EN DIRECTE EL 9 TV
EN DIRECTE EL 9 FM

“A Taiwan no els importava que jo fos estranger si els agradava el projecte de la pel·lícula”

Entrevista a Albert Ventura, director de cinema català establert a Taiwan. Ha estrenat el seu primer mig metratge, ‘Butterflies’


28/08/2021
Vic

Per primera vegada en els seus 18 anys d’història, el Festival Nits de Cinema Oriental de Vic –referent del cinema asiàtic a Catalunya i, cada cop més, a Europa– va viure l’estrena d’una pel·lícula signada per un director català. Butterflies és un mig metratge creat a Taipei, la capital de Taiwan, per Albert Ventura (Barcelona, 1978), un biòleg de formació que ha acabat fent realitat, lluny de casa, la seva passió pel cinema.

La pregunta obligada és què hi fa un català dirigint cinema a Taiwan. Però com que estic convençut que la resposta no és curta, expliqui’m primer d’on ve l’afició pel cinema d’algú que és biòleg.
– De jove no et planteges fer una carrera cinematogràfica. Sí que m’agradaven i m’emocionaven moltes pel·lícules, veia tot tipus de cinema. Quan me’n vaig anar al Japó va canviar una mica perquè vaig començar a fer fotografia. Mentre feia el doctorat de Biologia, tenia per primera vegada uns diners de la beca i em vaig comprar una càmera. Treballàvem tant que allà s’estalvien molt els diners! Era un hobby per desconnectar, Tòquio és una ciutat visualment molt atractiva, per perdre-s’hi… Mai no te’n canses per l’exotisme. I jugava amb la imatge: tenia una càmera manual, no volia que ella fes la feina per mi sinó jugar a composar-la. I imaginava històries: les fotos eren representatives d’aquestes històries.
De la fotografia al cinema, un pas?
– Cada vegada m’agradava més, i sentia que estava fent la transició del cinema com a afició a voler-lo executar, a explicar les històries. Em vaig plantejar la idea d’estudiar edició de cinema en les meves estones lliures. Vaig trobar una escola que encaixava amb el que jo volia… Potser si no hi hagués anat, no s’hauria desencadenat tot el procés. Allà hi havia altra gent com jo, que per desconnectar de la feina començava a fer curtmetratges. I justament va ser llavors quan em va sortir la possibilitat de treballar com a traductor del japonès en un rodatge d’Isabel Coixet.
– El Mapa dels sons de Tòquio, òbviament…
– Sí. I jo, en la meva innocència, vaig aprofitar per donar-li el guió d’un curt a un actor japonès consagrat, Takeo Nakahara, que treballa en sèries de televisió i pel·lícules. És molt popular allà, vas amb ell pel carrer i la gent es gira. I vaig tenir la sort de trobar-me un personatge molt enrotllat, sembla que li va fer gràcia aquell estranger que anava allà amb un guió. Mirat en perspectiva, va ser el punt de transició real en la meva carrera. Algú del món del cinema es va fixar en el que feia. Aquest curt va començar a reunir gent d’un cert nivell. Fins aquell moment havia fet coses en broma, amb els amics. i a l’escola on anava.. I ara tenia gent de veritat que s’apuntava al projecte! Em va forçar a fer-ho més seriosament, a fer-ho bé. Aquest curt es diu Script i avui està penjat a YouTube, en obert.
Va començar al Japó, però la primera pel·lícula l’ha produïda a Taiwan. Hi ha trobat més facilitats?
– Aviat em vaig adonar que al Japó era difícil. Amb Script vaig guanyar un premi al millor guió en el festival de curts de Sapporo, que és molt reconegut. Però tot i parlar japonès i estar en una universitat –el marc acadèmic a l’Àsia sempre és important– veia que em costaria molt arribar a dirigir un projecte. La burocràcia del Japó mareja tothom, i és un país on costa convèncer algú de que prengui riscos i inverteixi. Per què s’haurien d’arriscar, si no els surt a compte? Els actors acostumen a ser gent ja coneguda, que assegura que els diners tornin a caixa. A Taiwan tenen una mentalitat diferent. I no és qüestió de llengua, perquè el xinès és més difícil, la paret lingüística és duríssima. Però vaig notar que valoraven més el projecte que la persona. No els importava que fos un estranger si els agradava el contingut. Són gent pragmàtica. De fet, seria una cosa inimaginable a l’Estat espanyol: no m’imagino un estranger acabat d’arribar obtenint ajuts públics només perquè té una bona idea.
– Com va ser el seu aterratge en aquest país i com s’hi ha obert camí?
– Vaig venir a treballar-hi com a biòleg, de fet. I mentrestant vaig fer dos curts, vaig escriure una sèrie per a la televisió pública i, mentre l’estava fent, em diuen que hem de fer alguna cosa sobre el que està passant a Hong-Kong. Pensen en tres històries i diuen si en vull dirigir una, les altres dues són per a un director taiwanès i un de Malàisia. Naturalment que vaig acceptar, i d’aquí va sortir Butterflies. Van deixar-me total llibertat perquè jo l’escrivís.
– La història barreja elements fantàstics amb la preocupació pel que passa a Hong-Kong?
– És el punt de partida, tot i que no volia insistir en el tema concret de la repressió perquè ja hi ha moltes pel·lícules que en parlen, gairebé no pots dir res de nou. El que volia era utilitzar aquest rerafons per construir alguna cosa nova i fresca, i donar un missatge d’esperança i un cert optimisme, que és el que no s’ha fet encara.
– Els fets de Hong-Kong han tingut impacte a Taiwan? La por d’una invasió xinesa ha crescut?
– Hong-Kong és la cristal·lització d’una cosa que fins ara era teòrica. Ja se sabia que la Xina es preparava, sempre estan fent exercicis militars. Però mai no havíem vist realment que es materialitzés en un lloc el domini xinès. Abans de la pandèmia ja circulaven imatges de Hong-Kong que feien por, d’abusos per part d’una policia que ja sempre ha estat manipulada des de la Xina, o notícies de deportacions de periodistes. I al davant, uns polítics posats a dit des de Pequín. A Taiwan la gent s’ha començat a preguntar què passaria si això succeís aquí. Hem de pensar que és un lloc diametralment oposat a la Xina, una democràcia real, oberta i progressista. Dels únics països de l’Àsia on el matrimoni homosexual està legalitzat, per exemple, envoltat de països on es castiga. I molta gent es pregunta fins quan durarà la festa. Per això ho comparo amb la bellesa i la fragilitat de la papallona, efímera. D’un cuc que gairebé no es pot moure i després es transforma i vola, però que és fràgil. Aquesta bellesa malenconiosa és com es percep des de Taiwan la nostra llibertat.

