Fa temps que les mateixes paraules, millor dit, la mateixa pregària em desvetlla a l’albada: “Algoritmes, sigueu-me propicis; no em deixeu veure els mals del món; mostreu-me només felicitat, cobriu-me de benaurances i ompliu-me de joia. Amén.”
Avui, ho he de reconèixer, han estat magnànims. Quan l’he interrogada com cada matí, la pantalla del mòbil no m’ha retornat imatges de matances en algun país més o menys llunyà. Res de cossos desmembrats i ensangonats, de gent fugint, els ulls plens de llàgrimes i terror, de les runes del que ahir o fa només cinc minuts eren les seves llars. Ni de míssils, teledirigits des de llunyans caus per joves gamers reconvertits en assassins enrolats en exèrcits legalment constituïts o en milícies subversives i desestabilitzadores, il·luminant la nit com flamígeres espases de moderns àngels exterminadors. Ni rastre tampoc, de soldats equipats i armats pels mateixos que abominen amb la boca petita del seu salvatgisme i esperonats pels patriòtics discursos dels seus líders, enfollits defensors dels interessos de minories que mai trepitjaran les terres que ells assolen amb mil·limètrica precisió, però que en trauran el profit que han negat als desplaçats. Ni tan sols un esment a persones desvalgudes desnonades per fons voltors o obligades a coviure (bonic neologisme) amb tres desconeguts en un pis de cinquanta metres quadrats.
En lloc d’aquestes incòmodes situacions, l’scrolling m’ha recompensat avui amb imatges d’una immensa multitud d’adoradors d’una nova deessa de la cançó, cansats però infinitament satisfets després de tres dies fent cua a l’espera d’aconseguir el millor lloc possible a prop del seu ídol i fer-se un selfie on, almenys, se la intueixi al fons i poder publicar-lo, testimoni irrefutable de la seva gesta, en un post on escriure també “Aquí, patint en el concert”, seguit d’un emoji on una careta simpàtica ens pica l’ullet i ens fa un llengot còmplice. Un lleuger descens més per la pantalla i em surt a rebre un altre grup de fidels que s’ha congregat a l’entorn d’un jove messies, desconegut fins fa un parell de mesos, que els distreu dels seus problemes diaris tot executant inversemblants malabarismes amb una pilota destinada a deixar en ridícul el porter de l’equip rival (quatre gols encaixats en deu minuts!). Amb els seus dinou anys acabats de fer és la promesa de venidors triomfs i celebracions que, potser, els fills d’aquests mateixos fans, destrament guiats pels seus pares, podran emular alhora que es converteixen, com el mateix messies ha fet, en l’instrument de redempció i jubilació anticipada dels seus éssers més propers. Les dues, la de la diva canora i la de l’atlètic il·lusionista, són fes que duren el que triguen els estadis a vomitar el seu contingut de creients quan retornen a casa conservant, en el millor dels casos, l’espurna de l’esperança d’un esdevenidor millor mentre s’apaguen els focus i els altaveus de l’espectacle.
No he sortit al carrer com feia abans. Ja no em cal fer-ho. Els algoritmes em van facilitar, ja fa d’això uns quants mesos, una feina que em permet teletreballar quasi tots els dies (beneïda sigui l’aplicació que va adreçar el meu perfil professional a l’empresa contractant i va convèncer el seu gestor de proveïment de talent humà –abans, fa molts anys, en deien cap de personal– de la idoneïtat de la meva candidatura per a fornir el seu Wisdom and Talent Management Pool –abans, fa molts anys, en deien departament de personal– amb una ment i unes mans apropiades per a l’assoliment dels seus objectius empresarials més ambiciosos!). Ja no he de matinar tant com abans, ja no sé què és allò de sortir quan encara és negra nit a l’hivern i el fred et fa tremolar tot traspassant el munt de capes amb què t’has abrigat, ni veig aixecar-se el sol a l’hora que anava a l’estació i que m’enlluernava a l’arribar la primavera, malgrat les ulleres fosques que em posava. M’estalvio el cost dels bitllets, els temps d’espera, les emprenyades i els renecs mil vegades repetits dels usuaris pels retards, dia sí i dia també, dels trens. Ja quasi no recordo el contacte incòmode dels cossos anxovats en els vagons bruts i tunejats il·legalment pels joves vàndals que assalten les infraestructures viàries aprofitant les ombres de la nit, ni la ferum que desprenien en els mesos més càlids (i cada cop més nombrosos), barreja de suors i de perfums i aftershaves de diferents marques i preus. Ja no he de desviar la mirada quan passo pels porxos, prop de la meva feina anterior, on s’encabeixen, embolcallats pels mateixos cartons que unes hores abans protegien els electrodomèstics, les robes, els aliments i altres mercaderies vàries que consumim i amunteguem a casa, els sensellar, persones quasi sempre desconegudes però, a voltes, més properes, fins i tot antics veïns, companys o amics (què dir-los en aquests casos?). Han estat convertits, per la mà invisible d’un mercat que tothom esmenta i ningú coneix, també en mercaderies o, millor dit, en envasos usats que són rebutjats després de buidar-los de tot el seu contingut útil. En lloc de tot això, m’he connectat i he estat treballant quasi tot el dia. He notat com la meva eficiència ha augmentat des que no perdo el temps en xerrades intranscendents al peu de màquines expenedores de cafès laxants ni circulant pels passadissos del local d’oficines amb el pilota enxufat pel client principal de torn o amb la secretària que van contractar sense valorar que és tant o més eficient que ben plantada (sí, hem de reconèixer que la meritocràcia continua sent un miratge i el masclisme imperant a molts nivells). Ara, faig les reunions imprescindibles a través de la plataforma de xat i videoconferències de l’empresa (avui, l’algoritme que gestiona les agendes del personal només me n’ha programada una) i la resta del temps el dedico a la redacció dels meus informes (avui, me n’ha reclamat dos que tenia pendents, però quasi acabats).
