“A Alcohòlics Anònims el primer que aprens és que no són uns viciosos sinó que tenen malaltia mental”

Després del ressò que va obtenir ‘Qui va matar Helena Jubany?’, el periodista Yago García Zamora (Barcelona, 1995) torna amb un nou llibre que és fruit del millor periodisme d’investigació barrejat amb un gran pols narratiu. És ‘La primera copa’ (Ara Llibres), on retrata el món de l’alcoholisme a través dels molts rostres humans dels que el pateixen. Per fer-ho ha comptat amb l’ajut i complicitat d’Alcohòlics Anònims. Al principi, això havia de ser només un reportatge i es va acabar convertint en un llibre. Quin fil hi va veure, per estirar?Vaig començar a investigar sobre Alcohòlics Anònims quan tenia el llibre sobre Helena Jubany acabat. La meva idea era trobar un tema per fer un article curtet, i vaig començar a anar a les reunions del grup del Poblenou, a Barcelona. Amb el que havia tret del primer mes d’investigació vaig compondre un article, no gaire llarg, per aprofitar-ho. Però de seguida vaig entendre que hi havia molta teca. L’article, al final, no es va publicar. Era una mica ambiciós en l’estil, amb punts de vista diferents, i el diari on havia de sortir em van demanar que hi fes canvis. En aquell moment ja tenia clar que allò havia de ser un llibre. Alguns testimonis parlen d’Alcohòlics Anònims gairebé com un suïcida parlaria del Telèfon de l’Esperança. L’última porta on truquen els que es troben al fons del pou.De fet és això, és molt semblant. Alguns trucaven precisament al Telèfon de l’Esperança i els redirigien a Alcohòlics Anònims. Hi arriben quan tot ha fallat, quan són al fons del pou i aquesta mà els aixeca. Però no sempre és així. N’hi ha que hi arriben quan encara no han tocat fons, i passen recaigudes... El que fa interessant Alcohòlics Anònims és que tots, quan entren allà, no es troben professionals sinó altres persones com ells que els expliquen la seva experiència: “Jo estava com tu, he fet tot això i ara estic bé”. Venen rebotats des de sistemes assistencials on se’ls ha tractat de forma més, diguem, convencional o farmacològica?El que arriba nou, no està sempre receptiu a aquest missatge. Només ho està quan realment es troba en una situació extrema. Han fet moltes provatures que no han funcionat i no ho poden deixar, perquè aquesta és l’essència de la malaltia. Potser han passat un temps sense beure, han canviat de beguda o s’han tornat cíclics: aguantant tota la setmana sense beure per després fer-ho compulsivament. Això sol anar cada vegada a pitjor, fins que ve un moment en què es rendeixen. Aquest rendir-se és el que fa que s’identifiquin amb el que els expliquen els veterans que són allà. I llavors els fan cas, segueixen els passos i s’acaben recuperant. “Aquí al primer pas admetem que som impotents davant de l’alcohol”, diu un dels testimonis. El primer pas, però potser el més difícil?És l’essència de la recuperació i a la vegada el que fa difícil de lidiar amb les malalties mentals, i específicament amb les addiccions. I el que ho fa tan dur per als familiars, perquè un alcohòlic no es deixa ajudar, com qualsevol addicte a altres substàncies. Un alcohòlic, moltes vegades, és conscient que s’està matant, i allò terrible de la malaltia és que ells volen parar però no poden. Perquè no és una qüestió de voluntat. I és difícil d’entendre, perquè pensen que són uns viciosos, que no són prou forts o que estan condemnats. I allà, quan arriben, el que aprenen primer és que tenen una malaltia mental. D’aquí ve el títol del llibre: la perillosa és la primera copa perquè et porta a la resta. Si més no per a algunes persones...