Albert Ventura amb l’actriu Han Ning, protagonista del film al costat de Yu Pei-Jen


– Les protagonistes de Butterflies són dues noies joves. És el públic a qui es dirigeix?
– Segurament sí. Però no exclusivament. És una pel·lícula distòpica, i la gràcia de les pel·lícules distòpiques és que el futur enllaça amb el passat. Els nostres pares venien d’un lloc més regressiu que el nostre, i per imaginar-te un futur on la llibertat ha desaparegut, el referent han de ser les històries dels pares o dels avis. Les de la Guerra Civil, per exemple. El gènere distòpic t’ensenya que la història és un cicle i m’atrau perquè pots posar diferents espais temporals en el mateix pla de la pel·lícula. Em vaig imaginar una situació en què un règim dictatorial –no dic quin– ha envaït Taiwan i tots els ciutadans estan obligats durant un dia a quedar-se tancats. És l’inici de la història i, per macabres coincidències, la Covid ens va enganxar just després d’escriure-la. És gairebé profètic. Aquest vel de pessimisme que ara hi ha sobre el món ho fa molt real. O no estem vivint temps distòpics?
– Quina circulació tindrà la pel·lícula després de l’estrena al Festival Nits?
– És un mig metratge de 43 minuts, i aquest format normalment és una mica difícil de moure. El projecte inicial era ajuntar els tres projectes en un sol llargmetratge, però vam acabar fent coses tan diferents que no quadrava. Però hi ha uns quants festivals: anem al de Rhode Island, als Estats Units, al de Kaohsiung, aquí a Taiwan… I espero si sona la campana i podem anar al de Sitges, que em faria molta, molta il·lusió.
– La televisió taiwanesa l’emetrà?
– A finals d’any, quan hagi acabat el circuit de festivals. I encara no sé si ho puc dir, però sembla que a TV3 podria veure’s l’any que ve.
Està treballant en nous projectes audiovisuals?
Fa poc que vaig acabar d’escriure una sèrie de televisió. També és una història distòpica, i pot ser que rodem un capítol de demostració amb suport del govern local de Kaoshiung, per buscar finançament després. Un altre projecte és un guió per a un llargmetratge, sobre un policia que és mig taiwanès i mig europeu. És una història molt personal perquè els meus fills també estan entre les dues cultures, mig taiwanesos i mig catalans. Quins problemes es trobaran? Quins conflictes d’identitat? Crec que anem cap a un món on molta gent serà fruit d’una barreja, però els primers que fan aquest procés –els primers taiwanesos que no faran ben bé cara de taiwanesos en el meu cas– patiran més conflictes. A l’Àsia també, perquè té en aquest sentit un punt de tradicionalisme. Per la seva condició de mig oriental i mig occidental es trobarà amb etnicismes i problemes d’integració. Crec que la història és original.
– Vostè s’hi ha trobat?
– Racisme no, però petits detalls que et recorden que no ets d’aquí sí. Que es pensin que no saps res de xinès, per exemple. A mi no em molesta, però al meu fill, que és nadiu, li sap greu que li diguin “que bé, saps dir hola!”. Quan viatjo pel món, sempre dic amb un cert orgull que Catalunya és un lloc on si parles català ens oblidem ràpidament de quin aspecte té la gent. No passa a gaire llocs, i miri que he viatjat per força llocs del món. La llengua és un element social de cohesió i provoca empatia.

LA PREGUNTA

Veu bé l’avançament electoral a Catalunya?

En aquesta enquesta han votat 891 persones.
Comentaris
Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't