Tampoc m’ha calgut sortir a comprar. L’algoritme del súper m’ha evitat aquesta tasca tan improductiva com innecessària. Ell sap perfectament el nombre de iogurts, paquets de tofu i ampolles de kombutxa que emmagatzemo a la nevera i la velocitat a la qual els consumeixo i llança oportunament les ordres de compra per assegurar que me’ls serveixin a domicili i mai els trobi a faltar. El mateix passa amb la resta de productes que necessito per a la meva subsistència bé siguin aliments, detergents i altres articles de neteja o, fins i tot, peces de roba i calçat. S’ha acabat allò de voltar pels carrers mirant aparadors, haver d’entrar a les botigues, explicar a dependents avorrits quines són les teves necessitats i que ells es vulguin assegurar les seves comissions col·locant-te el producte més car que tenen i que tu, en realitat, no necessites. Prou de tot això, visca la comoditat i l’eficiència!
Els algoritmes m’han ajudat també quan he recordat que volia participar en el concurs de microrelats que ha convocat l’Associació de Paleontologia de la comarca. Avui, era l’últim dia per presentar les obres i, la veritat, no estava gaire inspirat. He decidit provar amb la IA (ja sé que això és una mica lleig, però, tot plegat, és un concurs menor i… qui ho sabrà?). Li he demanat: “Escriu-me un microrelat que parli de dinosaures”. M’ha retornat aquest text: “Quan va despertar, el dinosaure encara hi era”. Home, he pensat, com a idea, no està del tot malament, però l’he trobat massa simple i, per això i perquè en el fons he tingut el dubte de si algun malpensat podria notar l’autoria de la màquina, he decidit perfeccionar-lo una mica. Després d’una bona estona (he trigat més del que em pensava), m’he decidit finalment per aquest text que he enviat definitivament a l’Associació: “Quan va obrir els ulls després de la migdiada, el brontosaure encara era al seu costat”; ara sí que es nota que l’autor sap de què parla, res d’imprecisions sobre quin tipus d’animal era ni sobre quan s’esdevé l’acció (al migdia, queda clar) i, alhora, crea un cert misteri a l’entorn de qui i per què fa una migdiada i, més important encara, què redimonis feia el brontosaure al seu costat… No he pogut més que pensar: Quin gran escriptor s’ha perdut el món! (ha estat només un breu moment, no us penseu pas que soc un narcisista).
Amb tot això, ja se m’ha fet de nit. Hora de plegar! Quan m’he posat a endreçar la paperassa que s’acumula amuntegada damunt la taula d’escriptori que faig servir d’oficina, m’ha sobtat la seva mirada, llançada des de la fotografia emmarcada que encara conservo sobre la mateixa taula i que havia quedat colgada sota els informes, ordres, correus impresos i altres documents de treball. No sé per què continua aquí, per què no l’he estripada i l’he llençada fa temps, igual que no he esborrat les que ocupen espai a la memòria del meu mòbil i, de tant en tant, la retornen a la meva. Un amic em va dir als pocs dies de partir peres que ella s’havia desfet immediatament de tots els meus records (serà…!). Si, ben mirat, l’algoritme de qualsevol aplicació de cites em podria posar en contacte amb cent, amb mil com ella; no!… millors que ella; joves, boniques, amb bons cossos, cultes, curioses, actives, amb bons ingressos i que segur que estan desitjoses de fer match amb algú com jo, xatejar, tenir alguna cita i, des d’aquí i com deien els antics anuncis en els diaris impresos, “lo que surja”. Algun dia, ho faré, em donaré d’alta i llavors veuràs el que és bo i te’n penediràs d’haver-me deixat escapar!… Hosti, tu, ara em poso a discutir amb una foto, el que em faltava! Em pensava que ja ho tenia superat, però potser tres anys no es prou temps… El que he de fer és llençar aquesta foto, esborrar-les del mòbil i donar-me d’alta ja a les aplicacions… Però ja ho faré demà, ara, em fa mandra i, a més, després de l’emprenyada potser faria match a qualsevol i tampoc estic per perdre el temps…
He sopat. Ha estat un àpat lleuger, com m’ha marcat l’aplicació de nutrició, basada en un algoritme dissenyat per informàtics que són alhora experts en alimentació i que coneix quina és la meva constitució física i les meves necessitats calòriques i de nutrients d’acord amb la meva despesa energètica diària. Després, he vist un capítol de la sèrie de moda que m’ha recomanat l’algoritme de Tot Ficció, la plataforma d’entertainment més valorada i també de moda, i he decidit anar-me’n al llit. La veritat, a última hora m’ha donat una mica de baixona (maleïda foto!) i m’he adormit amb les mateixes paraules, millor dit, la mateixa pregària que m’acompanya al final de cada jornada des de fa temps en dies com avui: “Algoritmes, no em deixeu en les ombres d’aquesta fosca nit; doneu-me somnis plens de llum i joia i feu-me oblidar que sol estic en el món despietat d’aquesta ficció que m’heu creat. Amén.”
