L’enrenou habitual de la Rambla de Barcelona es va esquinçar tot d’una la tarda del 17 d’agost de 2017. Eren els instants previs a una escena que va sacsejar la vida de Sílvia Gallart, de Campelles. En pocs segons, una furgoneta que baixava a tota velocitat fent esses se’ls va tirar a sobre, però per fortuna no els va atropellar. “Estic millor que fa uns anys enrere”, explica, però també matisa: “Hi ha coses que ja no seran mai més igual”. D’origen barceloní, lamenta que li hagin pres un tros de la seva ciutat, “la meva part preferida”, a la qual encara no hi ha tornat a passejar. “Sé que no és un fet vital, i algun dia segur que hi tornaré, però fa ràbia”, diu.
Viure des de la primera línia els atemptats de Barcelona li va deixar seqüeles psicològiques que amb el temps i amb ajuda ha treballat per anar cicatritzant. “La meva situació té alguna peculiaritat, i és que no m’he pogut donar gaire temps per parar i recuperar-me”, afirma. Amb tres fills, un d’ells autista, “va arribar un dia que vaig veure que no podia continuar d’aquella manera”, i va començar una teràpia “intensa i profunda per mirar de passar pàgina”. El suport de psicòlegs li ha permès “recuperar una visió panoràmica de les coses”, i per exemple quan sent notícies d’atemptats “ja no m’afecten tant com abans”.
Amb l’inici del judici, i la visualització del vídeo on es veia els terroristes a la casa d’Alcanar preparant els explosius i fent consignes plenes d’odi, “em va trontollar tot. Va ser devastador per mi. Una cosa és veure fotografies o sentir-ne a parlar i l’altra és sentir les seves intencions a través de les seves paraules”.
Gallart comenta que l’únic suport que han rebut després dels atemptats és de la UAVAT. El seu assessor, Robert Manrique, “ens va venir a buscar i ens va explicar els drets que teníem com a víctimes”. L’única comunicació que han rebut per part de l’administració central “és per dir-nos que no som víctimes”. Decebuda amb el tracte, remarca que “en cap cas volíem diners”, simplement que els reconeguessin com a víctimes d’uns fets traumàtics “i una mica d’atenció”.