És que tots els que hem provat la primera copa, tots els que hem tastat l’alcohol alguna vegada podíem haver acabat addictes. L’alcoholisme és semblant, en certa manera, a una al·lèrgia, que hi ha gent que la té i altres que no. Els que no en som, no sabíem prèviament si ho seríem o no. Es va apropar a Alcohòlics Anònims. Com reben aquests grups que tenen per norma no fer proselitisme la presència d’un periodista? Algú que arriba allà per explicar allò que normalment fan entre ells, a porta tancada.Al llibre hi ha la voluntat de conèixer un entorn poc conegut com és el d’Alcohòlics Anònims, m’hi vaig voler apropar per explicar aquestes històries. La veritat és que són molt oberts. El darrer pas d’un codi de 12 que tenen consisteix a passar el missatge. Un cop t’has recuperat, representa que has de fer-ho per ajudar el que encara pateix. Per això no estan tancats a nous membres, ni que la gent els conegui. No fan promoció però sí que fan atracció: ser allà, que el seu missatge vagi a fora perquè qualsevol que ho necessiti sàpiga on ha d’anar. Aquest projecte, com tants d’altres, va néixer durant el confinament. Però era un moment en què, precisament, el que no podia fer la gent era trobar-se.Sí. En el confinament, primer vaig posar-me a llegir l’Ulisses de James Joyce. Em va tombar. Com que tenia l’ego una mica picat, vaig anar a La broma infinita de David Foster Wallace. Ell era addicte, no només a l’alcohol. Va viure en una residència per tractar-se, i d’aquí surt la trama principal del seu llibre. Em va atrapar per la forma com explicava la malaltia: tu tenies la sensació d’haver-ho viscut i d’entendre perfectament el que passava pel seu cap. Hi parlava dels Alcohòlics Anònims de Boston com uns de diferents, que tenien moltes particularitats. Jo ja sabia que aquí també hi eren, i em van venir ganes de saber què feien i, sobretot, qui eren. En sabem allò que surt a les pel·lícules. La reunió, el que es presenta dient el seu nom i “soc alcohòlic” i els altres que el contesten a cor donant-li la benvinguda. I fins aquí.Exacte. I a mi m’interessava apropar-m’hi com a periodista per conèixer-los, entendre’ls i explicar-ho. Vaig enviar un correu a l’àrea 6 d’Alcohòlics Anònims, que és la de Barcelona. Intuïa que seria difícil parlar amb els mateixos alcohòlics, i demanava per entrevistar primer els professionals que treballessin amb ells, per veure si em feien d’intermediari. I em diuen “quins professionals”? És perquè no n’hi ha, no hi ha terapeutes en aquests grups.Allà només hi ha alcohòlics que es reuneixen i es donen suport entre ells. Una teràpia de grup. Hi ha des de veterans que porten trenta anys sense beure fins a gent que encara està bevent. I és precisament això el que fa que el programa tingui èxit. Potser n’hi arriben de rebotats, que ho han provat tot i no els funciona, o fins i tot altres que encara estan bevent. Hi ha moltes maneres de deixar-ho, i si funcionen són vàlides. Partim del fet que les addiccions són complicades de tractar perquè requereixen la voluntat del pacient. El que fa especial Alcohòlics Anònims és la identificació: allà quan arriben ningú no els diu que han de deixar de beure o fer això o allò. Només que s’asseguin i escoltin. El nouvingut està sentint algú que li explica la seva mateixa història: les quantitats que bevia, les burrades que feia... i que ara seguint aquests passos està bé. Si han tocat fons i estan rendits i disposats a fer el que calgui, donen el pas: jo vull fer el que tu has fet. El llibre està ple d’històries humanes que, per si no ho sabíem, demostren que en l’alcoholisme hi pot caure tothom. No hi ha distinció d’edat, de sexe o de classe social. La varietat de perfils que hi ha al llibre és molt diversa...L’únic que tenen en comú és que són alcohòlics. Hi ha una idea que es repeteix bastant a les reunions, i és que les coses que ells creien que els donaven valor com a individus aquí són irrellevants. Tenir una feina exitosa, ser eloqüent... és igual. Allà se l’estima pels seus defectes, no per les seves virtuts. I això és força contraintuïtiu. Hi ha un llibre d’una autora nord-americana, Leslie Jamison, que es diu La força dels dies, on ella parla de l’alcoholisme des de diferents vessants i explicant la seva pròpia experiència. Com