formada per psicòlegs, logopedes i terapeutes ocupacionals, fa més de 10 anys que treballa per millorar la qualitat de vida de les persones amb autisme i de les seves famílies. Actualment, n’atenen 135 i segons Cristina Bonfill, coordinadora del servei de psicologia de l’associació, des del 2018 n’hi ha hagut un increment important perquè “cada vegada hi ha més professionals amb més bon coneixement sobre el trastorn i estan més formats”. “Tenim instruments que afinen molt més i com més precoç sigui el diagnòstic, més aviat els podrem ajudar”, aclareix.
L’associació, més enllà de l’atenció individual, també organitza teràpies en grup per involucrar no només els membres de la família, sinó tots els joves de l’entitat. Grups d’oci per participar d’activitats lúdiques i millorar les relacions socials, reunions de pares per compartir les preocupacions i els interessos o bé tallers de germans i avis per teixir vincles. Es tracta d’unes teràpies a través de les quals, segons Bonfill, “proposem estratègies i recursos per combatre les dificultats que interfereixen en el dia a dia i per gestionar les emocions”, a pesar que “seran nens que sempre requeriran cert suport”. Si bé és cert que hi ha acompanyament per part de la sanitat pública, com que “hi ha un volum tan gran de casos, la intervenció de l’associació és més intensa”, explica Bonfill, que recorda que és una entitat privada i té una càrrega econòmica per a la família.
Per tal de millorar la qualitat de vida de les persones amb TEA, el grup osonenc de supermercats Bon Preu va implementar a partir del 8 de gener les hores tranquil·les. D’aquesta manera, cada dissabte de 3 a 5 de la tarda es redueix la intensitat lumínica i acústica dels establiments per afavorir la compra de les persones amb autisme i hipersensibilitat sensorial. Una proposta que “en fem una valoració molt positiva i és una mesura súper important”, explica Bonfill.
CONVIURE-HI
A la filla de Sònia Hernández, la Berta, de 14 anys i veïna de Torelló, li van diagnosticar autisme l’any passat. Quan era un bebè no li agradava que l’agafessin en braços ni que li fessin petons i només reia amb el seu germà.
Uns fets que a Hernández li van fer pensar que “hi havia alguna cosa que no quadrava”. En visites amb psicòlegs i metges els explicava les sospites que tenia, en veure que la situació era semblant a la d’un nebot seu que té Asperger. “Em deien que la filla és molt seva, que hem d’aprendre a portar-la”, relata. Ella no volia ser pessimista, “però quin bebè no vol que la seva mare l’agafi en braços?”. El punt àlgid de la situació va arribar a Primària, moment en què la Berta va patir assetjament escolar. “La deixaven de banda, la insultaven i els nens petits es posaven amb ella”, relata Hernández, que diu que pel professorat “la paraula bullying era molt cridanera”. Com que no rebia resposta per cap banda, Hernández va contactar amb l’associació i després de fer una valoració a la Berta, li van confirmar que era TEA. “Un cop tens el diagnòstic, és alliberador per a tothom”, diu. Des d’aleshores la Berta participa en teràpies individuals i grupals i la família en fa una bona valoració: “Li ha anat molt bé i ha millorat a l’escola.” Tot i així, les dificultats en el dia a dia perduren. Li són complicades les noves situacions, li costa estar en un espai amb molta gent i es desplaça sola a l’institut perquè no vol estar acompanyada. Hernández critica que hi ha poc suport per part de l’administració pública i que hi ha manca d’espais adaptats “per a les persones amb problemes de salut mental”.
Al Leo, de 10 anys i veí de Vic, li van diagnosticar autisme el 24 de febrer de 2021. Ja de petit, la seva mare, Valle de Francisco, “li notava alguna cosa, però em pensava que era simplement el caràcter”. Sempre se li havia d’anticipar on s’anava i qui hi hauria. “Si no, es posava molt nerviós en les situacions noves”, explica De Francisco, que reconeix que tres anys abans de rebre el diagnòstic ja intuïa que el seu fill tenia autisme. En l’inici la família no sabia ben bé els passos que havia de seguir, fins que la Xarxa de Salut Mental els va facilitar el contacte de l’associació, on “el van avaluar per veure els punts febles i va començar sessions per adquirir habilitats socials”. “Ens han ajudat molt. Hi hem notat molt i ha estat un salvavides”, diu en referència a l’associació. No obstant això, De Francisco esmenta que en l’àmbit social encara queda feina per fer: “Hem de ser conscients que hi ha minories que tenen necessitats específiques i tots tenim la responsabilitat de tenir-les en compte i que hi ha alguna cosa més enllà.” A diferència de la Berta, el Leo no ha patit assetjament escolar. Amb els seus 10 anys va explicar als seus companys que tenia autisme, que “veig la vida d’una manera diferent, tot i que no soc cec ni daltònic”.
{{ comment.text }}