Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

A través de la pell

CONCURS DE NARRATIVA CURTA D’EL 9 NOU. Relat de Teresa Martí, de Gurb

  • El 9 Nou
  • 27/07/2018 | 18:20
  • Gurb

Teresa Martí

Alguna cosa no va bé, n’estic segura. Malgrat que intenten mantenir-me’n al marge, he sentit a dir al ginecòleg que el meu fill no sortirà fàcilment. Alço el cap per veure la cara del metge, però la postura en què em trobo no em permet ampliar el camp de visió més enllà de les meves cames cobertes de roba verda i l’esquena de la llevadora, que s’ha col·locat a la part alta de la meva panxa. La dona m’ajuda a empènyer cada cop que arriba una nova contracció, la qual cosa agraeixo, perquè les poques forces que em queden desapareixeran si el part s’allarga molt més de les quatre hores que portem des que he trencat aigües, massa aviat pel que sembla. Això és el que m’ha dit el ginecòleg quan ha vingut a proposar-me que em posés l’anestèsia epidural i que abandonés la idea inicial de tenir un part natural, ja que el procés seria llarg i, segurament, dolorós. Li he dit que sí, que cap problema, però m’he quedat amb les ganes de preguntar-li per què es pensava que jo volia tenir un part natural si no ens coneixem de res. No l’hi he preguntat. He pensat que possiblement era una qüestió de protocol o que en aquest país la majoria de dones donen a llum d’aquesta manera. Així que aquí estic, amb la meitat del cos insensible, les cames alçades i totalment lliurada al treball del ginecòleg. No puc fer res més que confiar en ell, esperar que arribi una contracció i empènyer de nou.

Mentre espero em ve al cap el primer cop que vaig notar el moviment del nen que creixia al meu interior. Va ser una nit, cinc mesos després de fer la implantació, i recordo que va ser un moviment molt suau, com una mena d’onada petita o com si algú m’hagués acariciat sota la pell. Vaig col·locar la mà sobre la panxa i amb un somriure vaig pensar que ho havia d’explicar a la Sara, la seva mare. L’endemà, asseguda encara al llit, li vaig trucar com feia sempre que hi havia alguna novetat, però aquest cop va ser diferent. Em va sobtar notar que estava neguitosa i que, per primer cop, en comptes de molestar-me, m’alegrava de sentir la bústia de veu. Després de dubtar un instant, vaig deixar un missatge dient que tot estava bé, que no hi havia cap novetat i que li tornaria a trucar passats uns dies. Llavors, vaig tornar a sentir aquella mena de carícia sota la pell.

“Empenyi més fort, si us plau, una mica més fort”, sento que diu la llevadora recolzant encara el maluc a la part alta del meu abdomen, “un altre cop, bonica, una mica més”, crida empenyent amb el seu cos. Aconsegueixo alçar el cap i veig una infermera que em regala un ràpid somriure que desapareix quan el ginecòleg demana els fòrceps. Déu meu, què està passant? El meu fill no pot quedar-se encallat, ara no, murmuro.

La idea de ser una mare substituta va aparèixer després de veure un anunci a internet; una dona oferia el lloguer del seu úter a canvi d’una important quantitat de diners. En un primer moment em va semblar una aberració, però amb el pas del temps vaig descobrir que aquesta pràctica era legal al meu país i que s’utilitzava més sovint del que mai no m’hauria imaginat. Llavors va anar

Va ser una nit, cinc mesos després de fer la implantació, i recordo que va ser un moviment molt suau, com una mena d’onada petita o com si algú m’hagués acariciat sota la pell

creixent al meu interior la possibilitat d’obtenir aquests diners per sortir del país i estudiar en una universitat europea. Gaudia de bona salut i, pel que havia llegit a internet, la meva edat era una bona carta de presentació. Això em va animar a escriure el meu propi anunci: “Soc una jove de San Diego, Califòrnia, de 24 anys, i estic disposada a llogar el meu úter a parelles que ho necessitin. Tinc una salut excel·lent, no he fumat mai, ni bec, ni tampoc no consumeixo cap tipus de drogues. Si ho necessites, no dubtis a posar-te en contacte amb mi. Estic disposada a desplaçar-me per realitzar la implantació de l’òvul o la inseminació artificial a qualsevol país. Truca’m i segur que arribarem a un acord”. Dues setmanes més tard, rebia la resposta d’una parella espanyola. La dona patia una malformació de l’úter que li impossibilitava desenvolupar un embaràs amb normalitat; ella necessitava un úter sa i jo n’hi oferia un de lloguer. Per tant, concretat el preu i les condicions, la Sara i el seu marit van viatjar al meu país. La intervenció va consistir en la implantació d’un òvul de la Sara prèviament fecundat amb l’esperma del seu marit i que durant nou mesos hauria de créixer dins del meu úter. Quan els metges ho van autoritzar, vam abandonar l’hospital i ens vam acomiadar amb una forta abraçada. Abans de marxar, la Sara em va demanar que cuidés del seu fill. Jo li vaig prometre que ho faria com si fos fill meu.