a escriptora sap que el valor del seu estil és el que la diferencia dels altres. A mi i a tothom ens han explicat de petits que allò que tenim de diferent és el que ens fa valuosos. Però arriben allà a Alcohòlics Anònims i es trenquen totes aquestes idees preconcebudes. Penses que ets especial, que amb tu no funcionaran els clixés i frases fetes del grup... fins que veus que tu ets com ells, com els altres. I la força del col·lectiu és la que et salvarà. Recordo un cas dels que vostè explica. Un home que de jove va tenir por de ser rebutjat pels pares perquè li agradaven els altres nois. Va venir, efectivament, el rebuig de la mare i la caiguda en l’alcohol. La majoria dels Alcohòlics Anònims són persones que arrosseguen una motxilla vital, com aquesta?No necessàriament. I és independent. Hi ha gent que ha tingut infàncies molt dures, famílies desestructurades, problemes que et podrien fer pensar que han estat la causa de l’alcoholisme, i n’hi ha que no. Gent que ha tingut vides perfectament normals, famílies estàndard sense conflictes... i han estat alcohòlics. Perquè aquesta malaltia està condicionada per factors genètics i ambientals. La teva genètica et predisposa, i els factors ambientals poden influir sobre aquesta genètica i alterar-la. Això fa que sigui tan difícil de curar. Al llibre intento explicar en un capítol quin és el procés... Sí, un capítol en què es posa més científic i que fins i tot es distingeix tipogràficament de la resta.Buscava un document que fos tècnic i exhaustiu sobre els efectes de l’abstinència. No el vaig trobar, i el vaig escriure jo. L’addicció es podria arribar a curar, en teoria, si fóssim capaços d’aïllar els gens que hi intervenen. Això encara no ho sabem. Però fins i tot si ho sabéssim i intervinguéssim en un codi genètic, les coses que li van passant a aquella persona (l’epigenètica) ho podria canviar. Hi ha algun cas que l’hagi colpit especialment, de tots els que hi ha al llibre?Tots són importants, però hi ha històries que tenen més impacte. Totes són diferents, però totes s’assemblen en alguna mesura. Llavors un dels perills del llibre era que es confonguessin, que no sumessin interès. Les persones amb qui més contacte he tingut són la Isabel i la Veronique, les protagonistes del llibre si és que n’hi ha algunes. Totes dues són dones que fa molts anys que són a Alcohòlics Anònims però que han tingut trajectòries molt diferents. La Veronique va començar molt jove i als 21 anys ja s’estava recuperant. Una carrera curta i intensa. És com una figura d’autoritat moral en el grup del Poblenou, i la gent que hi entra se l’escolta, perquè a més és intel·ligent i capaç d’emparaular la seva història. Ves a saber quanta gent s’ha rehabilitat per causa d’ella! El cas de la Isabel és diferent: va començar molt més tard però va tenir el punt àlgid quan tenia tres fills petits. S’hi sumaven altres factors: era mare, i s’havia de fer càrrec dels nens igualment perquè el seu marit no l’ajudava.

“A Alcohòlics Anònims el primer que aprens és que no són uns viciosos sinó que tenen malaltia mental”

“Quan mires la història de la humanitat, està plena de dispositius relacionats amb la comunicació: són els ‘fòssils mediàtics”

La ruta de la font

Viatge rodó

“Volia abordar el tema de la salut mental i fer un exercici d’empatia”

LA PREGUNTA

Veu bé que la justícia europea hagi avalat la llei d’amnistia?

Dol a la Fundació UE Vic per la mort d'un jugador de 9 anys

Dos nens moren ofegats al riu Ter, a Manlleu

Controlat l'incendi forestal de Sant Quirze Safaja

Troben una persona morta a l'interior d'una autocaravana a Tona

Un incendi com cap altre

L’ofici de construir un bon menú

Un mercat més buit i acalorat

La plantilla de Leche Pascual a Gurb desconvoca la vaga i la protesta a Madrid davant d'una nova oferta de l'empresa

“Ens faríem bé tots plegats de no inflar-ho tant”

“Tornaria a ser metge, ha estat la feina de la meva vida”