Vacunar-se a la butaca del menjador

Des de l’inici de la pandèmia Venancio López i María del Carmen Sánchez passen la majoria del temps en un racó del menjador de casa, a Vinyoles. Seuen en dues butaques des d’on miren la televisió envoltats de fotografies dels seus quatre fills i dels vuit nets. I des d’aquest mateix punt, dijous al matí sentien tocar el timbre de la porta de casa. La seva filla, Carme López, obria la porta a Eva Garriga i Gemma Riera, dues de les infermeres del CAP de Sant Hipòlit que sortien per primer cop per iniciar la vacunació a domicili per a persones de més de 80 anys. Ell en té 91 i ella, 85. A les seves cares, emoció per posar-se la vacuna que, esperen, els donarà una mica de llibertat dins les seves possibilitats, ja que des de fa gairebé un any la María del Carmen surt només per anar a comprar el pa i a la farmàcia, i en Venancio, només a passeig amb la cadira de rodes acompanyat de la dona. La resta del que necessiten els ho fa arribar algun dels seus fills, que només veuen amb la mascareta posada.
Les infermeres que han tocat el timbre porten les vacunes de Pfizer-BioNtech ja preparades en una nevereta. Ara els permeten fer-ho abans de sortir. La directora del CAP de Sant Hipòlit, Glòria Arnau, comentava que això els facilita la logística i els estalvia cert temps.
En entrar a la casa de Vinyoles, les infermeres aparten el tapet de ganxet de sobre la taula del menjador i la cobreixen amb un petit sobretaula verd on preparen tot el material per a la vacuna. En Venancio és a la seva butaca i el punxen al braç esquerre. Després, posen la primera dosi de la vacuna també a la seva dona. “Li ha fet mal?”, pregunta una de les infermeres. Tots dos responen que no.
Després de la injecció, Garriga i Riera han d’esperar 15 minuts a la casa per verificar que el vaccí no els provoca efectes secundaris. Durant l’espera, la María del Carmen i en Venancio expliquen que des del març passat “hem viscut en aquest racó”, el del sofà des d’on miren la televisió, “ho hem passat més o menys bé, però és com si estiguéssim tancats a la presó”, i si ara poden sortir una mica més “ens anirà bé”. També comenten que troben a faltar els familiars, “gairebé no podem parlar amb ningú”. A uns nets de Girona pràcticament no els han vist, lamenten emocionats, i “quan han vingut no els coneixien perquè havien crescut molt”, a banda que anaven amb mascareta, i “no s’han pogut quedar a dinar ni res”.
Un quart d’hora més tard, tot correcte. Les infermeres s’acomiaden de la parella de Vinyoles fins d’aquí a 21 dies quan els posaran la segona dosi de la vacuna asseguts a la mateixa butaca.