En tornar a casa, vaig suportar els vòmits i les molèsties pròpies dels primers mesos sabent que havia de passar per tot aquell procés si volia aconseguir els diners per estudiar una carrera i, més endavant, casar-me i tenir la meva pròpia família. Quan l’embaràs va començar a ser evident em col·locava de perfil davant del mirall, em mirava la panxa i somreia pensant que algun dia, aquesta acolliria el meu propi fill, però de moment el nen que creixia al meu interior era el fill de la parella a la qual havia llogat el meu úter. Per això intentava cuidar-me, vetllar per la salut del nen i compartir amb els seus pares les novetats del que jo ja anomenava “el nostre embaràs”.

Després de notar aquella primera carícia sota la pell, vaig comprovar que el petit que creixia al meu interior dormia durant el dia i que en arribar la nit em regalava infinitat de petits moviments que jo m’afanyava a perseguir amb la punta dels dits. Uns moviments que van augmentar en freqüència i en intensitat a mesura que anaven passant les setmanes. Jo em divertia observant com aquella protuberància, que es formava a sota la pell, desapareixia abans que jo arribés a posar els dits damunt del que semblava ser un peu o una mà. Em resultava un joc adorable al qual dedicava llargues estones abans d’anar a dormir, fins que una nit em vaig adonar que la diversió de jugar amb el nen a través de la pell s’havia convertit en un intens desig d’acaronar-lo amb les meves mans. Aquella nit la vaig passar en blanc. A partir d’aquell dia, vaig deixar de contestar algunes trucades de la Sara i el seu marit i deixava passar els dies sense posar-me en contacte amb ells. Quan aconseguien parlar amb mi, mentia dient que tot estava bé, que no es preocupessin, que si no els trucava més sovint era perquè no hi havia cap novetat i perquè estava una mica cansada, però que l’embaràs anava fent el procés esperat.

Encara ara em pregunto com va succeir: el nen que creixia al meu interior no era fill meu, no podia ni volia estimar-lo, jo no l’havia concebut, ni tan sols havien utilitzat els meus òvuls per fer la fecundació; aquell nen era fill d’una parella que no tenia res a veure amb mi. La meva intenció havia estat signar un acord econòmic per guanyar uns diners i, com a tal, havia de mantenir una relació d’indiferència vers el nen al qual havia cedit el meu úter per créixer, només per créixer, però havia passat; no sé com, ni a partir de quan, però havia començat a estimar aquella criatura.
Amb llàgrimes als ulls recordava la clàusula que havia signat davant el notari autoritzant el metge a retirar el nounat en el moment del part. “Se l’enduran només néixer, ni tan sols podràs veure’l”, m’havia advertit, però jo ho havia signat considerant que era el més convenient. Ara, intentava allunyar aquestes paraules del pensament, però tornaven tossudament, un i un altre cop, lligades a la imatge del meu fill plorant en braços d’una infermera que s’apressava a treure’l de la sala de parts. Llavors, tancava amb força els ulls i amb els braços col·locats al voltant de la panxa prometia al meu fill que allò no passaria mai.

“Un esforç més, si us plau, un més”, sento que diu el metge. “Ja gairebé està, una vegada més, només”. Respiro profundament, reuneixo les poques forces que em queden i les replego a la part alta de la meva panxa. Tanco els ulls, em concentro i empenyo tan fort com puc convidant el meu fill a travessar aquest canal de carn i ossos que es descobreix estret en el moment més inoportú. Noto que les poques forces que tinc s’escapen de nou, però les torno a recollir. Ja hi haurà temps per descansar!, ara haig de concentrar-me, esperar una nova contracció, respirar, empentar-lo cap a fora i tornar a esperar.

El dia que vaig rebre el missatge de la Sara que em deia que en una setmana tenien previst viatjar cap a San Diego vaig preparar l’equipatge, vaig agafar el passaport i vaig trucar a un taxi perquè em portés a l’aeroport. Durant el trajecte, vaig eliminar el contacte de la Sara i vaig esborrar tots els seus missatges sense poder controlar les llàgrimes que lliscaven per les meves galtes. Llavors, vaig notar que el meu fill s’acabava de despertar.

Arriba una nova contracció, respiro i empenyo. Vinga, petit, endavant, li dic. Una, dues vegades, i a la tercera, el meu cos es buida. Què ha passat?, crido. La resposta ve en forma de plor i el moviment de la llevadora que abandona la meva panxa. Noto que el meu cor s’accelera, la imatge de la Sara es barreja amb la de la llevadora que no torna. Són uns segons d’incertesa, només uns segons que em semblen una eternitat fins que una infermera s’acosta amb el meu fill embolicat en una tovallola. Alço els braços i me’l col·loco sobre el pit. Ploro d’emoció, però també de tristor per la Sara i el seu marit, ploro per aquest fill que ja és meu i que ningú no s’ha emportat. Veig que té els ulls verds de la seva mare, però estic segura que això no impedirà que siguem molt feliços, malgrat que hagi de ser una pròfuga de la justícia la resta de la meva vida. I espero i desitjo que el meu fill m’estimi tant com jo l’estimo ara i que, quan sigui gran, pugui perdonar-me.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}
    {{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.