L’essència de milers de guisats, brous, estofats o rostits en endinsar-te a Casa Rudes, a Sant Joan de les Abadesses, fa que l’olfacte detecti que ets en un establiment amb solera. La percepció es referma en adonar-te que trepitges rajoles hidràuliques, o quan les fotografies de les parets et recorden el passat no només d’un local que ha canviat imperceptiblement, sinó també d’un municipi que ho ha fet bastant més.
Casa Rudes es troba al rovell de l’ou santjoaní, un carrer Major que no fa pas tant temps tenia una botiga als baixos de cada edifici, però que cada vegada s’assembla més a la resta de vila vella amb una activitat comercial de mínims. Les germanes Montserrat i Lídia Ricart reconeixen que el carrer Major “ha caigut en l’oblit”, però ho associen al canvi que en general ha transformat el poble. També ha canviat la cuina del país. Ara és molt fàcil trobar restaurants de menjar mexicà o italià, però no ho és tant ensopegar amb un que faci cuina tradicional catalana. “De vegades sembla que no existeixi”, diu la Lídia. El menjar de Casa Rudes està fet amb receptes de l’àvia. De fet són la cinquena generació d’un negoci que va començar fa 128 anys i que s’ha adaptat al pas del temps mantenint l’oferta culinària. Quan va obrir-se també era colmado, que ara s’ha transformat en agrobotiga, tot i que el restaurant ha estat sempre la base del negoci.
Actualment, Casa Rudes dona servei fins a trenta comensals. La seva és una oferta basada en productes del Ripollès, una marca que ara s’ha posat de moda, però que elles han tractat de tota la vida. Per això afirmen que “els proveïdors ens coneixen des de petites” i troben un punt absurd haver de posar un adhesiu a la porta anunciant els productes de quilòmetre zero “perquè és el que sempre hem servit”. La Lídia fa funcionar la cuina i la Montserrat se’n cuida de la sala d’un establiment que pren el seu nom de la casa de pagès d’on provenien els iniciadors de la nissaga de restauradors, al camí que menava de Sant Joan cap a Olot. El gran canvi que han viscut és que “quan hi havia tren érem punt de partida cap a Ripoll o la Catalunya Nord i teníem clients que venien a menjar o fins i tot a dormir a les habitacions que teníem”.
El tancament de la línia i de la indústria tèxtil les ha abocat a un enfocament més turístic. Però ni tan sols això és nou. Josep Pla i Joan Maragall n’havien estat clients habituals. També polítics com Jordi Pujol o actrius com Txe Arana. La Montserrat i la Lídia van ser dimecres passat a l’entrega de reconeixements a establiments centenaris que es va fer al Palau de la Generalitat, on el president, Pere Aragonès, va donar-los una distinció que fa més d’un quart de segle que haurien de tenir, i que ja llueix sobre una calaixera del menjador.
{{ comment.text }}